Cercador
Cada estiu amb les dues nétes
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
-Cada estiu me les portaven unes setmanes, les nétes, que es duen un any i mig...
La nonagenària es va asseure dificultosament al balancí d'olivera. Un gat gris gras li va saltar a la falda i s'hi acomodava.
- La més gran, la Marta, dirigia i manava. Recordo un cop que amb un mirallet em feia la rateta als ulls...com reia amb aquella boca grossa d'on les dents de llet començaven a faltar! Ho havia tret d'un conte de la Xesca, la petita, que s'ho deixava agafar tot sense rondinar ni plorar. A vegades anàvem al quiosc: els comprava dues nines retallables, aquelles nines de paper amb vestidets que els agradaven tant. La Marta, i ho tenia per costum, si li tocava la lletja, es tancava a la cambra de bany...i no en sortia fins que la Xesca li havia passat per sota la porta la seva, canvi obligat. Cada diumenge les duia a fer un gelat, regal de festa, vídua amb pocs ingressos. Ens instal·làvem en una terrassa i esperàvem l'hora de les sardanes. La Xesca ballava graciosament...però la Marta la farcia de trepitjades!
La cuidadora l'escoltava mentre preparava el medicament. El gat ronxava.
-Ara són grans!
-La meva germana i jo també ens hi vam fer. L'estiu passat va morir...sense que li pogués demanar perdó pel mal que li he fet tota la vida. I les nenes...no em visiten mai!
La nonagenària es va asseure dificultosament al balancí d'olivera. Un gat gris gras li va saltar a la falda i s'hi acomodava.
- La més gran, la Marta, dirigia i manava. Recordo un cop que amb un mirallet em feia la rateta als ulls...com reia amb aquella boca grossa d'on les dents de llet començaven a faltar! Ho havia tret d'un conte de la Xesca, la petita, que s'ho deixava agafar tot sense rondinar ni plorar. A vegades anàvem al quiosc: els comprava dues nines retallables, aquelles nines de paper amb vestidets que els agradaven tant. La Marta, i ho tenia per costum, si li tocava la lletja, es tancava a la cambra de bany...i no en sortia fins que la Xesca li havia passat per sota la porta la seva, canvi obligat. Cada diumenge les duia a fer un gelat, regal de festa, vídua amb pocs ingressos. Ens instal·làvem en una terrassa i esperàvem l'hora de les sardanes. La Xesca ballava graciosament...però la Marta la farcia de trepitjades!
La cuidadora l'escoltava mentre preparava el medicament. El gat ronxava.
-Ara són grans!
-La meva germana i jo també ens hi vam fer. L'estiu passat va morir...sense que li pogués demanar perdó pel mal que li he fet tota la vida. I les nenes...no em visiten mai!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436171 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com