CAÇADORS FURTIUS

Eren tres. M’hi vaig fixar perquè era impossible que passessin desapercebuts entre els passatgers de diferents vols nacionals, que anaven sortint per una de les portes d’arribada, a l’aeroport del Prat. Els tres caminaven apressats, amb poc equipatge, tan sols una bossa de mà i amb unes camises florejades, potser massa llampants per l’època. Pel seu aspecte, trempats, més aviat vulgars, no hagués despertat la meva atenció, i en general, dels que ens trobàvem esperant algú, si no fos que, en un moment donat, ens veiérem sorpresos per la presència de tres dones que, decidides caminaven cap a ells i, lluny d’abraçar-los, els hi clavaven un castanyot; alhora, uns homes, suposadament, agents de paisà, els encerclaven. Tot succeí amb rapidesa i sense paraules.
De bona gana m’hagués entretingut per tal d’esbrinar-ne alguna cosa més, però, l’arribada de l’amiga a la que esperava, m’ho va impedir. Era evident que, degut a la meva curiositat entre innata i professional, la cosa no acabaria aquí, faria els possibles per saber de què anava tot allò que havia provocat un cert aldarull. I ho vaig saber, es clar.
A tres cases diferents, tres esposes acomiadaven als seus homes, que estarien fora durant quatre o cinc dies. Marxaven junts, mínimament, un cop l’any i per la mateixa època. Elles, amigues entre sí, tal com n’eren els marits, es quedaven a casa esperant-los, tan contentes i felices.
Per altra banda i, a l’endemà, els vigilants de seguretat de l’aparcament de l’aeroport del Prat, donaren l’alerta. Havien observat la presència d’un cotxe amb el cofre mig obert, per l’escletxa s’hi entreveia el que semblava un receptacle amb municions i algunes peces esportives, possiblement d’home. El protocol policial es posà en moviment i es confirmà la troballa: tres escopetes, tres punyals i navalles i jaquetes d’abric d’home. La documentació del vehicle era dintre el cotxe i no resultà difícil la localització del propietari. Era veí de la zona alta de BCN, no sabien amb qui ni amb què es trobarien. Van organitzar-se per a la visita.
En arribar al domicili del que ja en deien “presumpte” delinqüent, els va sorprendre l’actitud confiada i, sens dubte, innocent, de la dona que els deia que el seu marit amb dos amics era de cacera. En principi, la cregueren i continuaren la investigació al domicili dels altres companys. Malgrat que, presumiblement, havien estat alertades per la primera, se les veia tranquil·les i més aviat contentes, no estaven pas amoïnades. Una vegada interrogades, els semblà que eren coherents en les seves declaracions, però, el fet d’anar a caçar sense les armes no ho trobaven lògic i decidiren anar més enllà.
Interpol, companyies aèries, i quan tingueren resultats de la seva incursió, van reunir les tres felices i confiades dones per posar-les al corrent de les seves conjectures. Quan les truquessin per comunicar-los hi el dia i hora aproximada de la tornada a casa, les instaven a anar amb ells per tal que poguessin identificar-los.
El dia previst els tres marits les havien trucades dient l’hora aproximada que serien a casa, tot depenia, es clar, del trànsit que trobessin a l’autopista. Elles, assabentades ja per la policia de què viatjaven amb avió i el cotxe amb el seu contingut continuava requisat a l’aeroport, hi arribaren, les tres, amb ganes de tot menys d’abraçar-los.
Justament, no de les abraçades, sinó de les bufetades n’havia estat testimoni, després vindrien les declaracions a la policia i les excuses dels marits a les respectives dones.
Ells les estimaven, es clar, les seves dones, però, també, tenien ganes de gresca de tant en tant. Si estaven casats ja sabien de què els parlaven, oi? Eren caçadors i un cop l’any, secretament, aparcaven el cotxe i armes, i canviaven la destinació del seu viatge. Així de senzill i fàcil d’entendre i comprovar per la policia.
Altra cosa, es clar, era la solfa que els esperava a casa!