Cabró

1

​Era un d’aquells pocs moments de la vida en que un és completament feliç. Estava envoltat per tots els amics de la infància, tot xerrant en una taula d’un cèntric bar de Barcelona, mentre recordaven les múltiples peripècies que havien passat tots junts, en una escola de la zona alta regida per capellans. Semblava que l’allau d’anècdotes que fluïa dels llavis adolescents no s’acabaria mai, i que, aquelles cares vermelloses per l’alcohol, no pararien d’esclafir rialla rere rialla, negant-se a canviar aquest estat d’eufòrica embriaguesa, pel monòton ritme de vida que portaven.

​Però el que feia que el seu estat actual no es pogués comparar amb el de cap altra nit de borratxera, era que, a més dels seus amics, asseguda al seu costat, estava la seva nova xicota. Era la típica noia que hom desitja des de que l’esclat hormonal que produeix la pubertat et fa despertar l’instint sexual dormit fins aleshores: pits voluminosos, un cul esplèndid, una alçada que voltava el metre i vuitanta centímetres, menys de setanta quilos i, com a culminació uns ulls encisadors que la feien totalment irresistible.

​Quan prengué consciència de l’enorme sensació de joia que l’omplia, decidí que havia d’alentir el moment i retenir-lo per sempre més, així que, mentre s’allunyava un pèl de la taula per a que ningú el destorbés mentre feia aquest esforç espiritual, encetà un nou paquet de tabac i s’encengué una cigarreta.


2

​Es va despertar en sentir com la calor que emanava la flama de l’encenedor se li apropava cada vegada més. El primer que li passà pel cap, va ésser la mala sort que havia tingut en ser la primera, de les vint cigarretes que formen el paquet de tabac, en ser escollida per a la mort.

​Perquè l’havia triada a ella, si estava en un racó del paquet de tabac? (fet que segons les estadístiques t’assegura no ser escollida fins després, com a mínim, de la setena elecció). Havia estat l’atzar?. Si era així, perquè s’entremetia l’atzar en una situació tan important com aquesta, de la que en depenia una vida?. D’acord que l’atzar intervingui en les circumstàncies banals de l’existència, però la mort és massa important com perquè quelcom tan insubstancial com l’atzar es foti enmig.

​I si havia estat un error, el fet d’escollir-la a ella la primera? Potser volia triar alguna de les cigarretes que estaven al seu voltant (que, de fet, eren idèntiques a ella) però, equivocant-se, l’ha triada a ella. No podia morir amb aquest dubte, necessitava una resposta que ella sabia que mai li seia revelada.

​Però un irracional instint de supervivència l’expulsà d’aquest món de pensaments improductius, i l’obligà a lluitar per la seva vida, que s’anava consumint poc a poc.

​Tenia molt poc temps, no més d’un parell de minuts, així que les decisions s’havien de prendre de manera ràpida i ordenada. El primer que va fer, fou pensar amb quina de les possibles estratègies tenia més probabilitat de salvació, arribant a la conclusió que el millor seria intentar escriure algun tipus de missatge fent servir el fum que sortia de la part anterior del seu cos per dibuixar lletres.

​El primer pas ja estava fet, però encara mancava l’etapa més difícil d’aquesta lluita contra l’absurd, així que començà a practicar. Era conscient de les seves limitacions i sabia que cap de les milions de companyes que havien començat aquest infranquejable camí cap a la mort se n’havia salvat, però estava disposada a esgotar fins a l’última espurna de vida del seu cos per a desfer-se dels dits que la prenien con si fossin una guillotina.

​Si no ho impedia, viuria si fa no fa un minut, així que començà la feixuga tasca que representa, per a una cigarreta, aprendre a escriure en aquest curt interval de temps. Inicialment intentà escriure lletres aïllades, començant per la A, els primer dels esglaons que separaven la vida de la mort. Quan començà a dominar-la, passà a la B, que li fou més fàcil d’escriure, ja que tenia l’experiència que li donava el temps que havia dedicat a la A. Després vingueren la C, la Ç, D, E, F... necessitant cada vegada menys temps per a aprendre a escriure, amb una qualitat acceptable, la lletra corresponent.

​En uns quaranta segons dominà totes les lletres de l’alfabet, i decidí passar a la segona fase, que consistia en dibuixar paraules. Però, què havia d’escriure? Com que volia quelcom directe i convincent, finalment es va decidir per “c-l-e-m-è-n-c-i-a”, ja que va trobar que s’atenia prou bé al dramatisme que la situació requeria. Sense vacil·lar va començar amb el primer intent, quan només mancaven 15 segons per a que el seu botxí decidís que era el moment del seu final.

​Els resultats inicials no foren gaire esperançadors, però encara tenia 12 segons de vida, i estava disposada a aprofitar-los al màxim. Llavors, obtenint el millor rendiment de tots els components del seu cos, aconseguí que, segon a segon, la claredat de la seva escriptura anés augmentant. Però només restaven nou segons!. vuit, set, sis... l’objectiu estava a prop, però el temps no semblava estar disposat a deixar-se batre per una simple cigarreta. Quatre, tres, dos segons!!!. Llavors va tancar els ulls, va reunir tota la força que va poder reclutar, i començà a escriure, amb tota la seva ànima, el que ella sabia que era el seu últim intent de salvació.

​Va ser perfecte. El “clemència” que havia sortit del seu cap, tot enlairant-se cap a la immensitat mentre anava augmentant de mida per la separació de les partícules de fum, era impecable, immaculat. Un gran sentiment d’admiració vers ella mateixa, li envaí tots els racons dels seu esperit que encara no havien estat consumits. Ho havia aconseguit!, havia estat la primera cigarreta capaç d’escriure, i això li permetria salvar la seva apreciada vida. L’alegria era tal, que unes llàgrimes d’emoció començaren a brollar per uns ulls esgotats per l’esforç, i que amb prou feina es podien obrir. Però el cansament era el menys important, l’únic pensament que li omplia el cap era que havia vençut a la mort, havia salvat la vida en la situació més difícil!!.


3

​El que no pensava la cigarreta era que, just en el moment en que la seva obra mestra ascendia cap a la cara del seu salvador, aquest la giraria per apreciar, un cop més, l’exuberància de la seva xicota (sense poder amagar el somriure de satisfacció del qui sap que té allò que molts desitgen).

Després va tirar la cigarreta i, donant-la per consumida, la va trepitjar, violentament, cinc vegades.

Coincidint amb la cinquena i última trepitjada, una ràfega de fum va sorgir d’entre les sabates. S’hi podia llegir, perfectament, “Cabró!”.