CABÒRIES D'UNA COPA DE VIDRE

I parle de copa i no de cor perquè el meu cor, millor dit, la meua copa, és de vidre, fràgil, i és buida. Té polseta perquè ja fa temps que ningú la fa servir (si és que alguna volta algú ho feu), és transparent, tanmateix resta tan amagada, allà al fons a l'esquerra... que ningú hi arriba si no s'arromanga i prova sort.
Molt bona tàctica eixa de romandre allà al fons; si no et volen veure de veres no et veuen i passes desapercebuda.

I dic copa i no dic cor perquè encara que comparteixen el color del líquid que un dia contingueren, ara està buida i quan així resta, eixuta, ho passa malament perquè podria estar plena encara que fora d'aigua, no? Però si vols beure aigua, millor pilla't un got, perquè la meua n'és una ben especial, de les que estan decorades i tot amb petits motius d'argent. O t'agrada moltíssim o no gens.

I és que amb una copa pots beure, veure el que estàs bevent amb elegància i orgull, i també apreciar el gust del vi, un bon vi com podria ser la nostra relació. Però crec que t'entenc; tens por. Pot ser tingues por d'agafar-me, de prendre'm... Perquè una cosa és beure i una altra de ben diferent és acabar-se el beuratge i voler-ne més i tornar a omplir la copa i més i més i acabar-s'ho tot, el beuratge, el vi... el verí. El verí de l'amor.