Ca na Salvadora

Diumenge al migdia, assegut a una terrassa, agaf de la taula una oliva i en dur-la a la boca tanc els ulls. El sabor salat que desprèn, tot d'una recorre el paladar, connectant amb el cervell, tria una d'aquelles associacions gravades i em porta la imatge nítida d'una caseta amb els finestrons blauets verdosos que recorden els colors que agafa la mar quan acaricia els arenals protegits per les dunes.
Un petit porxo porticat, copiant els arcs suportats per fines columnes cilíndriques de l'època colonial, amb els pedrissos emblanquinats que el recorren i unes llargues taules de fusta amb cadires de corda de pita, feien d'antesala a la petita botiga. Un mostrador al fons ordenava l'espai deixant al darrere el mostrari de licors. Tot estava disposat al voltant, com a les botigues antigues de la pagesia, conservant l'atmosfera de principi del segle passat. L'olor a les herbes aromàtiques dels destil·lats que servien: suïssers, mesclats, herbes eivissenques, frígola, palo, absenta, gin, anisets... perfumaven aquell lloc tant entranyable.
Allà asseguts, a la terrasseta de Ca na Salvadora de sa Canal, s'obria al davant nostre un magnífic quadre de blaus tan sols trencats pels ocres arenosos de les dunes amb els bosquets de savines que guaiten al darrere i recorren tota la platja de sa Trinxa o ses Salines conformant el seu esquelet fins arribar a la punta de ses Portes: àrida, rocosa i nua, i allà solitària, vigilant, resta la torre de ses Portes. Una torre a la costa/ parla d'un món absent./ Ja el moro no s'acosta/ i s'emporta la gent. (M. Villangómez)
En primer pla es Carregador de sal, antigament anomenat es Guafe, i l'edifici de la Salinera donen perspectiva a la composició. Al fons, els fars des Penjats i de s'illa d'en Pou al pas des Freus amb la torre de s'Espalmador i la costa de Formentera que es dibuixa a l'horitzó.
La millor època per gaudir d'aquest paisatge és l'hivern, coincidint amb les minves de gener. La mar s'arronsa i ens convida a gaudir d'un autèntic miratge: les temperatures se suavitzen, la mar en calma, el cel net de les boirines pròpies de l'estiu, ens transmeten una sensació de pau i equilibri.
Davant aquest paisatge, hem d'aclucar els ulls per la intensitat d'aquella llum que es reflecteix magnificant-se i amplificant-se al contacte amb els blaus salvatges i els empresonats dins d'aquells tancons mil·lenaris que l'emmirallen i juguen amb les mil cares dels cristalls salins, fent que les muntanyes de sal llampurnegin com a pedres precioses. A migjorn, la claror/ d'unes líquides tanques,/ espill d'un cel molt alt,/ on sobreïxen, blanques,/ les muntanyes de sal. (M. Villangómez).
La conversa amb els dos germans de Can Salvador es fa més fluida i entranyable. El major, de mirada cristal·lina, ens conta amb melangia retalls de la seva vida i d'un temps en el qual l'extracció de la sal, una de les essències del nostre poble, era l'activitat productiva més important de l'illa (una indústria que tan sols necessita en paraules d'un mestre saliner: sol, aigua salada i soledat). Ens parlava dels vells saliners: dels cavadors que cruixien les crostes marines amb els pics, dels traients que la recollien i la transportaven amb senalles damunt del cap, d'un petit ferrocarril que transportava la collita a la muntanya de sal, de les barcasses que la transportaven al vaixell per a la seva exportació per tot el món (la sal ens va precedir com a ambaixadora de les nostres illes) abans que aquests pobles es rendissin a la bellesa d'aquests indrets.
A l'abric del puig des Falcó, vigilant com un autèntic falcó reial dels que hi nien, que emergeix com una illa entre la mar i els estanys des Codolar, hi descobrim com aixequen el vol les aus que travessen els estanys de ponent: l'agró, flamencs, garses, xerraires, martinets, corbs marins...
Per llevant s'aixeca el massís des Corb Marí, com una altra illa entre els estanys Roig, Gros, des Burros i les platges des Cavallet i de sa Sal Rossa. Les branques dels pins escampen les fragàncies del sotabosc mesclant els aromes del romaní, la ginebra, la frígola vera, el tomaní, les mates, les savines i alguna orquídia.
Es Vedrà tata darrere de sa punta d'es Jondal i es cap de Llentrisca per veure l'àguila peixatera en el seu regi vol dibuixant figures a l'atzar talaiant des de l'altura aquest paratge idíl·lic, i pren vida aquesta cançó:
...Lentament, les ales bategant,/ lentament, ell anava girant/ ... / Bon ocell, porta'm amb tu al país/ d'altres temps, sigues el meu amic./ Com abans, en somnis clars d'infant/ per collir tremolant/ estels i més estels ... (L'àguila negra - M. del Mar Bonet).
Mentre, es desfan els últims grams de sal al meu paladar i torn a la placidesa del diumenge, pensant que gràcies a l'esforç de tants i tants d'eivissencs que varen deixar-hi la pell treballant-hi i a les persones que han fet possible amb les seves reivindicacions (encara conserv un adhesiu d'aquell emblemàtic "Salvem ses Salines" de l'any 1977) i la seva visió de futur, que avui aquest paratge, després d'una llarga lluita, l'any 2002 fos declarat Parc Natural reconeixent justament la protecció d'un dels paratges més bells de tota la Mediterrània.