Busque paraules escaients... (O més d'anar per casa: SÉ QUE)

a vegades la vida pot semblar rutinària, però, el teu poema no m'ho sembla pas. :) m'ha agradat molt com està estructurat.

les paraules són maques i el ritme, àgil, però no sé si m'ha agradat o no, crec que no l'he entès massa. Diuen que parla d'amistat, potser sí, pel darrer vers. Però això que no s'entengui li dóna un alè misteriós que queda bé.
Jo no faig crítiques gaire bones, només dic el que m'ha fet pensar.
Glòria

Interessant aproximació de l'amistad, amb paraules trendres, dolces i molt evocadores.

El mar es colpidor i inspirador per tú, apareix en gaire bé tot el que he llegit teu. Es un recurs literari, ho sé, però en aquest cas crec que evoca molt records i tendresa.

Molt bonic. Com veus intento comentar-te les poesies, però resulto patètica, sobre tot tenint en compte els comentaris de la Llibre. Em sap greu. Ja aprendré!

COMENT

I jo sé com de difícil se'm fa, això de comentar poemes!

Has entrat amb una sentència aclaparadora: "Perquè callaré de nou cada matí, / avui em qüestionaré la llum de l'alba". I és que sovint ens preguntem molts perquès, però també tan sovint com ho fem, silenciem després les nostres pors.

M'ha agradat com has defugit les imatges seqüencials. Vull dir que després dels primers versos ("Sé que després de la pluja / ens vindrà el gris de cada tarda") el més senzill haguera estat acollir-se a la típica enumeració: la pluja, el sol, la nit, les estrelles... Però tu t'escapes d'allò que hom espera, i ens mostres altres imatges. Potser per això, perquè no són tan esperades, arriben amb més facilitat.

I les paraules d'aquest amic teu, molt apropiades: "Sempre ens mancaran veus de poetes / perquè la vida no siga tan exacta".

Que no callin, doncs, les veus dels poetes.

Salut!

LLIBRE

un veritable poema. Ho sé, també. Com sé que quan netegis els "forellats de la memòria", aquests paradisos perduts que tots tenim et podran aflorir en forma de poesia, ja que
el domini de la llengua que tu tens, t'ho facilita.

Li dius al teu amic poeta que mentre hi siguis tu "la vida no serà tan exacta"

Molts petons, amic meu!!

Ay! la poesia, és quelcom difícil de descriure.
Està entre el cel i la terra, entre els sons i els silencis, en l'embolcall del nostre cor.
I som només un fil de llum, un solc fi en la mar, però això ja és molt.
Aquesta teranyina que ens teixirà la lluna ens donarà la màgia de comprendre el significat de moltes coses, l'essència dels instants minúsculs que res semblen tenir d'especial.
Si jo també penso com aquest bon amic teu, sempre mancarà la veu del poeta per fer la vida menys exacta.
Que no mori mai l'encís de les paraules que esclaten com somnis!
Molt bé xicot, arribes fins a la profunditat dels pensaments eteris!
Com m'ha fet sospirar el missatge dels darrers versos, el meu cor està empeltat de poesia, que hi vols fer!
Una abraçada!