Buscant-te, Llibertat

Ja porte dies caminant per aquesta nit fosca que sembla no acabar mai. Realment, no sé cap a on vaig ni quin camí seguir però, malgrat tot, no pare de caminar.I és que em costa no perdre'm entre aquest frondós bosc que m'envolta allà on vaig.

Sempre busque algun lloc alt per veure les meues companyes de camí en el cel, i la Lluna, que sempre em recorda què és allò pel que he de seguir endavant. Però quan les trobe mai no tarda en arribar un núvol fosc per fer perdre la poca llum que tinc i és, aleshores, quan camine més decidit que mai.

I és que encara que no ho semble no estem sols en aquest fastigós bosc. Sovint m'he trobat amb algun company intentant esbrinar quin era el seu camí per arribar a aquell final que tant anhelem, d'altres deien que ja el coneixien tot i que encara no l'havien recorregut mai, tot i així, jo els animava a seguir endavant.

Entre els arbres també trobem feres que ens ataquen sense parar. Al principi em feien por els lleons que em seguien en busca de menjar. També m'espantaven les rates penades que, des del cel fosc, em vigilaven. Ara tots em semblen uns porquets graciosos que mai no ens podran aturar.

Estos dies els vells arbres murmuren que ja són tres segles els que romanem vagant pel bosc; tantes generacions, tantes persones, tantes esperances… Però és que em sembla, que allà on gairebé la vista ja no aplega, que hi veig quatre rajos de llum d'un Sol que vol tornar del seu llarg exili. I crec que és allà on he d'anar-hi, per donar-li la meua mà perquè puga il·luminar tots aquests camins que hem recorregut durant segles i que, així, tots aquells que encara no saben per quina ruta caminar, enprenguen el camí cap a la tant anhelada Llibertat.