Cercador
Bunyols de carbassa i carbassó
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La pagesa, la Teia, ufanosa com una ceba de Figueres quan fa el ple, mostra un somriure afable d'informacions justes i de cervell gentil. Per això mai rondina en refredar-se-li, indefectiblement, el cafè amb llet -que amb previsió se l'ha demanat bullint- mentre atén la clientela de iaies menudes, gasivetes i xacroses.
Avui, Dijous Sant, ven a bon preu la darrera carbassa del seu camp a un ximplet sec i malengiponat -això pensaria la majoria de la gent- que deu tenir pel cap baix dos cops l'edat de Crist, abillat amb un barret de copa amb el sostre destapat amb obrellaunes i que sota els ulls se li fan ulleres, bi-ulleres i tri-ulleres. Aquell ésser desllorigat també li demana els carbassons d'hivernacle més lletjos, tocats com ell mateix, i ella, que té el cel guanyat, els li regala.
És Setmana Santa. L'estrafolari, mal anomenat poeta frustrat, que viu del que troba als contenidors i d'una miserable mig-miserable pensió perquè es van posar d'acord que el seu cap és fluix, torna al pis compartit i controlat.
Quan els tres companys malalts mentals amb qui viu, tornen de fer un cafè els ve una flaire com de xurreria. Troben la taula de fòrmica sense personalitat ben parada amb tovalles antigues de roba de sac. El secall s'ha transformat en la seva àvia materna (coneguda com la Boja Apol·lònia): cabells llargs i canosos tibats fent monyo que s'encara al cel, davantal cast i mans de cuinera trapassera i tastaolletes.
Li havia quedat arrapada a l'ànima la recepta. Els vents de Quaresma i una finestra molt pregona oberta de bat a bat al cap i ha posat fil a l'agulla.
Se'ls mengen amb avidesa, callats, el sucre brilla, l'oli hidrata, dolçor al paladar amb la presència de les cucurbitàcies. I gola avall i sense vi bo, incompatible amb la medicació vitalícia. La delícia de la menja els arrenca riures esdentegats.
Ha començat a plovinejar. Els vidres mostren esquitxos que semblen bacteris estreptococus augmentats que es fragmenten novament en gotes individuals que voldrien camins únics, però generalment s'han de fer fotre. Al Boig Apol·loni li ve una amargor mentre s'ho mira perquè ell els reenganxa mentalment per recrear la corda amb la qual l'àvia es va penjar quan tenia si fa no fa l'edat de Crist dos cops.
Avui, Dijous Sant, ven a bon preu la darrera carbassa del seu camp a un ximplet sec i malengiponat -això pensaria la majoria de la gent- que deu tenir pel cap baix dos cops l'edat de Crist, abillat amb un barret de copa amb el sostre destapat amb obrellaunes i que sota els ulls se li fan ulleres, bi-ulleres i tri-ulleres. Aquell ésser desllorigat també li demana els carbassons d'hivernacle més lletjos, tocats com ell mateix, i ella, que té el cel guanyat, els li regala.
És Setmana Santa. L'estrafolari, mal anomenat poeta frustrat, que viu del que troba als contenidors i d'una miserable mig-miserable pensió perquè es van posar d'acord que el seu cap és fluix, torna al pis compartit i controlat.
Quan els tres companys malalts mentals amb qui viu, tornen de fer un cafè els ve una flaire com de xurreria. Troben la taula de fòrmica sense personalitat ben parada amb tovalles antigues de roba de sac. El secall s'ha transformat en la seva àvia materna (coneguda com la Boja Apol·lònia): cabells llargs i canosos tibats fent monyo que s'encara al cel, davantal cast i mans de cuinera trapassera i tastaolletes.
Li havia quedat arrapada a l'ànima la recepta. Els vents de Quaresma i una finestra molt pregona oberta de bat a bat al cap i ha posat fil a l'agulla.
Se'ls mengen amb avidesa, callats, el sucre brilla, l'oli hidrata, dolçor al paladar amb la presència de les cucurbitàcies. I gola avall i sense vi bo, incompatible amb la medicació vitalícia. La delícia de la menja els arrenca riures esdentegats.
Ha començat a plovinejar. Els vidres mostren esquitxos que semblen bacteris estreptococus augmentats que es fragmenten novament en gotes individuals que voldrien camins únics, però generalment s'han de fer fotre. Al Boig Apol·loni li ve una amargor mentre s'ho mira perquè ell els reenganxa mentalment per recrear la corda amb la qual l'àvia es va penjar quan tenia si fa no fa l'edat de Crist dos cops.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435633 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com