Bulling

Cada escaló que pujava, plorava més i més. Del llavi li queia sang i era plena de blaures. Cada escaló que pujava, li era més difícil respirar, més dura es feia la seua realitat. Aquest cop se n'havien passat com mai… algú tenia dret a fer tot allò que elles feien? Algú tenia dret a fer-li sentir així ? No. Ningú tenia cap dret...

Va obrir la porta de casa i no hi havia ningú. Estava sola. Com sempre. Anara on anara… sola. A casa, a classe, al carrer, al parc… mai l'acompanyava ningú. Ella no ho havia elegit. Pot ser ningú li havia dit que hauria d'estar sola., pot ser ningú s'havia parat a pensar si ella estava sola, o si realment ho mereixia. No, realment no. Ningú s'ho havia plantejat mai.

Va anar a la seua habitació i va deixar la bossa dels llibres a l'armari i va anar al bany. Tancà amb pastell. Pur costum. Es va renta la cara i va obrir l'aixeta de la banyera. Mentres l'aigua corria començà a despullar-se. Es va llevar les esportives i estaven tacades de sang. Es va llevar la samarreta, els pantalons, i llavors, la roba interior. Es va mirar en l'espill fixament. Clavant la miranda en cada mostra de violència, de patiment.

Quan la banyera ja estava plena d'aigua calenta, va tancar l'aixeta. No deixava de plorar. La seua vida no era vida. Sols tortura i patiment. Es va clavar en la banyera amb una fulla en la mà. Començà a recórrer cada vena, cada centímetre del seu cos, i poc a poc, l'aigua agafà color, color vermell. Un vermell molts intens…

Potser si algun dels seus companys no hagués estat un covard, ella seguiria viva, i sa mare no hagués anat avui a portar-li flors al cementiri. Potser si algú s'hagués molestat en defendre-la, ella haguera tingut valor per confessar el seu calvari. Potser si aquelles xiques haguessin vist que no estava sola, l'hagueren deixat en pau. Patir maltractaments, violència, agressions… és un malson que et menja per dins, i si estàs sol, perds les ganes de viure... Lluitem contra tota classe d'agressions.