bulimia

Un relat de: genis canyabate gomez

I vaig començar a menjar, com si fes una setmana que no t'estava bocí de pa. Vaig tornar a obrir la nevera, desesperat per trobar un altre aliment per empesar-me sense ni tan sols mastegar-lo i em vaig engolir tot el que hi havia. Ja tenia la panxa plena, però dins el meu cap i corria un gran sentiment de culpabilitat. Portava dos dies sense menjar, solament per treure'm aquells quilos de sobre, aquells tan odiosos que et fan sentir malament amb tu mateix i ja no podia mes. Em vaig posar a plorar, estirat al mig del menjador, amb tot de remordiments corrents dins meu. Llavors vaig recordar la única manera que em quedava per alliberar-me, del que havia fet. Vaig córrer al lavabo, em vaig ajupir davant del vàter, vaig preparar la meva consciencia i ho vaig fer. Vaig posar-me els dits fins el coll, intentant arribar el mes lluny possible i ho vaig treure tot, un cop darrera un altre, mentre un seguit de llàgrimes anaven regalimant per les meves galtes, poc a poc. Em vaig aixecar, em vaig mirar el mirall i seguia estan igual, amb aquells quilos de mes però, em senti alliberat. Vaig seguir així una setmana, cada cop em sentia mes dèbil, però em sentia mes be amb mi mateix. Les cames em feien figa i em seguia veien igual, justament igual que feia una setmana, amb la mateixa panxa, amb les mateixes corbes. Em feia fàstic a mi mateix.
No vaig reconèixer que tenia un problema fins aquell dimarts. Era el matí i em vaig aixecar del llit, desprès de dues setmanes vomitant tot el que menjava. Vaig entrar a la cuina, em tocava menjar aquelles torrades davant de la mare abans que marxes a treballar i..Va marxar, vaig anar corrents al vàter i ho vaig treure tot i vaig perdre el nord, vaig caure a terra, el món es tornava blanc i fins i tot havia tret la meva anima, havia tingut un fort atac de cor, tot per culpa d'aquella estúpida bestiesa que havia volgut començar i allà es va acabar tot, no havia vist tot el que tenia ni lo que en realitat importava. Havia mort i mai més em podria tornar a mirar al mirall.

Comentaris

  • El tema..[Ofensiu]
    afrodita | 11-05-2008

    De seguida m'ha cridat l'atenció, però em sembla que l'has tractat amb un punt de vista que no es correspon exactament amb la realitat...nusé, potser tampoc pretenies ser real del tot però hi ha molts punts del relat que si parles amb algú que ha patit la malaltia segurament veuràs que no es corresponen amb ls crua realitat...vomitar després de menjar malauradament és només la punta d'un enorme i profund iceberg.

    Fins la propera!
    afrodita

  • Em sorpèn...[Ofensiu]
    Nefertitis | 11-05-2008

    Em sorprèn la teva facilitat de parlar d'un tema tan tràgic. No vull que t'ho prenguis malament, però estic totalment d'acord amb tots els consells que et dóna la "Clar de lluna".
    Per desgràcia conec massa bé aquest món i si alguna cosa tinc clara és que el malalt, l'afectat, la víctima... Com n'hi vulguis dir, mai parla del tema amb tanta facilitat. I potser és bo fer-ho i de fet és una manera de conscienciar a la societat que no és un joc, però no sé, m'ha sobtat que amb la teva fotografia visible com a usuari expressis tot el que descrius en el teu relat.
    No sé, em confons. Tant la bulímia com l'anorèxia són dues malalties mentals que no es curen amb rapidesa; el seu tractament és lent, molt lent i requereix moltes teràpies tant psicològiques com psiquiàtriques, esclà que sempre hi ha graus. Però en el teu relat sembla que tot passa molt, massa ràpid i això ho sento, però no és cert. A part, amb dues setmanes no sé fins a quin punt existeix una consciència tan real com la que expresses, em costa de creure.
    L'anorèxia i la bulímia van més enllà del desig d'un cos perfecte, "prim"; més enllà del menjar, de les restriccions, dels vòmits... Tot això no és res més que posar una "tirita" a una ferida profunda. Darrere de tot això existeix una inseguretat, una por, un estat depressiu... Milers de situacions diferents que s'acaben fent evidents amb la presència del símptoma.
    Ara, després de tot això, m'agradaria que et preguntessis si a més del menjar, vomitaves alguna altre cosa? Inseguretat, ràbia, por, soledat...?
    Perdona si sóc massa crítica, però és un tema que em toca massa a fons.

  • Clar de lluna | 11-05-2008

    ...M'agrada perquè tractes un tema molt actual. Estic d'acord amb tot el que t'han comentat fins ara, però a part et donaré la meva opinió totalment personal:

    La intenció és bona i el missatge que vols transmetre també, però crec que el sentiment i el temps no és l'adequat, ep totalment subjectiu eh! M'explico: la bulímia i l'anorèxia és una malaltia que no et mata amb dues setmanes, t'ho puc ben assegurar. La distorsió de la imatge és igual en els dos casos, però el sentiment dins de cada trastorn és diferent: així com amb l'anorèxia el sentiment de no menjar en part et fa lliure perquè passar un dia sense menjar és com aconseguir un premi, amb la bulímia el sentiment és invers, no et sents alliberat, et sents culpable i esclau del fet en si sense cap recompensa a canvi. No sé si m'explico bé, però el tema alliberat no em convenç per la bulímia. Aquestes malalties són molt més complexes i normalment duren anys i es coven lentament. És per això que crec que la visió que en dones no és real del tot.
    Un cop hi ets dins és molt difícil sortir-se'n i per això crec que el relat es precipita un xic amb el tema en sí: després de dues setmanes vomitant es mort? NO, després de dues setmanes vomitant comença el problema, comença un llarg camí anguniós a recórrer fins que amb una mica de sort un dia es pren consciència del problema i amb una mica més de sort es busca ajuda. I si s'arriba a aquest punt, encara queda molt tros per tornar a recuperar la persona que era abans de...


    De totes maneres hi ha punts dins el relat que els claves: el de la nevera, el sentir fàstic per un mateix i el de treure l'ànima.

    En fi, el meu missatge intenta ser també esperançador, perquè tot i que hi ha moltes morts per aquests trastorns, també hi ha molta gent que ho supera i que ho pot explicar i ajudar a d'altres.

    P.S. Si et serveix d'ajuda, moltes de les faltes que he vist es poden corregir amb el corrector del word.

    Personalment, els comentaris que m'han fet a mi m'han servit per millorar, espero que també et serveixin a tu!

    Una forta abraçada, et seguiré llegint.

  • esta mooooooooooooooooooooooolt bé!!![Ofensiu]
    Eva Fabrés | 10-05-2008 | Valoració: 10

    M'agrada molt i a demes estem treballant al cole coses de la bulimia,em va molt bé gràcies !!!!!!!!!!!!!!!!!$$$$$$_______________________________$$$$$
    __$$$$$$$$*_____________________,,$$$$$$$$*
    ___$$$$$$$$$$,,_______________,,$$$$$$$$$$*
    ____$$$$$$$$$$$$___ ._____.___$$$$$$$$$$$$
    ____$$$$$$$$$$$$$,_'.____.'_,,$$$$$$$$$$$$$
    ____$$$$$$$$$$$$$$,, '.__,'_$$$$$$$$$$$$$$$
    ____$$$$$$$$$$$$$$$$.@:.$$$$$$$$$$$$$$$$
    ______***$$$$$$$$$$$@@$$$$$$$$$$$****
    __________,,,__*$$$$$$@.$$$$$$,,,,,,
    _____,,$$$$$$$$$$$$$* @ *$$$$$$$$$$$$,,,
    ____*$$$$$$$$$$$$$*_@@_*$$$$$$$$$$$$$
    ___,,*$$$$$$$$$$$$$__.@.__*$$$$$$$$$$$$$,,
    _,,*___*$$$$$$$$$$$___*___*$$$$$$$$$$*__ *',,
    *____,,*$$$$$$$$$$_________$$$$$$$$$$*,,____*
    ______,;$*$,$$**'____________**'$$***,,
    ____,;'*___'_.*__________________*___ '*,,
    ,,,,.;*____________---____________ _ ____ '**,,,,

  • Un tema tristement conegut per mi[Ofensiu]
    Coralina | 10-05-2008



    Hola! Es la primera vegada que comento i no se com començar...
    Doncs que nomes volia dir-te que m'agrada molt com expliques aquesta malaltia. El meu germà es bulimic desde fa 5 anys. Per mi la bulimia es una lladre que s'ha emportat l'ànima del meu germà. Per culpa d'ella fa 4 anys que no el veig. Per mi es un tema molt proper.

    Continua escribint així de be!!


  • Està bé[Ofensiu]
    RATUIX | 22-11-2007

    que remarquis que en l'obstinació de treure-ho tot, tot o tot, tregui fins i tot l'ànima.
    Un bon tema a tocar.

  • Tema ben triat[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 06-09-2007

    Avui en dia, per poc que ens agradi, aquest tema està molt en solfa. Trobo que està molt bé fer relats com ara el teu, per tal de mirar de clavar una miqueta més fort dins de tots els cervells el greu perill que suposen aquests trastorns.

    Però anem al relat... D'entrada et diré que no sóc cap entesa, i que tot el que pugui escriure en aquest comentari és purament subjectiu, donat que es basa simplement en la meva opinió.

    M'agrada com comences: m'agraden els començaments sobtats, directes, com ara el teu. Comences amb una acció directe del personatge que atraca la cuina com fora de sí. M'agradas el conflicte que planteges: el personatge és totalment conscient del que està passant, i sap que no està bé. D'aquí les llàgrimes i la seva desesperació. Està atrapat. No pot fer res. Sap que s'està fent mal, però és superior a ell. (Preparar la consciència, com han dit més avall... bona frase).

    Després d'aquest primer vòmit, trobo que el relat s'accelera massa. Potser hagués anat millor allargar-lo una micona. Explicar les conseqüències que aquests actes i la malaltia en sí, tenen en el dia a dia del protagonista. Penso que allargar el relat ajudaria a remarcar el missatge que vols transmetre.

    I el final. Bon i inevitable final. Perquè moltes de les persones afectades per aquests trastorns acaben així. M'agrada la imatge que utilitzes de "...fins i tot havia tret la meva ànima." Tanmateix, continuo pensant que està un pèl accelerat tot plegat. El personatge comença menjat desesperadament i, en un moment, el trobem estès i mort al terra. Fa la sensació que el relat hagi estat escrit amb presses. De totes maneres, ja et dic, tot és una opinió subjectiva d'una que no enten ni un borrall!!

    Finalment, i si m'ho permets (em baso en el teu missatge al fòrum), et diré que he trobat algunes faltes que potser caldria revisar (tots en fem, i jo la primera!) però amb una petita revisió acurada ho podríem minimitzar. Coses com "t'estava" enlloc de tastava. O "empesar-me" per empassar-me. O "Mes" per més. Tot plegat cosetes a anar polint.

    Tanmateix, és un bon inici. Si t'agrada escriure, no t'aturis. És aquesta la millor manera d'aprendre!!!

    Bon relat.

    Abraçadotes!


    Salz.

  • Podries haver-lo fet mes llarg... [Ofensiu]
    Roserdeljardi | 07-08-2007 | Valoració: 9

    Es que m'ha agradat!

    Ho dic perque així havera causat més impacte. No és sap mai qui pot estar lleginte, i quins problemes pot tindre!

  • m'agradaria ser millor comentarista[Ofensiu]
    ANEROL | 07-08-2007

    però, vinga la meva opiniö
    No m'esperava el final. És un tema punyent, dur, dolorós... M'agrada el tractament personal que li dones. Es pot aprofondir més, però tot i així és suficient per copsar la sensibilitat.
    Et diré el qu m´han dit més d'una vegada; l'ortografia i la sintaxis. I, molt important, deixar descansar el text i revisar-ho.
    Aquí en trobararàs de molt bons relataires i comentaristes que et poden donar bones opinions .
    Jo et seguiré llegint
    Benvingut.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de genis canyabate gomez

genis canyabate gomez

5 Relats

20 Comentaris

6055 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67