Buit

Es va vestir sense fer soroll. Es va girar i se'l va quedar mirant mentre dormia. Va pensar que no estava gens malament. Va obrir la bossa, en va treure un bolígraf i després de remenar uns segons, va treure un sobre i en va arrencar un tros. Va començar a escriure un número de telèfon i va parar a mig fer. Fet i fet, no tornaria a trepitjar aquella ciutat en força mesos i, tot i que no s'ho havia passat malament, tampoc n'hi havia per llençar coets.

Va tancar la porta amb suavitat i va baixar per les escales. Defora el sol picava de valent. Va mirar l'hora, eren quarts d'una. Fins les quatre no tenia la reunió, o sigui que s'ho podia prendre amb calma. Va entrar al bar i va demanar un cafè amb llet. Es va asseure a la taula que quedava més a la vora de la barra, va treure la cartera i en va treure la fotografia. Es va quedar mirant-la fixament durant una bona estona, més d'un minut i menys de cinc. Va sortir de l'estat semi-catatònic just quan el cambrer li va portar el que havia demanat. Necessitava mirar aquell tros de paper plastificat cada dia des de feia cinc anys. Ell no tornaria, però la recomfortava perdre els seus ulls en aquella mirada serena.

Estava agafant el canvi del platet quan va sonar el mòbil: la reunió s'aplaçava a la setmana que ve. Fantàstic. Ara hauria de fer malabarismes per quadrar l'agenda. No s'hi va voler atabalar i va fer camí cap al cotxe, li quedaven força hores de viatge per arribar a casa. Va omplir el dipòsit abans de sortir de la ciutat i va començar a tirar. Inevitablement els records d'Ell van fer acte de presència i van ser els seus companys de carretera.

A l'Àngel el va conèixer un dimarts al matí de feia molts anys, i encara es posava vermella quan recordava aquell moment: era el seu primer dia de feina i dels nervis va arribar una hora abans del previst. Per fer temps va començar a caminar sense rumb fix i va entrar en un petit bar que li va semblar força acollidor. Es va asseure a la barra i va demanar un cafè amb llet. Va mirar el rellotge, tot just havia passat un quart d'hora. Li va semblar que seria millor anar a seure a una taula i llegir una mica. Va agafar el cafè amb llet i... xof! El líquid marró es va escampar per la camisa blanca de l'executiu que tenia al darrera. "Noia, hauries de mirar per on vas!". "Ho sento, ho sento!" eren les úniques paraules que era capaç d'articular mentre s'afanyava a amuntegar tovallons de paper sobre el pit d'aquell home. De cop, va aixecar la mirada i es va creuar amb els seus ulls. Va sentir que el món s'aturava al seu voltant i tot el neguit que tenia uns segons abans, es va esfumar. No havia vist mai una mirada tan intensa i tan tranquilitzant alhora. "Va, et convido a un altre cafè amb llet. Fet i fet, sóc jo qui m'he posat darrera!". Es van asseure els dos a la taula i van estar parlant. L'Àngel tenia 10 anys més que ella i treballava a prop d'aquell bar. En el seu temps lliure tocava el saxo i adorava els gats. No s'hauria imaginat mai que trenta minuts fóssin suficients per enamorar-se d'una persona com ho va fer aquell dia.

Va arribar a l'edifici de la nova feina quan faltaven 5 minuts per les nou. Va pujar a l'ascensor i va prémer el número 4. Potser per l'efecte de la trobada amb l'Àngel, l'edifici li va semblar més bonic que el dia que hi va anar per l'entrevista. Va prémer el timbre i la recepcionista li va donar la benvinguda. Li va donar tot el que necessitaria per treballar allà i li va indicar que seiés en una de les butaques mentre avisava al que seria el seu company de treball, que li ensenyaria les instal·lacions i li explicaria quines serien les seves tasques.

"Àngel, et presento a la Laura, comença avui", se li va tallar la respiració. Just davant seu hi havia l'home de la cafeteria. "Sembla que a partir d'ara compartirem més coses que un cafè amb llet". La Laura va somriure i va donar mil gràcies al destí. Aquella mateixa nit van acabar al llit, i va veure clar que l'Àngel no era un més, que volia passar la resta de la vida al seu costat.

Va tocar de peus a terra de cop quan l'Àngel li va fer una "petita" confessió: feia 6 anys que estava casat i estimava la seva dona. "Mira Laura, és el que hi ha. M'agradaria continuar això que hem començat, però haurà de ser una història clandestina. Tu tries". Va maleïr mil vegades el destí. Com li podia fer això? En un mateix dia, havia tocat el cel i havia baixat a l'infern.

Aquella nit no va poder dormir. Va reflexionar sobre tot el que havia passat i va decidir que no es podia deixar perdre aquell munt de sensacions que havia experimentat.
Així van passar els mesos i els anys. Mirades de complicitat a la feina, petons robats al despatx i aquell munt de papallones a la panxa cada dia.

Les hores de soledat al pis quedaven recompensades amb escreix quan ell hi anava. El seu llit esdevenia llavors una trinxera i passaven hores i hores de combat cos a cos. El sexe amb ell era més que uns orgasmes. Van ser anys de plenitud, amb ell no necessitava res més.

La felicitat en estat pur arribava quan presentaven un nou projecte a l'extranger. Per una banda, presentar el projecte era la culminació del treball realitzat colze a colze els mesos previs. Formaven un molt bon equip de treball i així els ho feia saber tothom. Per l'altra, estar en una ciutat forània, lluny de mirades conegudes, els permetia mostrar-se tot l'amor que en el dia a dia reservaven per les parets del seu pis. Poder passejar tranquilament pels carrers tot fent-se moixaines, o anar a un restaurant a sopar i poder-se agafar les mans durant la sobretaula, era mitja vida.
Ell també l'estimava, d'això n'estava segura. El que li pesava era no poder-ho explicar a ningú. Ni tan sols la seva germana -la seva eterna confident- en sabia ni mitja paraula d'aquella història. Ell li havia demanat discreció, i no li volia fallar.

I va arribar el dia que es va espatllar tot. Feia 3 dies que s'havia fet el test d'embaràs i ja estava a les portes de la clínica. 72 hores van ser suficients per prendre una decisió. No en va parlar amb ningú, ni amb l'Àngel. Sempre havia pensat que les decisions importants de la vida s'havien de prendre sense influències externes. El més dur van ser els minuts-hores a la sala d'espera, li hauria agradat que algú li agafés la mà. Va sortir de la clínica amb una lleugera sensació de buit al seu ventre, però convençuda d'haver pres la millor decisió. Aquell episodi el desaria als plecs més profunds del seu inconscient i allà romandria per sempre. Va fer el camí fins a casa desitjant sentir una abraçada de l'Àngel. A l'arribar, es va asseure al sofà i li va enviar un missatge "Necessito sentir-me embolcallada pels teus braços... Com ho tens?". Al cap d'uns minuts el telèfon va sonar. L'Àngel havia tingut un accident i era mort.

No recorda una sensació de dolor més profunda que la del dia de l'enterrament. Allà al fons, en un taüt, hi havia l'home que havia estimat més a la vida. Al seu costat, la dona amb qui el compartia. Amics i coneguts fent-li costat, era la vídua. Ella, en canvi, era una més en el grup dels companys de feina. Ni tan sols va poder plorar-lo a la vora, ni acomiadar-se a soles d'aquell cos inert que tantes vegades havia resseguit amb la llengua.

Va tornar a casa com si l'arrosseguéssin. Sentia com aquell buit es feia gran dins seu. Es va beure un parell de ginebres d'un glop i es va ficar al llit, necessitava amagar-se, necessitava deixar de pensar en ell, necessitava deixar de sentir aquell buit intens. La primera setmana, va viure anestesiada. La segona, no va poder parar de plorar. La tercera, va intentar esquivar les trucades d'amics i coneguts que no entenien el perquè de tot plegat. Colla de ximples! Com explicar-els-hi que no s'havia mort un simple company de feina, com dir-els-hi que la seva il·lusió per la vida s'havia apagat amb l'Àngel en aquell accident. A mesura que les hores i els dies passaven, aquell buit creixia més i més, com un mal dolent, fins arribar a cada cèl·lula del seu cos.

Quan feia un mes i un dia que s'havia mort el seu destí, va obrir els ulls i va mirar cada racó del seu pis. Massa il·lusions, massa orgasmes, massa carícies, massa complicitats estaven atrapats entre aquelles parets. Ho va deixar tot i va canviar de ciutat. Lluny de tot el que havia compartit amb l'Àngel, seria més fàcil tornar a començar. Tan sols va conservar les fotografies, va pensar que sempre que les mirés, podria sentir l'Àngel una mica viu dins seu.

A partir d'aquell moment, la vida es va convertir un joc constant d'experimentació. Qualsevol cosa nova que se li posés al davant era vàlida per intentar omplir aquell buit que des de llavors l'acompanyava. Mai ho va aconseguir. Tot i que va conèixer gent interessant, el record de l'Àngel sempre apareixia, i llavors qualsevol cosa li semblava insulsa. Orfe d'il·lusions, el buit interior era la única cosa que era capaç de sentir intensament.

"Merda, merda i més merda!". Els records passats van desaparèixer a l'acte: s'havia equivocat a l'últim encreuament i havia agafat la carretera de costa. Era una carretera molt bonica de fer amb bona companyia un dia asolellat, però de nit, després d'hores de conduïr i amb unes ganes terribles d'arribar a casa, era una autèntica merda. Es va resignar i va seguir conduïnt. Ara el camí de tornada s'allargava una hora més com a mínim. De cop i volta, va odiar l'Àngel. Si s'hagués fixat més en el què l'envoltava, no estaria on estava. I això era vàlid pels cartells i per la vida en general: sempre acabava tot amb la mateixa merda. Estava tan enganxada a aquell passat, que era incapaç de construïr un futur. Va decidir que ja n'hi havia prou. Una nova Laura havia d'arribar a casa aquella nit. Un bon començament seria desempellegar-se d'aquella fotografia. La va agafar però no la va voler mirar ni una última vegada; si ho feia, sabia que seria incapaç de desfer-se'n, i ja havia decidit renéixer aquella nit. Va obrir la finestreta, va llençar
la fotografia i va accelerar una mica més quan va notar que es posava a plorar, com fugint d'aquella estampa. Va mirar pel retrovisor de la mateixa manera que ho faria un reu acabat de fugir de la cel·la i va riure histèricament.

El revolt va aparèixer inexorable, implacable, incontrolable, irrealitzable. Les rodes van girar a l'aire, recorrent l'alçada del penya-segat. Va tancar els ulls i es va perdre en aquella mirada serena mentre el buit se l'empassava.