Buit

Asseguda davant del meu jardí, amb unes quantes lleganyes encara, escric per no pensar... --què inversemblant resulta escriure sobre alguna cosa a la que no vols al·ludir, potser és que en realitat no hi ha cap més intenció que l'aparentment no desitjada-- Davant, també, d'aquesta decepció esquinçadora, que aclapara inevitablement els pensaments de l'ahir i l'avui... Busco, sense saber com, donar sortida als meus sentiments per tu, tot allò que ara senzillament careix de significat. Allò que has abatut, com si res importés.

És estranya la felicitat, un tant macabre, que últimament envolta tot el meu temps. Tal vegada, aquesta no sigui més que una utopia del avui que m'ajuda a continuar, sense haver de romandre en el mateix punt, perseguint l'anhel d'un record impossible de recuperar.

A mida que passen els anys, te'n adones que la vida és l'acceptació de la mateixa, és un anar fent sense detendre's ni un instant, aixecar-se per començar a caminar; agafar impuls, córrer i volar. Mentrestant, en aquest camí on s'entrellaçen infinites direccions, veus passar la teva existència i la dels que tens més a prop. Observes com, de sobte, uns se'n hi van ben lluny, deixant grans buits, i uns altres arriben per omplir-los o crear-ne de nous. Però sempe dol, sempre fa mal ser conscient de la realitat més tangible i real, que succeeix independentment dels nostres objectius, de si volem o no que així passi.

Avui em trobo enfront del buit que ahir va deixar algú en mi. I sento que res té sentit, com si estigués submergida en la melodia d'una cançó que no existeix (...)