Buida de sang

Aquella nit quedaria buida de sang. La Graciela tenia el cap ple de la sociologia de masses, de les teories que portava estudiant per l'examen que tenia l'endemà. Era el darrer. Tenia la pell humitejada per la suor, sense sostens, pits petits, un vestit dels d'estiu, poca tela, lleugera, i sandàlies. Ja era tard i la biblioteca tancava. La nit, perquè era de nit, era blanca, d'una bogeria continguda, de les aceres hi sortia un buf bullent que escalfava les cames. La nit era silent, i del silenci va néixer la violència. La Graciela caminava pels carrers, recordant els apunts, rememorant-los, en veu alta. Era sola, enmig de l'escenari. Durkheim, Marx i Weber s'entrelleçaven amb la veu histriònica i argentina de la seva mare, que sorgia sense avisar de la seva memòria. Li deia que estudiés alguna cosa de profit, que guanyés força diners, i que els enviés a casa, gairebé no els hi arribava per pagar el lloger. Prou!, es va dir. I repetia: Durkheim va ser el primer en definir el significat de l'anomia: manca de solidaritat social, donat que les relacions amb el col.lectiu no estan reglamentades. Alienació de l'individu. Mentres caminava, les calces se li van posar dins del cul, i ella se les va redreçar. Caminava, i caminava. Com és que encara no havia arribat a casa? Les façanes semblaven fetes de cartró pedra, les finestres obertes com ulls sense parpelles, que miraven a tothora. I una mà li va agafar el coll, i una boca si mossegava el llavi. I ara en què penses? Es va dir. Però no pensava. I l'altra mà li va baixar les calces. Va empènyer aquell cos, i va còrrer i va cridar. Les calces pels genolls, i els llibres i la bossa pel terra. Merda, els apunts! I cridava, alguna cosa com socors, mai s'hagués imaginat que algun dia cridaria socors. Estava sola en aquell món, la gent havia fugit, no quedava ningú, només aquell cos, aquelles mans. Corria, cada cop més lent, i va vomitar. Va entrar en un portal, i allà al fons, ben il.luminat, un porter automàtic, ple de timbres que volien ser pitxats. Es va asseure en un racó, a esperar. No volia crear un escàndol. Tenia un examen dintre de cinc hores. Segurement s'havia imaginat allò, però sentia un regust de sang. Amb el dit es va palpar el llavi, i una mà, la mà, li va tapar la boca. Arraconada a la cantonada, aquell cos, li va arrancar el botons, li xuclava els pits, li mossegava els mugrons. Quin mal!! I l'altra mà li pessivaga la figa, i li entaforava els dits. Després li va entaforar tota.Els collons li rebotaven contra seu. Plorava de dolor. Quan es va córrer, la Graciela va saltar i va començar a prémer els botons: Durkheim!! Durkheim!!! I el Cos la va cosir a gavinetades. Mentres baixava algú dels pisos, jeia a terra ensangonada, intentant-se pujar les calces, sense sort. La sang sortia i del Cos només hi quedava el seu semen espés que regalimava entre les cuixes, barrejant-se amb la vermellor hemàtica. Va baixar un dona gran, amb un gos, i una parella d'homosexuals. Què ha passat aquí? Una ambulància, sisplau al carrer magnòlia número 6, una noia apunyalada, ràpid. Hi va penjar el mòvil. Mentre la vella, corpresa, s'acostava a la noia, el gos llepava la sang fresca de terra. Qui ha sigut? Durkheim!! Durkheim!! La vella li va possar les calces al seu lloc. Se't veuen les vergonyes, filla!! Les sabates de tots tres estaven xopes de sang, el marbre del terra, la xafogor. Un dels nois portava una samarreta del Che. L'altre no en duia. Tot pudia a mort. L‘ambulància arribava i ja no hi quedava més sang a dins del cos de la Graciela.