Bufonades

El bufó de la cort va inclinar-se davant del rei.
-Salutacions, sa majestat! Com en sóc de benaurat, de tastar la seva gràcia, que per la gran majoria, seria l'honor més preuat.
-Canta'm quelcom bon bufó, que obligui a aquesta ànima deixar ja de somicar, doncs ni el més poderós rei, les penes pot espantar.
I així ho feu, amb aire burlesc, aquell bufó de poca por.

"La foscor m'escorxa el cor
I em rosega les entranyes
Ja podreixen les aranyes
Les parets del meu dolor

Dintre meu ja no hi ha vida
Perquè tu me l'has segat
Sense escrúpols ni pietat
M'has matat amb la mentida

Quan vaig travessar el sender
I les ombres se'm cruspien
Els pollancres ja cruixien
Impacients del meu lament

Tot va començar plaent
Amb promeses i afanys
I ara després de setze anys
M'has dit: no t'estimo gens"

El rei tenia el rostre més vermell que el ferro roent, i unes venes inflades a banda i banda ajudaven a interpretar el seu estat anímic.
-Porteu aquest home a la masmorra i deixeu-lo ben lligat! que no mengi! que no begui! que mori necessitat!

El bufó va conviure amb el sofriment fins que va morir deshidratat i desnodrit, però el seu somriure va ser esborrable. Al cap i a la fi s'havia mofat d'un rei, de la seva dona banyuda i del traïdor del seu criat.