Bufet lliure

Un relat de: Aleix de Ferrater
Personatges (per ordre d’aparició) :

Cambrer, Joana, Joan, Daniela, Daniel, Martina, Martí, Olegària, inspector Vallalta.


I PART:

S’il•lumina l’escenari. És el menjador d’un hotel. Al centre hi ha dues taules parades. Una d’elles, la de la dreta té dues cadires i es troba al costat d’una finestra, per on entra una llum molt ataronjada, com d’albada. La taula del centre té sis cadires. A l’esquerre hi ha un moble de bufet lliure amb tot d’aliments llestos per esmorzar. Sura una forta olor de cafè. Al fons, darrere el bufet, una petita finestreta dona a la cuina. Un cambrer d’uniforme dóna els darrers tocs a les taules. Se senten unes passes i per la porta de la dreta entren dues parelles.

- CAMBRER: Bon dia senyors.
- LES DUES PARELLES, alhora: Bon dia!

El cambrer surt del menjador. La Joana i en Joan són una parella d’uns seixanta-cinc anys. Vesteixen molt esportius, potser un ppèl massa per la seva edat. En Daniel i la Daniela són més joves, d’una trentena i vesteixen texans i samarretes de colors vius. Mentre la Joana i en Joan deixen les seves jaquetes al respatller de dues cadires de la taula central, en Daniel i la Daniela ja s’estan servint l’esmorzar.

- DANIELA: Què nen, un entrepà de pernil?
- DANIEL: Sí, un de pernil, una poma i un brioix, què et sembla?
- DANIELA: Caram, vas fort eh?
- DANIEL: Reconec que de vacances sempre menjo una mica més del compte. i a més, com que ho tens tot tan ben preparadet aquí al davant, doncs mira…

La Daniela assenteix sense dir res i des del bufet estant es dirigeix a l’altra parella:

- DANIELA: Mare, vols que et porti alguna cosa?
- JOAN, emprenyat: I a mi què, que em bombin?
- DANIELA: Bah pare, no comencem, que tot just són les vuit del matí. Tens tot el dia per a queixar-te i estic convençuda que ho faràs. Pobra Olegària!
- JOANNA, aixecant-se: Deixa-ho estar nena. Què vols que et porti Joan, el de sempre?
- JOAN, malhumorat: Sí. I un brioix també!
- JOANNA, rient: Apa noi!

El cambrer torna a entrar i es dirigeix a la taula educadament.

- CAMBRER: Què voldran, cafè, te o xocolata?
- JOAN i DANIEL, alhora: Cafè amb llet.
- JOANNA i DANIELA, alhora: Un te amb llimona, si us plau.

Se senten més passes. Entren la Martina i en Martí, d’una cinquantena d’anys, vestits també amb roba esportiva.

- MARTINA, MARTÍ: Hola, bon dia a tothom!
- ELS ALTRES QUATRE: Bon dia!
- MARTÍ: Què, ja sabeu on ens portaran avui? És l’últim dia i el programa no hi posava res. A veure per on ens sortirà l’Olegària! – i dirigint-se a la Martina – Què nena, què vols que et porti?
- MARTINA: Una poma i un te.
- MARTÍ, dirigint-se al cambrer: Un te amb llimona i un cafè amb llet per a mi, si us plau.
- CAMBRER: Molt bé.

Entra l’Olegària. Jove, d’uns vint-i-cinc anys, texans, samarreta I el cabell recollit amb una cua. Va un xic accelerada.

- OLEGÀRIA: Va, va, no us entretingueu tant. L’autocar és a fora i us estem esperant!
- JOAN, amb la boca plena: Que no havíem quedat a les nou?
- OLEGÀRIA: A dos quarts! Cada dia hem sortit a les nou, però ja us vaig dir que l’últim dia ho faríem a dos quarts. Va, acabeu-vos l’esmorzar i no trigueu gaire!

Torna a sortir.

- DANIELA: Caram, quin humor que gasta de bon matí. Sembla nerviosa.
- JOANNA: Bé, ens menjarem l’entrepà a l’autocar. Què, anem?
- MARTÍ: Redéu, si encara no he pogut seure! Sort que és l’últim dia!
- MARTINA: Que ja vols tornar?
- MARTÍ: No dona, ho dic per les presses, res més.

Els sis agafen el que s’estaven menjant, acaben de beure i surten del menjador. El cambrer comença a recollir la taula.

Fosc.


II PART:

Llum. És el mateix menjador, però per la finestra entra la claror d’un sol espatarrant. Se sent olor de paella. Passes. Entren els sis protagonistes, nerviosos, molt alterats.

- MARTINA: Que fort, que fort! No me’n sé avenir, no m’ho puc creure. No pot ser!

Pausa. Uns s’asseuen, els altres caminen excitats al voltant de la taula.

- MARTÍ: doncs sí, sí, és així. L’Olegària és morta, ben morta! Sort que avui és l’últim dia, que demà ja tornem, però vaja, quina manera d’acabar les vacances!
- MARTINA: Mira que ets bèstia, Martí, pitjor es troba la pobra Olegària, que és morta i ben mor-ta!
- JOANNA: Bah nois, no us poseu així. Nosaltres no hi podem fer res. Ja heu vist que tot està en mans de la policia. Veurem què passa. Mengem la paelleta, que fa molt bona pinta i demà serà un altre dia.
- JOAN: Tens raó Joana. Però mira, jo sóc de menjar, ho saps perfectament, però aquesta paelleta se m’està travessant abans de començar-la. Com vols que mengem després de veure morta l’Olegària, amb patates?
- DANIELA: Bah pare, no siguis així. Seu i relaxa’t. Menjar ens anirà bé. Després podràs fer la migdiadeta o el que vulguis. Nosaltres anirem a fer un tomb. Si vols venir, ja ho saps. Tenim la tarda lliure.
- JOAN: Un tomb de què! Si estava allí, estirada, ben estirada, ben morta, amb aquella cara, amb aquells ulls tan, tan oberts! No me la puc treure del cap! Què punyetes haurà passat?

Ara sí, tots sis s’han assegut a la taula. El cambrer, com si res, se’ls acosta i els va servint la paella.

- DANIEL: No ho sé, però jo crec que ha sigut fruit d’un robatori. Ella s’hi haurà resistit i el lladre se l’haurà carregat.
- JOAN: Sí home! Tu creus que un lladre perdria el temps escanyant a la seva víctima? Li hauria clavat una ganivetada i prou, a córrer!
- JOANNA: Això si portés una navalla. Tu creus que tots els lladres duen una navalla a sobre?
- JOAN: I jo què sé!

Pausa. El cambrer ja els ha servit a tots i deixa la paella dins la finestreta de la cuina.

- MARTÍ: La meva opinió és que es tracta d’un intent de violació. La samarreta apujada, amb els pits enlaire… I la cara que posava! Pobra, sort que encara duia els pantalons.
- -MARTINA: Va home, no siguis morbós!
Tu has vist massa pel•lícules!
- MARTÍ, emprenyat: Pel•lícules? Doncs va, digue’m per què duia la samarreta pujada fins el coll, per què, per què?
- JOANNA: Pel•lícules o no, nosaltres no hi podem fer res. Pot haver estat una violació, o un robatori, o un atac d’alguna cosa, d’alguna malaltia i… fins i tot, també hauria pogut ser un assassinat, una venjança!
- JOAN: Què dius, nena, una venjança? Una venjança de què, de qui?
- JOANNA: Diuen, diuen que l’Olegària, la pobra Olegària estava ficada… que tenia relacions amb la, amb la màfia de la droga!
- DANIELA: Però mama, què dius! D’on has tret aquesta animalada?
- JOANNA: No ho sé nena, m’ho ha semblat que ho comentaven els inspectors aquells de la policia, però no n’estic gaire segura.
- JOAN: Llavors, si no n’estàs gaire segura, calla i no diguis més bestieses! Prou merder tenim a sobre perquè tu encara vagis afegint més llenya al foc!
- DANIEL, posant calma: Va, Va, no ens esverem més del compte!

Pausa.

- DANIEL: Què sogre, una mica més de vi?
- JOAN: Posa, posa…

Fosc.


III PART:

El menjador s’il•lumina lleument. Darrere la finestra és negra nit. El cambrer treu de la finestreta una sopera fumejant. Tota la sala pot sentir la seva olor. La deixa al moble del bufet i es dirigeix a la porta. Entren els sis protagonistes i calladament saluden amb el cap al cambrer que surt del menjador. S’asseuen.

- JOANNA: Bé, això s’acaba. M’hagués agradat un altre final, però a vegades les coses es presenten com es presenten i així les hem d’acceptar, no us sembla?
- JOAN: Potser sí, de moment. Ja heu sentit que, quan sigui el moment, ens cridaran i haurem de tornar per declarar, per tornar a reviure aquest maleït malson!
- MARTÍ: Em sembla que aquest viatge ens acompanyarà més temps que no pas ens pensem.
- DANIELA: I fins que no es resolgui el què realment ha passat, és a dir, saber exactament el motiu de la seva mort, ens continuarà donant voltes pel cap amunt i avall.
- MARTINA: És tan fort tot plegat! Acabar les vacances així, amb una mort, un assassinat! Realment sembla de cine!
- DANIEL: Què sogre, una mica de vi?

En Joan assenteix amb el cap, sense dir res. En Daniel s’aixeca per agafar l’ampolla al moble del bufet. Des d’allí pregunta:

- DANIEL: Voleu una mica de pa?
- DANIELA: Nen, sempre m’ha encantat la teva conversa. És tan, tan profunda!

Encreuament glacial de mirades. En Daniel torna a la taula amb el pa i l’ampolla de vi. El cambrer reapareix per la porta, es dirigeix al bufet, agafa la sopera i comença a servir.

- CAMBRER: Senyors,perdonin que els molesti. Avui és la darrera nit que passen en aquest hotel. Demà, a aquestes hores vostès ja seran a casa seva i segurament els acompanyarà un dubte, el dubte sobre el motiu de la mort de l’Olegària Puigdellívol, no és així?

Tots fan que sí amb el cap. Sorpresos, paren de menjar i escolten atentament les paraules del cambrer.

- CAMBRER: Doncs bé, no m’agradaria que marxessin sense saber exactament…

En Joan s’aixeca de la taula i es dirigeix poc a poc cap el cambrer.

- JOAN: Saber exactament… què?
- CAMBRER: Saber exactament… el que realment ha passat.

Pausa.

- MARTÍ: I es pot saber exactament què ha passat?
- CAMBRER, seriós: Sí, sí que es pot saber. Jo els hi puc explicar. A més, ho necessito.
- JOAN, acostant-se una mica més al cambrer, parlant amb ràbia: No em digui que vostè, que tu…

La Joana s’aixeca ràpidament i agafa el seu marit pel braç.

- JOANNA: Joan, on vas? Que vols rebre tu també?
- CAMBRER: No es preocupi senyora. El seu marit no corre cap perill.
- DANIEL: Va sogre, segui. Una mica més de vi?
- MARTÍ, aixecant-se: Va, calleu! – i dirigint-se al cambrer – I vostè, què punyetes ens vol explicar, què punyetes sap?
- CAMBRER: Seguin, si us plau.

El cambrer deixa la sopera un altre cop al bufet, es posa les mans a les butxaques i torna a poc a poc cap a la taula.

- CAMBRER: Permeti’m que em presenti. Sóc l’inspector Vallalta, inspector de policia, departament de narcòtics.
- JOANNA: Ja t’ho deia jo!
- JOAN: Calla, pesada!
- INSPECTOR: Fa dos mesos que treballo doblement de cambrer i de policia. Estem darrere una banda de narcotraficants, bàsicament de cocaïna provinent de Sud-amèrica. La senyoreta Olegària Puigdellívol, aprofitant la seva feina de guia turística, tenia contactes amb gent molt diversa que, inicialment, no despertava gaire sospites. Però darrerament havíem observat que portava gent, diguem-ne dubtosa, gent de no gaire poder adquisitiu i que ràpidament ens va fer aixecar moltes sospites. Ara sabem que l’Olegària era l’enllaç entre Sud-amèrica i la gent que la recollia i distribuïa.

Pausa. L’inspector es dirigeix a la taula buida de la finestra, agafa un got i li demana a en Daniel:

- INSPECTOR: Que em podria servir una mica de vi, si us plau.
- DANIEL: Però no havíem quedat que els policies no bevien mai en hores de servei?
- DANIELA: Caram nen, quina observació!
INSPECTOR: Això només passa a les pel•lícules. I el que els hi explico és la pura realitat. Una mica de vi, si us plau.

En Daniel el serveix i intercanvia una altra miradeta amb la seva dona. L’inspector ja ha begut i torna a deixar el vas a la taula solitària.

- INSPECTOR: Les coses anaven força bé, en sentit policial vull dir, referents a la investigació. Les sospites s’anaven confirmant. Només ens faltava atrapar l’Olegària amb una prova concloent, amb les mans a la massa, m’entenen?

Tots fan que sí amb el cap.

- INSPECTOR: Fins que…
- JOAN: Fins que què!
- INSPECTOR: Sempre hi ha un fins que què, no?
- DANIEL: Ja veig que el vi li comença a fer efecte. Que en vol una mica més?
- DANIELA: Nen, vols callar! No veus que estàs parlant amb un “poli”?
- INSPECTOR: Inspector, senyora, inspector.
- MARTÍ: Va inspector, continuï si us plau.

L’inspector Vallalta mira a terra i comença a caminar lentament al voltant de la taula.

- INSPECTOR: On érem?
- MARTINA: Érem al “fins que”.
- INSPECTOR: Ah sí, gràcies. Fins que va passar el que havia de passar.
- JOAN, impacient: I què collons havia de passar, senyor poli inspector cambrer de narcòtics i drogues diverses?
- JOANNA: Joaaaaan, si us plau!
- INSPECTOR: Va passar el que no hauria d’haver passat mai, però que desgraciadament va passar. Ara ja no s’hi pot fer res, perquè ja ha passat.
- MARTÍ, picant de mans: Va home va, al gra, redéu!

Pausa.

- INSPECTOR: Mirin, ja fa setmanes, quatre setmanes i tres dies exactament, que l’Olegària i un servidor s’asseien sempre en aquesta taula solitària en acabar la jornada. Tots dos aprofitàvem aquells instants de tranquil•litat per a parlar, per a parlar-nos, per a parlar de nosaltres, de les nostres coses. Ens ajudaven a digerir els problemes del dia a dia. A més, també era una bona oportunitat per a descobrir les passes de la banda. Eren unes converses magnífiques, com jo no havia tingut mai amb ningú. Ni tan sols amb la meva dona!

Pausa.

- INSPECTOR: Les converses van anar més enllà que no pas em pensava. Aquella veu, aquells ulls, aquella mirada, aquella forma de bellugar les mans, el cabell i tota ella, doncs això, que de mica en mica s’omple la pica i aquí, l’inspector babau, l’inspector Vallalta, de narcòtics, de la policia, doncs que s’enamora com un babau de l’Olegària Puigdellívol, guia turística de turistes narcotraficants. Merda!
- MARTINA: Home inspector, no ho espatlli, que anava molt bé!

Pausa.

- INSPECTOR: I va passar el que havia de passar. Jo que m’enamoro, que intento fer la viu-viu…
- DANIEL: La què?
- DANIELA: La viu-viu. El contrari de mort-mort.

Pausa.

- DANIELA: És un “xist”!

Pausa. Ningú riu.

- INSPECTOR: Finalment, però, em vaig decidir. Ahir al vespre, aquí mateix, vaig parlar seriosament amb ella. Li vaig proposar deixar la meva dona i anar-nos-en ben lluny, on fos, on volgués! Però res, res de res. Ella es va negar. No volia saber res amb mi; res de seriós vull dir. Deia que no volia saber res d’una parella estable, res de matrimoni i molt menys res de fugir a l’estranger. Que de parelles felices n’estava ple, de parelles felices idiotes n’estava ple i que n’estava farta! Que no, vaja.
- MARTINA: I llavors, què va passar?
- INSPECTOR: No vaig tenir més remei que acabar amb ella.
- TOTS, alhora: No!
- INSPECTOR: Sí! No hi havia cap més remei! O marxàvem o l’havia de detenir, que no ho comprenen? No tenia escapatòria, estava atrapat, atrapat per tot arreu, per ella, pels collons!

Pausa.

- INSPECTOR: I així ha anat. Aquest matí ho he intentat per darrera vegada. I com que s’ha tornat a negar, doncs no he tingut més remei que fer el que he fet. M’he passat, m’he passat…
- JOAN: A-ssa-ssí!
- JOANNA: Daniel, truca a la policia.
- INSPECTOR: No cal. Estan aquí fora, al vestíbul. Jo mateix m’he denunciat. Només volia despedir-me de vostès. Crec que els ho debia i a més, ho necessitava.

Silenci. Finalment la Martina pregunta curiosa:

- MARTINA: Perdoni inspector. Només una darrera pregunta; una pregunta idiota que em balla pel cap. Com, com es diu vostè, de nom vull dir?
- INSPECTOR, abatut: Oleguer.

Fosc.

Comentaris

  • Fa ja uns quants dies...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 11-11-2013 | Valoració: 10

    Fa ja uns quants dies, per no dir mesos que havia llegit aquesta petita obra de teatre. Avui ho he tornat a fer i, possiblement l’he assaborit més que la primera vegada.
    La trobo espontània, fresca, àgil, de lectura fàcil...
    A veure quan s’estrena...!
    —Joan—

  • Sorpresa[Ofensiu]
    Angelina Vilella Ros | 29-06-2013 | Valoració: 10

    Hola Aleix, m'has sorprès amb aquest relat policíac. Molt bo. A més de poemes veig que la intriga també et va. Em faràs la ompetència.
    M'agraden els escrits que et mantenen uns minuts engnxat. Espero el pròxim relat policíac.

  • Sorpresa[Ofensiu]
    Angelina Vilella Ros | 29-06-2013 | Valoració: 10

    Hola Aleix, m'has sorprès amb aquest relat policíac. Molt bo. A més de poemes veig que la intriga també et va. Em faràs la ompetència.
    M'agraden els escrits que et mantenen uns minuts engnxat. Espero el pròxim relat policíac.

  • Un diàleg enginyós, [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 25-05-2013

    una trama molt ben portada i la justa dosi de misteri configuren aquesta mini-comèdia que m'ha fet llegir-la amb un somriure i recordar els vells temps en els quals m'havia pujat al escenari tantes vegades.
    Gràcies per la bona estona que he passat.
    Una abraçada, amic Aleix!

  • El nom fa la cosa?[Ofensiu]
    franz appa | 24-05-2013

    Històries de parelles que circulen al voltant d'un bufet lliure. Parelles que no semblen lliures,que semblen aferrades a un destí,a un fat, el que fa unir i inevitablement desunir l'única parella no completa, o no arribada a completar, o trencada definitivament.
    El nom no fa la cosa. Però... fa la parella?
    Deliciosa comèdia de tràfics i trànsits, altament recomanable per a l'esmorzar, el dinar i el sopar.

  • gràcies aleix !!![Ofensiu]
    joandemataro | 18-05-2013

    una abraçada ben gran, fins aviat !
    joan

  • Especialment[Ofensiu]
    allan lee | 15-05-2013

    m'ha agradat l'immediatesa, la gràcia, el desenvolupament gens forçat, la facilitat aparent amb que està escrit. No és fàcil fer interessant una peça de teatre; n'he llegit força i fins ho havia intentat de mès jove, de escriure'n. Tu te'n surts amb nota; que per això ets un tot terreny.L'he llegida dues vegades i escaig- l'escaig és llegir a trossos buscant detalls. Estimat Aleix, ja t'ho han dit que ets un crack? Una abraçada

    a

  • Especialment[Ofensiu]
    allan lee | 15-05-2013

    m'ha agradat l'immediatesa, la gràcia, el desenvolupament gens forçat, la facilitat aparent amb que està escrit. No és fàcil fer interessant una peça de teatre; n'he llegit força i fins ho havia intentat de mès jove, de escriure'n. Tu te'n surts amb nota; que per això ets un tot terreny.L'he llegida dues vegades i escaig- l'escaig és llegir a trossos buscant detalls. Estimat Aleix, ja t'ho han dit que ets un crack? Una abraçada

    a

  • Garratibat...[Ofensiu]
    AVERROIS | 10-05-2013 | Valoració: 10

    ...m'has deixat, també teatre. Molt bé noi, així es fa! El gènere no es pot perdre i necessitem més comedies per riure una mica, que ja n'hi ha prou de penes.
    Com sempre excel·lent.

    Una abraçada.

  • Ostres[Ofensiu]
    Josep Ventura | 09-05-2013 | Valoració: 10


    Aleix que bo. He vist l’escena com si estigues en un racó del menjador.
    Totes les meves felicitacions per escriure axis.
    Una abraçada
    Josep

  • Una mica més de vi??[Ofensiu]
    Naiade | 06-05-2013 | Valoració: 10

    Caram Aleix, no et coneixia aquesta faceta teatral. Espero que n’escriguis més. Ho he passat molt bé, una obra divertida i ben estructurada. Trobo que hi tens molta gracia.
    Una abraçada

  • caram aleix !![Ofensiu]
    joandemataro | 04-05-2013 | Valoració: 10

    toques tots els gèneres. Això seria com un " entremès"... recordo haver-ho estudiat... ;-), és una escena tràgico-còmica molt ben portada

    ets un artista ! Gràcies per les teves visites, ja saps que sempre ets benvingut !
    abraçades per tu i la dona( suposo que es diu Alexia, oi ? ....... ;-)

    joan

  • Inspector en la auto-violació del seu dret, no-extrany[Ofensiu]
    Bonhomia | 04-05-2013 | Valoració: 10

    Noi! Quina estrepitosa correguda d'escenes fosco-criminològiques tan considerablement de tempesta de raigs de foc caient d'una lluna trista! Injusta vida... Penso que se n'hauria de fer una obra de teatre ben distesa. És increïblement bona! Els temps que corren són aptes per a això.


    Sergi

  • Regalet [Ofensiu]
    Narcis08 | 29-04-2013

    Aleix, la setmana entrant et faré un regal al meu blog, amb un poema teu enllaçat a la teva pàgina de RC.

    Ets un sinyó genial!! Un petonàs!!

  • Aleix[Ofensiu]
    Gabriel M. | 26-04-2013 | Valoració: 10

    Molt i molt bo. Entretingut. Enganxa al lector.
    Una abraçada amb admiració.

  • Que divertit![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 23-04-2013

    Gràcies, moltes gràcies Aleix per la bona estona que he passat llegint aquesta petita obra teatral. Quina manera d'acabar el viatge, caram! Sorpreses com aquestes podrien ocasionar un cobriment de cor a aquestes parelles tan aparellades de noms, haha! Evidentment, seguint la tònica, el cambrer/inspector no es podia dir d'una altra manera. Que bo! Una mala pensada aquesta de deixar la dona per lliurar-se a la jove guia turística camuflada. Pobreta, no s'hagués imaginat mai acabar els seus dies d'aquesta manera tan, tan inesperada, i insòlita ( que el bufet lliure segueix ben actiu malgrat la mala notícia, haha!)
    M'ha agradat veure't en aquesta faceta surrealista, que sempre va bé canviar de xip.
    Una abraçada ben cordial, i una molt bona diada de Sant Jordi ( que lluieixi ben bonica la rosa per a l'Olga, un encant de persona)
    Ens llegim!
    Mercè

  • Gran diàleg![Ofensiu]
    llamp! | 20-04-2013


    Hola Aleix. Merci pel teu comentari al meu darrer poema. Properament sortiran 4 poemes més que vaig enviar.

    El teu diàleg és fresc i aconseguit. Me l'he llegit una mica per sobre. D'on surt tanta originalitat? Em pregunto. Podria ser una obra de teatre perfectament.

    Per Sant Jordi no aniré a la parada de Relats en Català, com sí ho vaig fer l'any passat. Estaré a Vic amb una associació, venent roses i llibres. Malgrat tot, el proper 11 de Maig sí que aniré a la presentació de "L'estimem perquè és la nostra" i el concurs de rapsodes.

    Espero que estiguis bé, tu i els teus.

    Fins una altra!






    espetegant!

  • Ostres![Ofensiu]
    Illadestany | 16-04-2013 | Valoració: 10

    Ostres, Aleix, què bo! quin final més surrealista, no m'ho puc creure, com s t'ha acudit?

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

137 Relats

2635 Comentaris

190404 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Nascut a Barcelona el 1959, sóc periodista, encara que actualment no l'exerceixo. Resideixo actualment a Ribes de Freser (Ripollès), caminant, llegint, escrivint, vivint.
Literàriament, he guanyat el Premi Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Jo Escric 2007, el Roc Boronat 2007 i el Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.
He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016), "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019) i "L'edat blava" (Associació de Relataires en Català, 2023). .

Aiximateix, tinc relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).