Buda lluminós neteja esquizofrènia patològica

Un relat de: atram

Un petit buda lluminós, dins meu, ubicat entre l'esòfag i la costella d'Adam, somriu mentre arrossega una creu, talment una perversió de la bella i macabra imatge clavada en l'inconscient de la memòria cultural, la processó de la sentència marcada per Ponç Pilat.

El buda recorre les costelles, va descendint en penitència fins al centre del meu ventre. Allà s'hi queda una estona, just uns pocs centímetres damunt el mont de Venus. Finalment llença, precipita el crucifix, daltabaix, per dins meu. La petita creu de fusta cau al buit entrebancant-se entre els muscles de la meva cuixa, després em rasca els bessons, en unes giragonses atirabuixonades dignes d'un triple mortal a l'aire, i finalment em cau, amb força, al dit gros del peu. Per dins, just de punta. M'ha fet mal. Em surt un blau a l'ungla.

El buda empeny, gesticula, ara em fa pessigolles per dins el melic. És enrioladament feliç, amablement gras, despreocupat, savi. Parla i no se l'entén, però amb el ritme i les digressions tonals ja n'hi ha prou. Com en aquells dibuixos animats, que no cal doblar ni subtitular. M'ho miro una bona estona, com un infant mira una pel·lícula de ficció de diumenge, amb els ulls molt oberts, bocabadada, muda, estupefacta. Tot passa en tempo variable, sempre en càmera lenta o en càmera ràpida. Mai a temps 1=1.

Mentre, el meu cor eixut, eixarreït, beu com pot, xuclant del grau d'humiditat de l'aire, a través de l'epidermis; com una esponja que creix, gràcies al nèctar, es desplega, es dilata, molt a poc a poc, com si cobrés vida pròpia, i va augmentant de volum. S'expandeix. Ara m'ocupa bona part de la caixa toràcica, i ja no està en un racó, sec com una nou closa. Que bé. Sento set d'esperit, de compassió, d'empatia amorosa, riures aplacats ressonen entre els budells. Les vísceres i els excrements també són allà, amagats, entre les vibracions produïdes per l'emissió dels sons explosius del pit i de la gola, mentre els muscles es contrauen a batzegades en la gran riallada que el buda m'encomana. Tot dins meu s'impregna de la onada expansiva del riure.

Molts amors, recordo. Molt poc amor complaent, sincer. Molta recerca, molt d'inconformisme, molta rebel·lió.

Tot és resultat de l'equació capriciosa. Bogeria, patologia, esquizofrènia injectada per la vena, gota a gota, dia a dia, any rera any, persistent, constant. Rera les mirades de desconnexió d'aquell qui ha decidit viure per sempre més dins seu, en un altre món, tallant tots els ponts i vincles amb la realitat, amb el temps i l'espai tal i com el percebem, jo puc llegir mirades de bondat absoluta, d'ignorant serenor, d'incomprensió, d'innocència. La puresa, deslligada del món, connectada a la por, vinculada a la infantesa que encara és aquí dins, amb tu.

Aquest món tan hostil que t'envolta, que et lliga, que et condemna, i del qual ja ets incapaç de participar-hi, t'haurà oblidat. No pots formar-ne part, el refugi i la cabussada cap a les profunditats obscures del jo són la única opció. Juntament amb d'altres de la teva condició, amb els quals no t'hi podràs comunicar mai més, començareu en silenci el camí i us endinsareu cada cop més dins el subconscient. Ni podràs estimar. Perquè no podràs entendre ja la teva massa de carn i ossos com un ens amb vida autònoma, no percebràs la teva persona mai més en la seva entitat indissoluble. Des d'aleshores no seràs res, i seràs tot allò que has temut, seràs tot allò que ofegaves en el teu inconscient i que tant t'espantava, seràs a la vegada moltes personalitats, l'etern actor de teatre de les mil màscares niarà dins teu. Quedaràs dissolt en la penombra, com un experiment dins una proveta de laboratori, permanentment condemnada a un estat d'agitació motoritzada. Les al·lucinacions seran el teu únic univers de realitat. I no hi haurà camí de retorn. Ho saps, oi?

Transformacions mutants, monstres que sorgiran de les profunditats de l'ànima: la bogeria en estat pur, tots els dimonis del món es bolcaran en dirigir com una titella aquest cos teu, exsangüe, suat, d'ulls fora d'òrbites, alè pestilent. Cadascuna de les porositats de la teva pell traspuaran angoixa, dolor, pesantor, violència, tragèdia, ràbia, pànic, incomprensió, olor agre i densa. Vestiràs de blanc. Serà l'únic color, a partir d'avui, que t'envoltarà. Juntament amb el vermell, de la sang, que de tant en tant banyarà algunes escenes d'allò que projectaràs en les teves retines, només dins del teu miratge. Els muscles de ferro et transmutaran l'expressió, apareixerà el gest monstruós; el temps passarà lent... però veloç t'arravatarà del rostre una dècada, o dues, de la teva vida en pocs instants.

Els lligams tortuosos, físics, que ja no sentiràs, romandran com a únics ornaments dipositats abraçant el teu cos, i imaginaràs en la camisa de força joies regalades per adornar les restes de coqueteria que et queda. Ara el dolor ve de dins teu, la presó de la ment t'esclafa, explota, et rebenta les voluntats; no et deixa sentir la veu, moltes veus et volen guiar, no en distingeixes una de clara, sents por i pànic... vols silenci, per l'eternitat.

Manca de liti, diuen. No saben el què es diuen.

Sedat, doncs, et mous a poc a poc. Acluques els ulls, la testa garratibada et gira vers el cel la mirada perduda, inconsistent, desdibuixada. Un tel lletós encobreix el vertader color original dels teus ulls, en un temps llunyà brillant, intens i ple de vida. No veus res, una llum aclaparadora t'ofega. No pots ni sentir. Ni discernir. Ni notar. Ni cridar. El crit te l'empasses, baixa altre cop per la gola, crema en el recorregut, estripa l'esòfag, les costelles, la costella d'Adam. Han anul·lat els criteris. No hi ha judici, no hi ha raó. On era el buda? On era la compassió de la felicitat?

Mitja part. Tothom abandona els seus llocs, pausa per un cafè. Sons estridents, lleugers, frívols, anestèsics de consciència, colors cridaners i enjogassats despisten l'atenció de la voluntat, allà, a la pantalla. L'objectiu: surfejar sempre en equilibri funambulesc damunt la franja invisible que traça la línia de l'horitzó, galopant la gropa de la onada, i sobretot, no submergir-se en la dimensió de la subconsciència on es teixeix el vertader jo.

Comentaris

  • Vellut blau[Ofensiu]
    NiNeL | 26-03-2007

    M'ha agradat veure (sentir, notar!) com la creu va passejant pel "Teu" cos, sacsejant-lo, tocant tots aquests punts estratègics i amb nom propi. Me deman si el blau de l'ungla té forma de creu...

    El "Que bé" (sense exclamació, ni coma) del quart paràgraf m'encanta. Un petit gran detall.

    Alguns detallets lingüístics (ja saps que no m'hi puc resistir): Mentrestant (coma) per Mentre (coma) a l'inici del quart; any rere any, Rere les mirades (rere, amb es); "del qual ja ets incapaç de participar" (sense "hi"); capbussada (no cabussada, a menys que te refereixis a na C.Cabús!); l'única opció (no la única); "arravatarà" (arrabassarà?); i alguna més...

    M'encanten algunes de les paraules que empres, com exsangüe, pestilent, traspuar. M'ajuda a fer imatges nítides del que dius. De vegades alguna paraula una mica dura col·loca les coses al seu lloc.

    Quan dius "Ni discernir. Ni notar. Ni cridar.", jo he imaginat "NI CRIDAR!!", ben fort. No sé si ho volies així, però així m'ha sortit.

    M'agraden els canvis de temps present-futur, posen les coses més senzilles, més clares.

    M'agradarà llegir-lo amb més calma (perdó, però ara sóc a classe!), s'ha de pair. Potser me'l podràs explicar una mica més, posant les (interessants) comes que faltin...

    Gràcies per la concatenació de paraules, disculpes si els comentaris no són ISO9001 i són massa esquemàtics, vaig aprenent :)

    NiNeL

  • Molt terapèutic[Ofensiu]
    titouri | 09-01-2007 | Valoració: 10

    D'entrada, a mesura que llegia m'he anat encongint, i he sentit por.
    M'has fet endinsar en les profunditats més obscures del subconscient i per un instant m'he vist abocat a l'abisme, com la creu del Buddha rialler que cau fins a topar amb l'ungla del peu. I he tingut por, suposo que de mirar-me.
    Però després, a mesura que seguia llegint, m'ha començat a envair una serenor... és com si d'alguna manera haguessis aconseguit despertar l'alter ego oblidat, li haguessis fet treure el cap per uns instants, fent-me tenir una certa sensació de retrobament força reconfortant.
    Ha estat molt terapèutic.

    Això sí, com en la majoria dels teus relats, no és per ser llegit lleugerament en la sala d'espera de la consulta del metge.

  • Buda i Crist, una imatge per pensar.[Ofensiu]
    Rodamons | 05-01-2007 | Valoració: 10

    Primer que res felicitar-te per escriure amb aquesta força que ho fas.
    En segon lloc, celebrar que hages decidit compartir amb més gent els teus pensaments. Te n'adones ara el que pots estalviar-te en psiquiatres?
    Per altra part, comentar-te que m'ha agradat la imatge que has creat amb el Buda arrossegant
    la creu.
    Seguix fent-ho tan bé com ho fas, jo seguiré llegint-te.

    Una abraçada d'un rodamons.

  • Buda de llargues orelles i somriure enigmàtic[Ofensiu]
    Unaquimera | 20-12-2006 | Valoració: 10

    Un relat que conté una acurada observació del jo físic i de l'ego que ho farceix... els mites, els símbols, la tradició, la cultura de l'entorn i l'herència històrica i social l'embolcallen i de vegades disfressen la seva identitat, que destaca am personalitat pròpia en ser despullada, que ressona fortament en ser escoltada, que desplega bells paisatges interns en ser observada atentament, que llueix generosament en ser il·luminada...

    Un relat molt interessant i una prosa construïda amb recursos originals, amb paraules fortes i denses que elaboren frases que cal mastegar fins al moll de l'os.

    Alguna imatge ben poderosa entre línia i línia! I el Buda ben visible, com un Ghanesa panxut i rialler que ha acceptat un cap que no li pertany però el fa especialment diferent, però amb aquella autoritat que proporciona el mite...

    Evidentment, tornaré a passar per la teva pàgina, ja que ara mateix m'ha resultat molt grat llegir-te i veig que tens altres coses que prometen agradables lectures.

    Per celebrar la coincidència d'avui, que m'ha permès descobrir-te com autora, t'envio una abraçada des del jo més sincer,
    Unaquimera

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de atram

atram

45 Relats

223 Comentaris

58568 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
______________

Dalai Lama:

"El propòsit de la nostra existència és buscar la felicitat".

______________

Us deixo aquí els enllaços dels usuaris compartits al web:

el repte
repte poètic
nanorepte
En record a Lilith
Dia de la dona: donna
un autor, un vers: poemes

També us recomano el blog "dibuixets busquen versets" de'n rnbonet, que també trobareu pel fòrum.

I si us interessa, aneu al blog on parlem de temes diversos, bàsicament "filosòfics":

el laberint de les idees
______________

AGRAEIXO QUALSEVOL COMENTARI QUE EM VULGUEU FER. LES VOSTRES OBSERVACIONS SÓN SEMPRE BENVINGUDES.
GRÀCIES PER LLEGIR-ME!

atram.