Cercador
Bruna
Un relat de: Maria Llamas- Compartir:
Les paraules que van brollar dels seus llavis en un principi eren inintel·ligibles, no pas perquè no les pronuncies amb claredat, sinó que jo no les volia comprendre. Vaig trigar a poder retirar la incredulitat, alhora que un rumor fred es desplaçava dintre meu, gelant-me la sang i alentint la meva respiració. Abans que me'n pogués adonar les llàgrimes s'havien acumulat als meus ulls, amenaçant en relliscar galtes avall. Tot el que em rodejava es va tornar borrós i distant, la sensació més exacta que vaig poder sentir, fou com si hagués sigut transportada en un camp desolat, on novament ressonaven les paraules de pèrdua i de mort.
No vaig ser capaç de contenir les llàgrimes i des del més profund del meu ésser va esclatar un plor profund i sincer que lluitava per sortir a l'exterior clamant el dol. El meu cor es va encongir, com intentant retenir les peces d'un delicat trencaclosques que envà s'escamparen, quedant regirades. La calidesa d'una abraçada va implicar l'acceptació de la realitat i l'intent de satisfer la desesperació d'una ànima insaciable.
Un nou sentiment va començar a escampar-se per les meves venes, la culpa. La culpa de no ser present en el desenvolupament dels fets, la seguretat d'haver pogut intervenir evitant tot el succeït i la impressió de no haver aprofitat suficientment el temps al teu costat, creaven una combinació de ràbia i desolació que enredaven encara més el trencaclosques del meu cor.
Lentament el sentiment d'impotència i dolor es van anar apaivagant, però igual que el mar que pot reposar en calma i en breus instants transformar-se en un tsunami, sabia que durant la tempesta aflorarien la nostàlgia i la tristesa.
En el silenci profund de la nit, els meus pensaments, com si fossin uns fils, s'entrelligaven entre els meus records, conduint els meus ulls cap a un passat en el qual encara hi erets present. Un lleu somriure s'estengué al meu rostre, a la vegada que alguna llàgrima de nostàlgia solcava el meu rostre a la recerca d'un final.
La teva presència encara era palpable, les teves pertinences on les havies deixat i en observar-les se m'encongia l'ànima desitjant tornar-te a veure per última vegada. Me'n recordo com si fos ahir quan el cor se'm va escalfar en escoltar un lleu rumor pensant-me que havies tornat i que tot havia sigut un malson, però en obrir la porta, un cop d'aire em va fer tornar a la realitat. Una realitat devastadora en la qual has de viure cada instant com si fos l'últim, gaudint de la presència dels altres, ja que no tots et diran adéu abans de marxar. Te'n vas anar massa ràpid, deixant un rastre irreparable de dolor en el meu cor, que m'oprimeix el pit en tan sols recordar-te. No puc oblidar-te, ja que formes part dels meus records, de les meves penes i de les meves alegries; formes part de mi. I el temps m'ha ensenyat que no et puc oblidar, que he de somriure al teu record, atès a què la veritable mort resideix en ser oblidat.
Maria Llamas
No vaig ser capaç de contenir les llàgrimes i des del més profund del meu ésser va esclatar un plor profund i sincer que lluitava per sortir a l'exterior clamant el dol. El meu cor es va encongir, com intentant retenir les peces d'un delicat trencaclosques que envà s'escamparen, quedant regirades. La calidesa d'una abraçada va implicar l'acceptació de la realitat i l'intent de satisfer la desesperació d'una ànima insaciable.
Un nou sentiment va començar a escampar-se per les meves venes, la culpa. La culpa de no ser present en el desenvolupament dels fets, la seguretat d'haver pogut intervenir evitant tot el succeït i la impressió de no haver aprofitat suficientment el temps al teu costat, creaven una combinació de ràbia i desolació que enredaven encara més el trencaclosques del meu cor.
Lentament el sentiment d'impotència i dolor es van anar apaivagant, però igual que el mar que pot reposar en calma i en breus instants transformar-se en un tsunami, sabia que durant la tempesta aflorarien la nostàlgia i la tristesa.
En el silenci profund de la nit, els meus pensaments, com si fossin uns fils, s'entrelligaven entre els meus records, conduint els meus ulls cap a un passat en el qual encara hi erets present. Un lleu somriure s'estengué al meu rostre, a la vegada que alguna llàgrima de nostàlgia solcava el meu rostre a la recerca d'un final.
La teva presència encara era palpable, les teves pertinences on les havies deixat i en observar-les se m'encongia l'ànima desitjant tornar-te a veure per última vegada. Me'n recordo com si fos ahir quan el cor se'm va escalfar en escoltar un lleu rumor pensant-me que havies tornat i que tot havia sigut un malson, però en obrir la porta, un cop d'aire em va fer tornar a la realitat. Una realitat devastadora en la qual has de viure cada instant com si fos l'últim, gaudint de la presència dels altres, ja que no tots et diran adéu abans de marxar. Te'n vas anar massa ràpid, deixant un rastre irreparable de dolor en el meu cor, que m'oprimeix el pit en tan sols recordar-te. No puc oblidar-te, ja que formes part dels meus records, de les meves penes i de les meves alegries; formes part de mi. I el temps m'ha ensenyat que no et puc oblidar, que he de somriure al teu record, atès a què la veritable mort resideix en ser oblidat.
Maria Llamas
l´Autor
1 Relats
1 Comentaris
279 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Biografia? Si tan sols tinc setze anys!Escriure per a mi és una necessitat bàsica, una forma d'expressar-me, o d'evadir-me de la realitat. I el que més m'agrada és que sóc la comandant del meu vaixell, sóc l'autora dels meus relats, la reina del meu món, on les preocupacions del present, del passat i del futur, són simples ressons de la melodia del meu teclat.