Bruixeria a l'Espanya Moderna

Un relat de: sants78

Bruixeria a l'Espanya moderna.

Origen de la bruixeria

Quan a Occident el cristianisme va triomfar sobre les altres religions ancestrals aquestes van quedar en part arraconades. Molts dels antics deus foren sincretitzats en sants o convertits en diables. Així al camp aparegué el gran diable banyut, amb peus i cap de cabra, conegut a les contrades pirinenques com el Boch de Biterna i al País Basc com el Faun Gorria. Segons les creences aquest poblava encreuaments de camins tenebrosos i landes desèrtiques, els llocs naturals dels aquelarres. S'ha intentat veure en aquesta figura alguna reminiscència d'algun antic ésser mitològic, des de el sàtir romà fins a algun altre deu indígena honrat pels pagesos com un símbol del poder creador i de les virtuts de la fecunditat, que fan abundants les collites i fèrtils a les dones. S'ha parlat del manteniment d'altres cultes pagans, com el culte a Diana, deessa dels boscos, de la natura feréstega, de la caça i de la Lluna. A Irlanda trobem la deesa mare de la cultura celta, Dana, transformada en la cristiana Santa Anna. També s'ha dit que a les ciutats, entre els fidels menys propers a la terra, aquestes creences derivaren fins a l'aparició de Llucifer, el poder de les tenebres, l'amo de les coses subterrànies, el temptador, l'infernal, l'enemic de Deu i de la seva església. Al qual foren atribuïts tots el pecats i tots els vicis. En origen és possible que aquest Llucifer fos una adaptació del déu Lug, d'origen celta. Déu que els romans equiparaven amb Mercuri.
Les bruixes i els bruixots, es a dir, les persones que van mantenir aquestes creences i supersticions, segons l'ortodòxia de l'Església quedaren com a intermediaris entre l'infern i l'home. Aquesta continuitat entre antcs cultes i bruixeria ha quedat fixada en molts casos a la tradició oral, que relaciona moltes vegades els llocs misteriosos del passat, com són menhirs i dolmens, amb la bruixeria

Des de l'antiguitat molts pobles i cultures han cregut en l'existència d'individus dotats de poders sobrenaturals. Així, en l'Antiguitat clàssica, trobem documentada la creença que certes dones podien transformar-se a voluntat o transformar a les altres persones en animals, així com realitzar vols nocturns o amagar-se en llocs recòndits. La tradició hebraica de l'Antic Testament és resumida per un verset de l'Èxode, que s'ha traduït de la següent manera "No deixaràs amb vida a la bruixa" També en les creences dels pobles germànics es registra l'existència d'éssers similars. Però no sols coincidien en aquestes creences, aquests pobles també han deixat lleis que castigaven la bruixeria i la fetilleria. A la cultura celta apareixen personatges com els druides, que dominaven i coneixien la natura, i que segons la tradició, eren capaços de transfigurar-se en d'altres essers o animals, com també faria el més conegut dels seus hereus medievals, el mag Merlí.

Aquests personatges van ser temuts i rebutjats pel col·lectiu social, en gran part pel premi a la delació que les autoritats exercien, però a la vegada s'acceptava la seva existència de forma més o menys velada i la gent acudia a ells per aconseguir amb els seus coneixements i poders allò que la religió oficial o la ciència no podien: recuperar la salut, obtenir amors prohibits o no correspostos, riqueses, etc.

Bruixes, bruixots i fetilleres

Tot i el rebuig social els bruixots i bruixes es van acabar convertint en elements essencials del món camperol. El bruixot solia ser un eremita, un home de bosc que de vegades feia la funció de metge o de guaridor, coneixedor de les plantes i capaç de calmar els dolors per la imposició de mans. La gent li demanava consell, doncs es considerava que podia guarir el bestiar, matar utilitzant l'ullprendré , descobrir fonts ocultes o tresors amagats, produir la felicitat o la desgracia i tota una sèrie d'efectes màgics. Les creences populars el creien amo dels animals salvatges i es deia que era capaç de cavalcar a lloms d'un llop, de transformar-se en llop ell mateix o fins i tot de travessar les parets i de fer-se invisible. També era temut doncs es deia que sabia modelar figures de cera semblants a aquells als que volia fer mal i que si llençava aquestes figures al foc aquests moririen. També es deia que el bruixot era de vegades un nigromant, que obria les tombes dels cementiris per fabricar pols màgics amb els ossos dels morts. Segons les tradicions els bruixots transmetien els seus coneixements als seus descendents quan veien propera la seva mort. De la mateixa manera que feien els druides celtes.

Les bruixes eren nombroses entre el poble baix, només cal veure que les seves declaracions son signades per terceres persones, doncs la majoria eren analfabetes. Molts cops trobem personatges marginats per les seves deformacions físiques, (individus lletjos, geperuts, coixos, etc.), per ser persones desequilibrades o per ser dones velles i vídues. Entre aquestes abundaven les parteres, guaridores, coneixedores de ritus per allunyar les malalties i la bogeria, de formules per trobar marit, per predir el futur, però també en molts casos expertes en pràctiques abortives. Segons la tradició les bruixes eren dones que vivien soles a petites cabanes apartades, en companyia d'animals, i que eren consultades per la gent del poble quan es feia fosc. Amb el clar de la lluna les bruixes anaven a agafar herbes i segons es creia era llavors quan s'apareixia el diable, i era d'aquest qui rebia els seus poders.

Un cop arribats a aquest punt cal establir les diferencies existents entre la bruixeria i la fetilleria per evitar confondre tots dos vocables doncs degut al fet que van viure dins un món supersticiós, a la seva vida de misèria i al rebuig social que patiren van tenir molts punts en comú. Generalment podem trobar la bruixa a l'àmbit rural i la fetillera més a l'urbà, però bàsicament el que les diferencia és el fet que a la bruixa se li pressuposen uns poders especials, de vegades transmesos per via familiar, però en qualsevol cas aprofitats pel diable per fer el mal. La fetillera no rep poders de ningú, sinó un conjunt de formules i receptes que generalment ha après d'una altre fetillera, i aquesta no té res a veure amb diables. La seva especialitat especifica no és fer mal, sinó resoldre problemes amorosos, conèixer el futur i fer alguna curació o resoldre l'ullprendré.

En molts casos la feina de la fetillera anava lligada a la de guaridora. Els reis Catòlics van intentar posar fi a l'anarquia existent en el camp de la medicina, i van promulgar a la vegada disposicions per reprimir l'activitat dels guaridors, tot i que es va permetre exercir als ensalmadors, que al 1477 van ser equiparats amb físics, cirurgians i boticaris. Els remeis curatius dels guaridors solien reduir-se a tres vessants: per una banda les anomenades paraules, ja fossin ensalmaments o conjurs; cerimònies amb creus i benediccions i finalment, la aplicació de determinat remei, d'us tòpic o begut.

El pacte amb el dimoni

La iniciació en la bruixeria implica un pacte amb el dimoni. L'aspirant a bruixa sovint, com reflecteixen les confessions, es veia captada per una amiga o familiar, que li promet que disposarà del suport d'un ésser molt poderós. D'altres cops és el propi diable qui capta a les futures bruixes, prometent, solucions als seus problemes, riqueses o poder.

Entrar en la secta de la bruixeria implica quasi sempre fer jurament solemne de fidelitat al diable i d'abandonament de Déu, tot i que en ocasions, segons la tradició, també hi ha d'altres sistemes tant curiosos com el que diu que les aspirants a bruixes s'han de rebolcar nues damunt un esbarzer. Les punxes d'aquest no fan mal i qui ho fa es transforma en gat o guilla, augmentant els seus poders. Un exemple del jurament al diable el trobem en la descripció de l'acte realitzat per Esperança Marigó, veïna de Viladrau:
"Dit dimoni em digué que renegués de Déu i de la verge Maria i de tots els sants. I lo dit dimoni em féu posar la meva sobre la seva i em féu jurar que el serviria. I havent fet lo jurament, dit dimoni tingué tractes carnals amb totes dues (la mateixa Esperança i la seva iniciadora) pel darrera. Em féu mal i em posà pel darrera una cosa freda. I havent tingut el dimoni tractes carnals amb nosaltres, dit dimoni ens prengué pels aires"

Les descripcions fetes sobre aquest dimoni son força diferents. De vegades el trobem descrit com un home jove, poderós, d'aparences nobiliàries. D'altres vegades apareix com un animal, un moltó, un llop o especialment un cabró. El dimoni disposa de tot un exèrcit infernal similar al dels àngels del cel, els membres del qual poden prendre diverses natures. De vegades certs dimoniets poden adquirir forma de gos, per així acompanyar a la bruixa i fer-li de "d'àngel de la guarda".

Les reunions de bruixes constitueixen un element essencial a l'hora d'entendre no només la litúrgia, sinó també el poder de les bruixes. Per això els acusadors en van prendre bona nota en els interrogatoris i actes de tortura aplicats a les encausades. Totes elles mostren una coincidència sospitosa a l'hora de descriure les trobades. Per als perseguidors això suposava una prova concloent de la realitat d'aquestes reunions. Per als que no creien en aquestes reunions les coincidències es produïen per la fixació d'una imatge obsessiva en la ment dels interrogadors.

Aquestes trobades, conegudes amb noms diversos (sabats, akelarres, juntes o simplement aplecs) es realitzaven normalment de nit a llocs despoblats com muntanyes o turons o bé a indrets propers als rius o fonts d'aigua. Segons confessaven les pròpies bruixes elles assistien a les assemblees volant en petits grups. Son impactants les confessions en les que les bruixes afirmen haver-se despullat i haver-se untat amb greix de mort per desprès anar-hi volant a cavall sobre les escombres. En moltes ocasions apareixen formules per volar com "alta fulla" o "vola fulla" Aquests aplecs a
rribaven a ser, en ocasions, força nombrosos, de entre vint i quaranta persones. La reunió la presidia el dimoni en forma de cavaller o de gran cabró, però en ocasions delegava en la figura d'una mena d'abadessa de les bruixes.

En aquestes reunions els actes celebrats són gairebé sempre els mateixos, si bé podia variar-ne l'ordre. Hi ha d'entrada, un acatament de totes les bruixes al dimoni. És una mena de reproducció del jurament fet en entrar a la secta. Els seus trets poden recordar l'acte de renovació del jurament feudo-vassallàtic, repetit periòdicament pels vassalls en totes les senyories o baronies. Així les bruixes es veien estigmatitzades amb la garra de Satàn.

A continuació hi ha música i ball. El dimoni toca o fa tocar un flabiol o tamborí, i totes les bruixes inicien alguna dansa col·lectiva. Tot i això hi ha declaracions que afirmen que el dimoni no permetia que la música sonés. De vegades el ball era acompanyat per un àpat.

Després hi ha un acte d'adoració al dimoni que inclou tots els elements clàssics de la litúrgia cristiana. Es tracta d'una missa negra o contramissa, és a dir, una abjuració total dels valors cristians. Hi ha, per exemple, espelmes o ciris, però no són com els dels temples cristians, sinó "candeles negres i grogues que feien un llum tot blau i que el dimoni ens les donava enceses"

Finalment es produïa una orgia en la qual el dimoni copula amb tots i cada un dels assistents a l'aplec. I ho fa altre cop pel darrere, es a dir, cometent un pecat contra natura segons els valors cristians. En molts casos el dimoni, en acabat l'acte marcava a les bruixes amb una senyal com d'una ungla de boc o de peu de gall a l'anca esquerra o a l'espatlla.

Un cop finalitzada la reunió els components es dedicaven a fer les maldats, establint així pel camp un terror, que arribà fins i tot als cercles eclesiàstics i inquisitorials. Es parlava d'una veritable invasió d'agents del diable protegits per encants i sortilegis. Una multitud de curiosos intentaren pactar amb el diable i les operacions màgiques foren corrents.

Imaginació i realitat

La informació que tenim sobre el fet de la bruixeria generalment ens parla de fets sorprenents i increïbles, per això cal que ens preguntem per que ? Primer cal recordar que la informació que hi ha majoritàriament fou aconseguida a través de confessions arrencades amb la tortura dels sospitosos. Amb això la imaginació del torturat s'uneix a la del torturador, que en molts casos coaccionava al torturat per sentir allò que ell volia sentir. I es que en els processos referits a la bruixeria no es donaven gaires garanties, ja començant pel fet que des del primer moment les dones detingudes eren considerades presumptes culpables, doncs els interrogatoris no pretenien discutir la culpabilitat de les encausades. L'objectiu fonamental dels interrogatoris era el de justificar la seva detenció i descobrir d'altres còmplices. La constatació de la seva culpabilitat es donava ja per confirmada de bell antuvi. I quan la detinguda es negava a col·laborar, és a dir, a confessar la versió prèviament fixada, era conduïda a un acte de tortura.

D'aquesta forma apareixia format el diable, l'akelarre, el viatge de les bruixes, els grimoris , les frases de significat terrible o protector que s'havien de dir o repetir. Hi hauria sens dubte un ensenyament en aquesta busqueda per extreure els quadres satànics tipificats. L'Inquisidor es submergiria dins dels grimoris als quals es barrejaven formules mèdiques i màgiques, que ensenyaven les virtuts de les herbes, els sucs que exciten o aniquilen la intel·ligència, que calmen els dolors o desencadenen l'erotisme. Tot això atribuït al diable. Els tractats de demonologia, llegits i meditats al silenci dels monestirs i convents segurament feien la resta.

Un altre factor que cal tenir en compte son les substàncies que utilitzaven les bruixes, doncs algunes d'aquestes, com l'arsènic o el rialgar, eren tòxiques, i d'altres segurament tenien components d'alt valor al·lucinogen. De sempre fou coneguda la capacitat al·lucinògena de certes plantes, com per exemple totes aquelles de la família de les solanàcies, riques en un alcaloide anomenat atropina, que pot actuar sobre el sistema nerviós. Un altre vell conegut fou el claviceps purpura, un fong del sègol que conté un altre alcaloide, la ergometrina, que al 1943 fou sintetitzat a LSD. També foren coneguts el cascall, del qual entre d'altres derivats es pot extreure l'opi, o certs bolets com el reig bord, amb alt valor al·lucinogen. I de tots és conegut el fet que Templaris i gent de la Secta dels Assassins introduiren a Occident el consum del haixix.
No hi ha motius per creure que aquestes substàncies no estiguessin incorporades a la medicina popular i que per aquesta via poguessin ser consumides a les reunions o aplecs. Es simptomàtic que les bruixes per poder volar, hagin d'untar-se sempre el cos i molt especialment les parts més sensibles, amb ungüents. Aquesta acció és descrita invariablement per tots els testimonis. I tanmateix, la composició d'aquests ungüents gairebé mai no ens es revelada.

Visió de la societat

Les bruixes i els bruixots eren considerats transgressors de l'ordre moral i causants de desordre social. Els seus suposats poders malèfics van produir inquietud. Fins i tot dins de la mateixa església no hi va existir una unanimitat sobre els actes màgics atribuïts a les bruixes i bruixots. San Agustí (345-430) va elaborar la teoria del "somieig imaginatiu" Aquest doctor de l'Església considerava que els trànsits dels bruixots no podien tractar-se d'altra cosa que no fossin al·lucinacions creades pel diable. Tot allò que ells creien veure o fer només es produïa en la seva imaginació i no pas en el món real.

Quan al segle XIII el cristianisme ja estava plenament imposat a tota Europa occidental i maldava per penetrar en alguns reductes pagans rurals, la posició incrèdula de l'Església va començar a canviar. El 1233 es va produir la butlla Vox in rama del Papa Gregori IX, que ha estat considerada la primera condemna oficial de la bruixeria per part de l'Església. Cap al 1260 San Tomàs d'Aquino (1225-1274), els principis doctrinals del qual anaven a substituir ben aviat les teories de San Agustí, ensenyà que "la fe catòlica firma l'existència dels dimonis i la seva capacitat de fer mal" i admet també la possibilitat de relacions sexuals entre homes i dimonis.

La butlla Super illius specula, publicada el 1326 per Joan XXII condemna clarament la bruixeria com a heretgia. Però és entre els segles XIV i XV quan en una àmplia regió que inclou el nord d'Itàlia, el sud-oest de França i el sud-oest d'Alemanya, quan s'inicia la repressió contra la bruixeria. Aquesta repressió recull la imatge tradicional de la fetillera, autora d'una màgia malevolent, però també incorpora una idea nova, la creença en unes reunions de bruixes o sàbats, presidides pel propi dimoni, que converteixen la bruixeria no ja en una acció individual, sinó en una autentica secta que conspira contra la cristiandat.

La importància d'aquest canvi de concepció és enorme. Més encara quan als primers casos de repressió segueixen alguns llibres o manuals on els seus instigadors teoritzen tot allò que aparentment han descobert en els processos. Entre ells cobra una rellevància especial la publicació a Colònia, el 1486, del llibre Malleus Maleficarum, o Martell de les bruixes, obra dels inquisidors dominicans Heinrich Institer (Kramer) i Jakob Sprenger. D'aquest llibre es van fer trenta-quatre edicions en els dos anys següents, la qual cosa fa un total d'uns 30.000 a 50.000 exemplars publicats.

El segle XVI seria, encara, un període de transició entre la vella imatge de la bruixa fetillera individual i potser fonamentalment urbana, i la nova visió de la bruixa rural i que pacta amb el dimoni, que es reuneix en sàbats i que, en definitiva, pertany a una secta amb incalculable poder malèfic. La plena imposició d'aquesta imatge marcarà l'inici d'una brutal repressió, que a l'Europa occidental es pot datar a partir de 1610.

Repressió i persecució

La repressió de la bruixeria a la península data d'antic. A Catalunya trobem noticies diverses. Al 1330 l'infant Don Pere, el futur rei Pere el Cerimoniós, va absoldre a un home acusat de fetilleria, però aquest fou un cas aïllat, doncs més endavant va atacar als presumptes fetillers. Al 1371 l'arquebisbe de Tarragona, Pere Clasquerí, va ordenar fer una investigació sobre la fetilleria a la seva diòcesis. Cap al 1376 el dominicà català Nicolau Eimeric afirmava al seu Directorium Inquisitorium, l'existencia d'invocadors i adoradors al dimoni; i, per bé que distingia l'autèntic culte al dimoni del que seria una invocació a aquell per a la seva intervenció davant Déu, considerava ambdues pràctiques igualment herètiques.

També destaquen les "ordinacions" de la Vall d'Aneu, redactades al 1424, en les que es castigava a les bruixes que assistien als aquelarres. Les penes eren molt dures; si eren bruixes, es a dir, si renegaven de Deu, raptaven o mataven infants o donaven metzines, perdien els seus bens i eren lligades a la cua d'una bestia i portades a la foguera; si únicament lligaven als homes se'ls tallava la llengua.

La Inquisició, sempre va ser molt reservada a l'hora d'acceptar els poders sobrenaturals de la bruixeria, doncs no hem d'oblidar que l'existència de les bruixes suposava la intervenció directe del dimoni, cosa que la Inquisició no veia com a possible.

El procés més antic de la Inquisició a la bruixeria començà el 12 de febrer de 1498, quan la fiscalia de la Inquisició de Saragossa va prendre declaracions a dos habitants de Cenorbe (Osca) en la causa contra Narbona Dorcal, per la fama de fetillera d'aquesta.

Domingo va descriure els problemes que el seu germà i la seva esposa tingueren amb Narbona, tots ells referits a encisos i a la seva fama de fetillera. Narbona fou detinguda i acusada pel
fiscal de la Inquisició d'haver emmetzinat a molta gent, d'haver mort gossos i d'altres animals, de no complir amb el precepte anual de la comunió a l'església, de practicar la màgia negra invocant als diables darrere dels cercles màgics, i d'apostatia formal amb el dimoni.

En aquest procés trobem la descripció més antiga d'un aquelarre, que s'ajusta a les donades a d'altres bandes d'Europa a finals del segle XV:
"Y se juntava con otros con ciertos untos y ponzoyas en ciertas partes de su persona y aprés de untada y de invocado al demonyo y de han dicho estas palabras, "sobre garro y sobre espina al anno de boch"... y esto dicho las tomava el diablo en forma de cabrón y los llevaba al dicho campo del anno de boch, en donde estaba el boch de biterna al qual todas besavan el trasero y lo honrronan y adoran, y se chavan con ellas y les estrenavan, y les dava en pago ciertos dineros... y todo esto de noche y estando allí dejavan de nombrar el nombre de Nro Señor Jesus Xro porque otramente no podrian hazer las dichas bruxeryas"

El fiscal de la Inquisició la va acusar d'enverinar arbres, rierols i de reclutar dones com a bruixes i va sol·licitar un càstig apropiat per a ella per "bruixa herètica" i apostata. Probablement fou executada el 16 de gener del 1500.

El tractat espanyol Repertorium Inquisitorium al 1494 indicava l'existència de bruixes. Les normes al respecte eren contradictòries. El Sant Ofici adoptava la postura de Martí d'Arles, es a dir la visió de St. Agustí: les creences de les bruixes eren una il·lusió produïda pel diable. Però d'altra banda insistien en el fet que podien ser considerades com heretges. Aquesta normativa es va produir a continuació de la publicació del Malleus Maleficarum, que sostenia que els jutges seculars i els eclesiàstics devien processar als sospitosos de bruixeria. Amb aquests arguments el Sant Ofici de Saragossa, va detenir i condemnar bruixes a partir de 1495; en un moment en el que els tribunals seculars de l'Espanya pirinenca no es mostraven actius contra elles. Durant més de vint anys només Aragó va mantenir la potestat jurisdiccional sobre la bruixeria. El tribunal català i la Inquisició Navarra, establerta al 1513, tractaren d'altres temes en aquest període.

El 1512 dues bruixes moriren a un acte de fe a Saragossa, però no es produïren més execucions d'aquest tipus en vint anys. L'any 1521, es va saber que a les muntanyes de Jaca i Ribagorça hi havien bruixes que segons es deia feien mals diversos i que moltes d'aquestes volien confessar davant del Sant Ofici. Amb el permís de la Suprema aquest tribunal va promulgar un edicte de gràcia per les bruixes penitents. Es van donar sis mesos per confessar sense rebre cap càstig i a l'octubre ja s'havien registrat vint confessions voluntàries. Tres anys després d'altres bruixes foren cremades dins aquesta regió, però la Inquisició no hi va poder intervenir.

Simultàniament van aparèixer casos de bruixeria als tribunals de fora del regne d'Aragó. El tribunal de Toledo jutjà una bruixa al 1513; dos anys més tard el de Conca va conèixer una historia de nens segrestats, que es creien ferits o morts per xorguinos o xorguinas. Al 1517 la Suprema va ordenar al tribunal de Barcelona que fes una investigació als Pirineus per saber sobre les bruixes i poder-les castigar. El jutge del crim d'aquest bisbat va fer penjar a unes quantes dones, però les que eren detingudes es van salvar passant a jurisdicció de la Inquisició.

La primera normativa sobre bruixeria va sorgir al regne de Navarra. Als vuit primers mesos del 1525 un magistrat itinerant del tribunal d'apelació de Navarra, el llicenciat Balanza, va processar bruixes a les valls del Roncal i de Salazar. Aquest va detenir a més de quaranta bruixes, executant-ne a gran part d'aquestes als seus llocs d'origen, amb el consentiment de Pamplona. La Inquisició Navarra, traslladada a Calahorra, va intentar, al 1525, intervenir en aquests judicis. Finalment visitaren alguns dels districtes afectats i van disposar, juntament amb el bisbe de la diòcesis, que es donessin sermons a Pamplona sobre el tema de la bruixeria.

La Suprema va decidir establir unes normes inquisitorials més fermes i clares respecte a la bruixeria. Al 1525 el tribunal de Navarra va enviar un informe que deia que les bruixes anaven als aquelarres en persona, una opinió que havien tractat amb el tribunal de segona instància de Pamplona. La Suprema va expressar els seus dubtes sobre aquest fet, però va dir que deurien conèixer aquestes causes, instruir els processos i administrar justícia segons el votat al Consell. També van demanar que després d'instruïts alguns processos enviessin algun d'aquests per conèixer realment el que succeïa.

Quan la Suprema va rebre la documentació de quatre judicis a bruixes navarreses, va contestar amb cert nerviosisme sobre el procediment legal utilitzat. Tres mesos més tard fou enviat un investigador com a tercer inquisidor per ajudar en el tema de la bruixeria, especialment fent sermons. Al desembre de 1526 el comitè especial de la Suprema sobre la bruixeria va finalitzar el seu treball, va enviar les seves decisions a Navarra i va fer tornar el seu inspector a Múrcia.

Una junta de deu persones, entre els que hi era el futur inquisidor general, Fernando de Valdes, va haver de decidir sobre un problema que preocupava a juristes i teòlegs de tota Europa: anaven les bruixes personalment a l'aquelarre o era producte de la seva imaginació? Aquest problema era de gran importància tant per la Inquisició com per les autoritats seculars, doncs tots dos pretenien jutjar la bruixeria. Els experts de la Suprema van fer constar que els juristes del Regne acceptaven que no hi havien bruixes. Tot i això finalment van decidir per majoria que realment hi anaven. Potser la consideració decisiva fou que si les bruixes haguessin assistit als aquelarres únicament amb la imaginació, la seva apostatia seria imaginaria i llavors la petició legal de la Inquisició per jutjar bruixes com a heretges i apostates, quedaria en res.

La junta també dictaminà sobre els maleficia. Si els homicidis confessats es demostraven il·lusoris, llavors deurien ser jutjats pels inquisidors, en lloc de ser-ho per les autoritats seculars; però si les autoritats civils provaven que els homicidis s'havien comes realment, llavors tenien la potestat jurisdiccional per castigar-los. Un cop preses aquestes decisions la Junta va plasmar deu punts concrets que devien ser seguits pel tribunal de Navarra quan jutges casos de bruixeria:
- Ningú que confessi voluntàriament, o mostri signes d'arrepentiment veurà els seus bens confiscats.
- Tot aquell que mostri falta de respecte cap als sacraments de l'Església ha de ser castigat severament.
-Els inquisidors i els seus consellers han de decidir el temps que la gent ha de portar els hàbits penitencials i el tipus d'abjuració que han de realitzar.
-Ningú serà detingut ni condemnat només per la confessió de d'altres bruixots o bruixes.
-Els inquisidors hauran d'esbrinar si els detinguts havien estat ja torturats per la justícia secular.
-S'haurà de consultar a la Suprema abans de comunicar la sentencia de qualsevol que ja fos convicte de bruixeria per segona vegada.
-S'haurà de consultar també amb la Suprema abans de sentenciar a qualsevol presoner que es negui a acceptar les seves faltes.
-Tenint en compte els dubtes i dificultats dels casos de bruixeria, s'hauran de decidir pels inquisidors en conjunt, amb un jutge eclesiàstic, lletrats i teòlegs.
-Es tindran en compte nous edictes sobre bruixeria.
-Es necessari un examen detallat amb l'objecte de verificar si les persones que assisteixen als aquelarres, o reunions de bruixes, ho fan realment o, si per el contrari es queden als seus llits.

La junta de notables de 1526 va dedicar quasi el mateix temps a comentar com reeducar a les bruixes i a com castigar-les. Els seus enviats a Navarra tenien la funció de predicar, i no de dir als altres inquisidors com decidir en els judicis de bruixeria. A les seves deu normes sobre el procediment legal afegiren cinc més per prevenir brots de bruixeria a les àrees afectades:
1. Que els ministres de l'Església visitin personalment les àrees afectades.
2. Que es construeixi una ermita al lloc on es deia que es celebraven aquelarres.
3. Que les gents lloc vagin a missa els dies festius, així com algun entre setmana.
4. Que es portin creus , fins i tot de fusta, per evitar les temptacions del diable.
5. Que els sermons siguin fets en el dialecte local, condemnant les creences errònies.

Aquestes regles i remeis contra la bruixeria formen part d'un conjunt interessant quan es comparen amb als documents de les altres autoritats de l'edat moderna, ja fossin seculars o eclesiàstiques. És important destacar el criteri sobre els bens dels convictes de bruixeria, que estableix que no fossin confiscats, en oposició amb el que succeïa amb els bens de la resta dels heretges. Es dificultava així la caça de bruixes. Crida l'atenció la directriu de que per als convictes de bruixeria per segona vegada no s'aplicaria automàticament la pena de mort -com solia passar amb els reincidents per heretgies majors. També es interessant la norma que indicava que els que es resistissin a admetre les seves culpes haguessin de ser jutjats per la Suprema. Els caps rectors de la Inquisició havien previst l'adopció de mesures destinades a reduir la possibilitat de futurs brots. Segons Henry Charles Lea "la saviesa i la firmesa de la Inquisició va fer la bogeria de la bruixeria relativament inofensiva a Espanya"

Tot i que certs historiadors defensen que aquestes normes tolerants no evitaren noves caceres de bruixes a Navarra i que es produïren execucions per part del Consell Reial. No hi ha rastres de caça de bruixes ni en la correspondència entre la Suprema i Navarra en 1526, ni en la documentació del tribunal navarrès de segona instància. Un cop van arribar les nov
es normes a Navarra, després de desembre de 1526, cap inquisidor hauria volgut col·laborar amb una nova caça de bruixes en un període de temps tant curt.

La Inquisició de Calahorra es va posar a inquirir sobre la bruixeria al País Basc. Al 1528 un nou inquisidor va rebre permís per encarregar-se de les bruixes de Biscaia. Amb instruccions de la Suprema van dedicar uns quants mesos a aquell lloc i van celebrar un auto a Bilbao. Un inquisidor de Navarra va passar part del 1530 treballant en casos de bruixeria a Guipúscoa, després que aquesta província nombres una junta especial per processar bruixes. Al poc temps el nou inquisidor va morir, segons es va dir emmetzinat per les bruixes, i el seu successor va finalitzar el seu treball l'any 1531.

El problema de la bruixeria va continuar existint a Navarra i al País Basc, al temps que jurisdiccionalment les coses anaven caient sota el control de la Inquisició. Al 1533, s'informa d'un nou brot de bruixeria, el Consell Reial de Navarra comunica a les autoritats locals que tenien prohibit inquirir a tan "homicida i verinosa gent". En 1538, un altre inquisidor navarrès va sortir cap a Bilbao, amb la missió d'inquirir a trenta i una bruixes que ja havien confessat davant dels jutges municipals. Finalment aquestes bruixes foren penitenciades. L'any següent un altre inquisidor va sortir cap a Pamplona per jutjar a trenta quatre bruixes detingudes per ordre del Consell Reial navarrès i entregades al Sant Ofici. Al 1540 en un acte de fe públic a la capital de Navarra dinou dones foren penitenciades per bruixes.

Al regne d'Aragó, l'any 1531 un bisbe es va negar a entregar a una acusada de bruixa al St. Ofici. L'any següent, quatre dones que havien confessat davant dels jutges seculars a Monzó foren jutjades per la Inquisició aragonesa. A l'octubre de 1535, aquest tribunal va executar una bruixa -la primera feta per la Inquisició des de 1526, i l'última executada pel tribunal de Saragossa-. La Suprema va enviar una copia de les noves instruccions a Saragossa, ordenant-los que enviessin els judicis de totes les bruixes relaxades. Al 1536 la Suprema va establir que tota bruixa condemnada a mort per majoria i no pas per la totalitat dels vots, devia ser remesa a ells per prendre la decisió final.

Al març de 1536, després de fer-se càrrec de la custodia de set dones i de dos homes acusats de bruixeria, Barcelona va rebre una copia de les instruccions de 1526. Mesos més tard, l'inquisidor de Barcelona va ser amonestat per haver confiscat els bens bruixes convictes, incomplint així la nova normativa. Cinc anys més tard això es va repetir. La Suprema va advertir a Barcelona que en aquest consell s'havien vist molts processos i confessions abominables. Els judicis importants foren tornats a Barcelona anotats i censurats especialment per haver detingut a dones únicament per la seva fama de bruixa.

Un cop foren promulgades les instruccions de 1526, la bruixeria semblava controlada als districtes pirenaics. L'acte de Pamplona del mes de maig de 1540 va tancar el gran cercle de la caça de bruixes a Navarra i al País Basc, iniciat al 1525. A l'auto de Saragossa del mes de novembre de 1546 van comparèixer sis dones reconciliades públicament per bruixeria, dues de les quals foren assotades i desterrades d'Aragó. El veritable problema de la Inquisició amb la bruixeria durant el llarg mandat de Valdés com inquisidor general (1542-1566) provenia de Barcelona, que fins aquell moment havia jugat un paper relativament menor.

La Suprema va saber a l'estiu de 1548 que l'inquisidor general de Catalunya, Sarmiento, havia detingut a unes bruixes a Tarragona, lluny dels Pirineus catalans on s'havien produït, fins a aquell moment, tots els restants casos de bruixeria. L'assumpte l'havia iniciat un buscador de bruixes del lloc, un morisc anomenat Joan Malet, que havia après el seu art d'una bruixa, antiga amant seva. El descontentament popular agravat pel mal temps, havia portat a registrar, casa per casa, tota Tarragona; varies persones havien estat penjades ja per les autoritats locals. Quan el bisbe de Tarragona va ordenar als seus jutges que posessin en llibertat a algunes de les dones detingudes, la municipalitat va demanar la intervenció de la Inquisició, oferint-se a pagar les despeses dels presoners. Sarmiento va consultar a vuit teòlegs i set juristes de Barcelona que coincidiren en que les bruixes podien anar corporalment, portant-les el dimoni, que podien fer els mals i morts que confessaven i que devien ser castigades.

Al mes d'octubre, la Suprema va enviar a Barcelona, de nou, les seves instruccions de 1526 sobre la bruixeria. Afegia les seves reserves habituals sobre aquests temes i ordenava que s'enviessin tots els judicis, i que s'aturessin les detencions. Aquestes advertències foren ignorades i al desembre Sarmiento informà que els casos de bruixeria havien estat qualificats i demanà la seva confirmació. Per la seva banda la Suprema va ordenar la detenció i interrogatori de Malet.

Al gener de 1549 el fiscal de Barcelona es va queixar per que el Sant Ofici no feia res sobre el tema de les bruixes i es mostrava misericordiós envers aquestes. S'afirmava de nou l'existència d'aquestes bruixes.

La Inquisició de Barcelona va realitzar un acte públic en el que sis dones, entre aquestes una que ja havia mort, foren entregades al braç secular perquè fossin executades per bruixes. El Consell Municipal de Barcelona va anotar que molta gent esperava la seva execució pel gran mal que havien fet. Sarmiento va informar a la Suprema que no calia que veiessin els processos de les trenta-tres bruixes que havien sentenciat, afegint que havia confiscat les propietats a vint bruixes condemnades per heretges.

Valdés i la Suprema van reaccionar reduint les sentencies que Sarmiento havia imposat a la resta de casos de bruixeria. Enviaren un inspector especial al tribunal de Barcelona per ajudar a Sarmiento en els casos de bruixeria, que va informar que els detinguts havien estat torturats i en ocasions executats, basant-se en proves inadequades. Aquest va recomanar que es treiesin els sambenitos a les bruixes i que els hi tornessin els bens confiscats.

La Suprema va aconseguir de mans del rei la jurisdicció total sobre la resta de casos de bruixeria catalana. Fet això van ordenar a Sarmiento i a tres ministres inquisitorials més que es presentessin a Madrid, per rebre ordres sobre el tema de la bruixeria. Sarmiento va desobeir i les ordres de la Suprema s'enduriren, avisant-lo que seria desposseït del càrrec. Però això no ho podia fer la Suprema i va haver d'esperar fins que el rei va nomenar a Sarmiento bisbe d'una seu vacant a Catalunya. Així el retiraren suaument. Mentre allò succeïa la Suprema va nomenar un segon inquisidor per a Barcelona i prohibir a Sarmiento tractar els processos per bruixeria.

L'acte de fe de 1549, a Barcelona, va resultar un desastre per a totes dues bandes. Sarmiento va veure com aquell auto reunia una nombrosa multitud, amb el que creixia la popularitat del Sant Ofici a Catalunya; però la intervenció de la Suprema li va impedir fer de la bruixeria un negoci substanciós per a un tribunal pobre. Per l'Inquisidor general, Valdés, l'incident va demostrar que les directrius de 1526 no podien evitar que determinats tribunals executessin a les bruixes o confisquessin les seves hisendes; i també que els inquisidors dels llocs apartats de la Corona d'Aragó poguessin ignorar les seves ordres impunement. Segons va fer constar el fiscal de Barcelona, la política oficial de la Inquisició afirmava sense ambigüitat la realitat de la bruixeria i dels seus vols als aquelarres. Les artimanyes legals i lògiques van romandre als processos; per a dues generacions posteriors les accions de Barcelona de 1548-1549 van suposar uns antecedents vitals per un conjunt de judicis de bruixes més famosos.

Passades les execucions de Barcelona de l'any 1549, la bruixeria es va dissipar amb les altres preocupacions inquisitorials. De 1550 a 1600, la bruixeria fou el delicte oblidat pels tribunals de la jurisdicció territorial aragonesa. La bruixeria va aparèixer esporàdicament, de vegades dins dels intents d'afirmació de la jurisdicció parcial de la Inquisició sobre aquest delicte respecte als tribunals seculars. Cap altre ordre de la Suprema desanimarà als tribunals de districte per processar bruixes, però en els documents de la Inquisició aragonesa es reflecteixen pocs casos durant aquest període.

A Aragó, on la Inquisició havia començat a processar bruixes i on havia executat a moltes abans de 1540, només una bruixa va comparèixer entre els més de dos mil presoners dels autos públics de Saragossa celebrats entre 1550 i 1600. Aquesta fou sentenciada a abjurar de levi, assotada i desterrada per a quatre anys en 1581.

Barcelona va detenir a unes quantes bruixes al 1574 a una vall d'Andorra, però sembla ser que aquesta acusació de bruixeria va ser feta per poder detenir a uns protestants. L'any 1576 la Suprema va denegar les seves peticions per confiscar les propietats d'unes bruixes. A l'acte de 1577 va comparèixer una bruixa nascuda a França, que fou sentenciada a un any de treball a l'hospital municipal de Barcelona.

Només la Inquisició de Navarra va continuar caçant bruixes després de 1550, però de forma esporàdica. Al 1555 la Suprema va inspeccionar cinc confessions provinents de Guipúscoa, i va ordenar que totes cinc foren alliberades, indicant que no havien de ser tornades a la justícia secular. Quan un clergue de les muntanyes navarreses fou acusat de bruixeria l'any 1569, fou jutjat pel bisbe de Navarra. El fiscal local va intentar, sense èxit, que el Sant Ofici jutges a unes quantes dones delatades pel clergue.

L'any 1575 es va produir un brot de caça de bruixes a Navarra, quan un cura rural va denunciar a tres bruixes a les autoritats seculars; foren torturades, condemnades a mort i executades. Aquestes van acusar a d'altres i una d
'aquestes va acudir a la Inquisició per evitar la tortura. Així es va iniciar un conflicte jurisdiccional entre el Consell Reial de Navarra i la Inquisició que va fer que al 1576 molts casos passessin a mans de la Inquisició. El Sant Ofici va visitar les zones afectades. El tribunal de Logroño va fer constar més tard que havia rebut les confessions de cinquanta bruixes detingudes pels tribunals seculars i que havia inspeccionat les declaracions de cent setanta testimonis de casos de bruixeria. Al seu informe anual per l'any 1576 hi figuraven quaranta-cinc sospitosos de bruixeria, que van ser posats en llibertat sota fiança. Finalment només tres bruixes van comparèixer a l'acte de fe de novembre de 1577, on foren assotades públicament i desterrades de Navarra. Al 1577, cinc dones van morir quan eren sota custodia de la Inquisició; trenta-set més foren absoltes d'heretgia i posades en llibertat.

Els alcaldes de la Cort Major de Navarra es van queixar al rei de les acusacions de la Inquisició. Tres jutges navarresos van dir que la Inquisició no hauria de tenir competència en aquests casos, quan els tribunals seculars havien condemnat a mort a nombroses bruixes. Alegaven que els inquisidors no eren del regne i que els delinqüents si, i que molts d'aquests parlaven un basc molt tancat. També es van queixar, doncs la Inquisició no entregava a les bruixes al braç secular i així no podien executar el que els alcaldes havien declarat com a pena de mort. Tot i això el tribunal navarrès de segona instància no va rebre el permís de Felip II per poder penjar bruixes, ja fos abans o després de que aquestes haguessin passat a mans del Sant Ofici. La inquisició va salvar les vides de més de quaranta dones.

Vint anys més tard foren descobertes més bruixes a la Vall d'Araiz. Foren detingudes i entregades a la Reial Cort de Navarra; però aquest cop la Inquisició no hi va intervenir. El tribunal de Logroño va comunicar a la Suprema que havien procedit amb molt de compte, doncs, segons deien els casos de bruixeria requerien temps i treball, i es treia d'ells poc benefici. Van oferir a la Suprema la possibilitat d'intervenir en dos casos, però aquesta, regida per un altre inquisidor, va ordenar no intervenir.

Excepte els casos del tribunal navarrès de 1575-1577, la Inquisició va intervenir només esporàdicament en els casos de bruixeria als Pirineus. Cinc bruixes van comparèixer a actes públics d'aquests tres tribunals. En torn a 1605 les bruixes van començar a aparèixer de nou als resums anuals dels casos d'aquests tribunals. Al 1604 una anciana fugida d'Osca per evitar ser penjada amb d'altres tres dones que l'havien acusat, va abjurar de vehementi a Saragossa i va rebre un desterrament de deu anys. Al 1609 una altre vella va comparèixer en un acte de Saragossa, qualificada com bruixa diabòlica. Va ser assotada i desterrada durant quatre anys, però la Suprema va advertir que era una condemna massa dura. Al 1607 el notari del Consell de Barcelona va descriure els fets d'una bruixa rossellonesa, que fou assotada i condemnada a servir a l'hospital. L'Interès pels casos de bruixeria havia ressorgit.

En aquesta època es va produir a Navarra el cas més famós de bruixeria de l'historia de la Inquisició espanyola. L'execució de les bruixes de Zugurramurdi de 1609, que es va produir en el sonat acte de 1610 a Logroño. En aquest acte va la Inquisició va canviar d'actitud respecte a la bruixeria: Sis bruixes foren executades en persona, cinc més en efígie i es va fer gran publicitat, intentant fins i tot que el rei hi assistís. Al contrari del que va succeir a Barcelona l'any 1549, quan un sol inquisidor va poder desafiar les intencions de la Suprema i va ordenar que s'executessin bruixes, sota la seva responsabilitat, en 1610 cap tribunal de districte s'atrevia a executar a ningú sense el consentiment de Madrid. Aquest episodi va tirar per terra la política de l'inquisidor general Valdés.

A una carta datada al gener de 1608 es va ordenar a un comissari a Bilbao que tornés vint-i-sis exemplars del Malleus maleficarum, que aquest comissari havia confiscat. Eren propietat d'un llibreter de Madrid anomenat Francisco de Robles, qui probablement més tard els va vendre a dirigents de la inquisició. La Suprema havia advertit, setanta anys endarrera, a la inquisició de Navarra sobre aquest mateix llibre, dient-lis que es no creguessin tot el que es deia.

L'estiu de 1609 la inquisició es va veure sorpresa per una dura caça de bruixes organitzada a la regió de Labourd, als territoris francesos de parla basca. Certament algunes persones sospitoses de bruixeria fugiren buscant refugi a territori espanyol, però això no concernia a la inquisició. Tal i com el bisbe Venegas -destinat llavors a Pamplona, però anteriorment inquisidor a Granada i membre de la Suprema- els hi va dir al març de 1611, tot l'assumpte va començar quan un noble francès va capturar unes quantes ancianes, i va aconseguir arrencar-lis confessions en les implicaven a enemics personals seus com sospitosos de bruixeria. Aquest cavaller francès havia convençut al Parlament de Burdeus per que enviessin allà un jutge -Pierre de Lancre, que posteriorment descriuria tot l'assumpte en una demonologia- i que ell mateix sentencies a aquelles dones i a d'altres bruixes a Labourd. Moriren unes vuit persones; segons Venegas condemnades directament, sense procediment, per això el Parlament va suspendre les ordres donades al jutge i el van fer tornar al seu lloc d'origen.

Tot i això la caça de bruixes del cavaller francès va portar a la detenció de quatre persones a la localitat fronterera de Zugurramurdi. Molt abans de que el Parlament de Burdeus intervingués, la Suprema va rebre les confessions de les quatre dones. En un moment en el que tenia gran preocupació per l'imminent expulsió dels moriscos de la Corona d'Aragó, la Suprema va ordenar a Navarra al març de 1609 que detingues a les altres bruixes. Van adjuntar un conjunt d'instruccions, recomanant al tribunal de Navarra que les hisendes de les bruixes no devien ésser confiscades, segons les normes de 1526, i els demanaven que comprovessin als seus arxius d'altres casos de bruixeria posteriors a aquesta data. Unes setmanes més tard la Suprema va demanar al tribunal de Barcelona que envies les directrius que regulaven els judicis per bruixeria.

Un conjunt de normes referents als judicis de bruixes van arribar a Madrid procedents de Barcelona. Entre aquestes hi havien exemplars sense data de dues normatives antigues de Navarra, dos qüestionaris dirigits a ells, la consulta de l'inquisidor Sarmiento, del 1548, on s'afirmava la realitat dels maleficia, de les bruixes i els seus aquelarres; i on es demanava que fossin exterminades per la Inquisició. El document més nou era una normativa de 1550 que ordenava que qualsevol vot favorable a l'execució fos enviat a la Suprema. El tribunal de Logronyo va enviar sis judicis antics de bruixes i un conjunt de notificacions antigues.

A finals del mes de juliol del 1609, mentre De Lancre continuava executant a dotzenes de bruixes a l'altre costa de la frontera francesa, la Suprema va ordenar al seu inquisidor adjunt a Logronyo que visites les zones afectades de Navarra. Repetia les seves instruccions sobre com es devia actuar contra les persones sospitoses de bruixeria. Afegien un interès encara més gran en buscar els instruments que van utilitzar (pols,ungüents, gripaus, etc.) Volien averiguar si mataven nens o desenterraven nens sense batejar per a menjar-los.

L'Inquisidor de Navarra, el llicenciat Valle, va ignorar aquestes instruccions, però tot i això no van fer res per detenir-ho. Deixant a banda el període que va anar de la tardor de 1609 fins a la tardor de 1610 la Suprema va fer poca cosa sobre la caça de bruixes a Navarra. Durant mesos no van escoltar res sobre les bruixes de Navarra. La Suprema també va rebre alguna informació cínica i mal intencionada del fiscal inquisitorial de Navarra, que va enviar una notificació després de que els judicis haguessin concluit al 1610; en aquesta es deia que totes les bruixes denunciades devien ser executades i les seves propietats confiscades. Un elevat nombre de bruixes havien estat cremades al 1508 i al 1509, segons es deia, amb moltes menys proves de les que ara hi havien; tant el fiscal com la Suprema no consideraven el fet de que Navarra no tenia inquisició en aquests anys.

Logronyo va enviar a la Suprema les executories complertes de trenta i un judicis de bruixes al mes de juliol de 1610. Les van tornar a principis de novembre, amb quasi totes les sentencies aprovades. De les tretze persones condemnades a mort per la Inquisició de Navarra, entre aquestes cinc que havien mort a la presó, Madrid només indultà a dos clergues. El fiscal de Logronyo, a la seva comunicació, senyalava que el caçador de bruixes francès no havia dubtat en executar una parella de clergues bascos i pensava que els espanyols necessitaven comportar-se amb igual severitat, per no perdre el respecte de la gent. Aquest fou cessat. La Suprema va aturar el procés derivat de la petició de confiscar els bens de les bruixes; tot i això, va accedir a la crema de sis bruixes "negatives" que s'havien negat a confessar la seva culpa, això aparentment contradeia les seves pròpies regles de 1526 sobre persones "negatives."

Després de l'acte de Logronyo de novembre de 1610, la Suprema va tornar als mètodes antics, combatin la bruixeria amb sermons a les muntanyes navarreses. Estimulats pel bisbe de Pamplona van publicar un edicte de gràcia per a les bruixes a l'estiu de 1611 i van enviar a proclamar-ho al més jove i escèptic dels inquisidors de Navarra, Salazar i Frias. Les accions de la Suprema van aturar el procés contra les bruixes durant dos o tres anys, tot i l'entusiasme de dos inquisidors principals de Logroño. Quan l'activitat d'aquest tribunal va estar apunt d'aturar-se, a l'any 1614, la Suprema va intervenir de nou i de forma decisiva.


La Suprema va cridar a dues bruixes basques ja convictes a Madrid, per poder sortir de dubtes. D'aquestes només una va poder arribar a Madrid, però s'ignora el que va succeir. Mesos més endavant la Suprema va donar instruccions a l'inquisidor Salazar, que de manera efectiva va terminar amb tot intent del tribunal de Logronyo de processar a ningú per bruixa.

Un mes després, la Suprema va rebre un informe pessimista del receptor de Logroño sobre els costos originats pels judicis de bruixes més importants celebrats en el període entre 1609 i 1611. A banda dels drets reals per les confiscacions, havien gastat uns 40.000 reials en alimentació pels presoners, visites a les regions afectadesi la relació del acte, en contraposició, havien rebut escassament 14.000. Només en tres dels setanta-set casos van rebre més per les confiscacions del presoner que el que havien gastat en el seu manteniment. Més de la meitat dels presoners no havien pagat res. Es demostrà que la caça de bruixes podia esser ruïnosa.

L'entusiasme produït per l'auto de Logronyo de 1610 va durar quasi deu anys. L'any 1615 el comissari de Bilbao va informar que les autoritats de Biscaia detenien sospitosos de bruixeria. Li van indicar suaument que seguis les instruccions de 1614. Finalment aquests judicis de bruixes de Bilbao es van recurrir a Madrid, on la Suprema va arrevatar la jurisdicció al Consell de Castella i, al 1616 van revisar les sentencies. Els biscaïns, alarmats, van enviar representants a la cort per demanar solucions al tema de les bruixes, que infestaven les seves terres. Aquests foren enviats a la Suprema, que els hi va donar una solució poc satisfactòria. L'inquisidor Salazar va fer un viatge especial a Bilbao l'any 1617 i després va informar que havia absolt a dos-centes vuitanta-nou dones processades per les autoritats basques. A la ciutat de Pancorvo, que pertanyia a la diòcesis de Burgos però era dins del districte de Logronyo, vuit bruixes foren cremades pel braç secular l'any 1621.

Després de l'any 1610 es va produir el moment de més gran pànic al nord d'Espanya; va començar a Catalunya, on una veritable obsessió va afectar a les justícies municipals, que feien capturar, processar i ajusticiar a aquelles dones amb fama de bruixes. Quan el rei Felip va demanar al virrei que decretes un perdó general, a finals de 1620, quasi cent persones havien estat ja penjades per bruixeria. En el període que va de 1620 a 1622 foren penjades més de tres-centes bruixes. Certes ciutats Catalanes van contractar l'any 1618 els serveis d'un home anomenat Cosme Solé, conegut com a Tarragó, que feia despullar a les dones i reconeixia a les bruixes per un senyal a l'esquena. La situació fou tant greu que el propi bisbe de Solsona el va perseguir comunicant la situació al rei amb una misiva. Es va iniciar a Catalunya un procés que va dur a l'augment progressiu del nombre de caçadors de bruixes, vulgars estafadors que per unes monedes enviaven persones a la forca, doncs realment resultava un negoci lucratiu per a la gent sense escrupuls. Un d'aquests, Laurent Carmell, un francès que havia donat lloc a gairebé quaranta processaments i vint execucions al Roselló, fou definitivament detingut per la Inquisició. Aquest identificava a les bruixes també per les possibles marques a les espatlles o per la seva impossibilitat de plorar. El processos eren tan extensos que algunes comunitats rurals es van agrupar per així d'afrontar millor les excessives despeses que es produïen.

Un cop que el caçador de bruixes francès va ser enviat a galeres, una comunicació sense data de la Inquisició de Barcelona es va proposar aconseguir alguna mena de concòrdia entre aquests i els jutges seculars en el tema de la bruixeria. Segons aquest acord, el jutges seculars podien inquirir els casos de nens assassinats, així com d'altres "maleficia"; d'altre banda, els inquisidors investigaven els akelarres i els pactes diabòlics. Tot i això d'aquest suggeriment no en va sortir res en concret, encara que a l'abril de 1628 la Suprema va fer saber a Barcelona les queixes del virrei sobre l'aparent excés en el càstig de les bruixes, ordenant-los que visitessin les zones afectades. Però a Catalunya van seguir morint persones processades per bruixeria penjades per les autoritats municipals en 1628. Fins i tot el bandit Serrallonga va ordenar executar una bruixa al 1624. A Ulldecona cinc bruixes foren executades al 1627

Al regne d'Aragó no es van produir més moments de tensió al segle XVII. El Sant Ofici de Saragossa va haver de fer front ocasionalment a algun cas de bruixeria, però només en una ocasió (1626-1627) la Suprema es va veure obligada a supervisar els seus judicis. En aquesta ocasió, dues vídues, naturals d'un poble en el que set dones havien estat penjades, van apelar a la inquisició, un cop havien estat sentenciades a mort per la justícia secular. Un cop van obtenir la jurisdicció sobre aquest cas, la inquisició va condemnar a totes dues a períodes curts de confinament a la seva Casa de Penitents. Una altre vídua, també detinguda amb elles i també condemnada a mort, va ser empresonada dos anys; una altre va morir a l'hospital de Saragossa al desembre de 1627, fou condemnada a ser torturada per la Inquisició, després d'haver sofert nou sessions de tortura ordenades pels jutges seculars

En ocasions van arribar a la Suprema d'altres episodis de bruixeria succeïts a l'Alt Aragó; tot i això, els casos del Sant Ofici existents revelen que moltes bruixes foren penjades a zones rurals pels tribunals seculars d'Aragó. Un caçador de bruixes de Saragossa, que havia estat el responsable de la detenció de cinc bruixes a Bielsa i de l'execució de quatre, va confessar voluntàriament que ho havia fet per diners i fou absolt l'any 1622. A d'altres caçadors, detinguts al 1636 i 1657, no els hi va anar pitjor que a aquest. En endavant la inquisició espanyola no va processar més bruixes, però no va fer res per evitar la seva caça a la Corona d'Aragó. Desprès de l'any 1614, la Inquisició va retornar a la inactivitat i a la política de no intervenció que havia caracteritzat les seves actuacions al nord d'Espanya des de 1550.

Conclusions

Com s'ha demostrat al llarg del treball quan parlem de bruixeria estem parlant d'un fenomen social molt complexe que no respon a una única explicació, així podem parlar de fets diversos que anaren formant aquest mòn de la bruixeria. La bruixeria s'ha explicat com una reminiscencia de creences paganes. Com un invent dels seus perseguidors, l'obsesió dels quals va acabar donant forma -mitjaçant la coacció i la tortura- a unes pràctiques que havien existit exclusivament a la seva ment malaltissa. S'ha parlat de la bruixeria com una forma de rebelió o com una forma d'evasió de la societat També s'han explicat per patologies psicològiques o psiquiatriques dels seus practicants, i fins i tot s'ha parlat dels productes i ungüents emprats per les bruixes, doncs sembla ser que molts podien ser al·lucinogens. De fet no hem de buscar un unic factor, doncs segurament tots aquests influiren d'alguna manera o una altre en la formació d'un mòn farcit de creences fantàstiques i supersticions

El fet és que la bruixeria fou un fenomen social, generalment, acceptat per la gent del poble, que temia a les bruixes i als seus suposats poders malefics, però que de vegades també confiaven en aquestes per aconseguir coses. La visió de les institucions fou ben diferent. Les autoritats seculars no van dubtar en castigar la bruixeria com un greu crim. L'esglesia, en un principi, va considerar que tot allò eren al·lucinacions creades pel diable, més endevant es va acceptar l'existencia dels dimonis i la seva capacitat per fer mal i finalment també va condemnar la bruixeria com una heretgia. La Inquisició espanyola sempre va ser molt asceptica sobre el fet que existis la bruixeria, es a dir, que les dones que eren considerades bruixes asistisin realment als aquelarres i que fesin les coses que deien fer.

Per això a Espanya van ser jutjades de forma molt diferent les bruixes detingudes per la justicia secular i aquelles jutjades per l'Inquisició. Mentre que en la majoria dels casos les bruixes jutjades per l'Inquisició eren condemnades a penes lleus o absoltes, aquelles bruixes que queien en mans de la justicia secular anaven en la majoria de casos a la forca.

De totes maneres el que no hem de deixar que se'ns escapi és el fet que quan parlem de la història de la bruixeria estem parlant d'una història de la marginació i de la repressió. Marginació i persecucció dels coneixements i de les creences populars, algunes d‘elles pre-cristianes, que no encaixaven massa bé amb la nova religió. Una marginació de la pobressa, d'aquells individus que es veien obligats a buscar a la bruixeria les respostes o curacions que l'oficialitat no podia donar. Una marginació i repressió de totes les pràctiques sexuals no acceptades per l'Esglesia, com foren la sodomia o el sexe anal, i que simptomaticament apareixen relacionades amb els pactes satanics. I molt especialment una marginació de la dona, per la seva propia condició femenina i per la seva sabiduria popular.

En moltes ocasions es parla de les bruixes com de dones ignorants, però només ens cal llegir les declaracions extretes per Inquisidors o escoltar les llegendes dels pagesos per poder valorar. Bruixes i fetilleres coneixien molt bé els seus habitats, algunes malalties i com tractar-les amb l'us de plantes remeieres. En efecte es pot parlar de les bruixes com a dones sabies que transmetien els coneixements adquirits per la pràctica o heredats d'antuvi de generació en generació.

Pastors, pagesos i traginers han forjat les llegendes amb històries que s'han transmes oralment com a contes a la memoria popular. D'aquestes històries, algunes d'elles incertes en trobem residus, com petits fossils, a topónims de tota la nostra geografia.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de sants78

sants78

704 Relats

508 Comentaris

488027 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Colpejar un cop i un altre
fins trencar els vidres de la REALITAT.


agusgiralt@yahoo.es

[http://www.alliberantpoemes.blogspot.com]
[http://www.memoriadesants.blogspot.com]
[http://www.memoriadelpoblenou.blogspot.com]
[http://www.diesderauxa.blogspot.com]
[http://www.fotolog.com/psico2012]