Bruixa descontenta sense anti-aging

Un relat de: Mena Guiga
Una bruixa de dos-cents anys, de cop i volta, una nit de revetlla santjoanenca, va tenir un pressentiment: es moriria en fer tres-cents anys. Una certesa que va emergir desde el més profund d'ella mateixa i que la va trasbalsar més que més. Calia fer alguna cosa per viure bé aquella darrera centúria. Feia uns lustres que notava els efectes de l'edat i l'emprenyava. I, el pitjor, no podia sofrir el bruixam més jove, tan esclataire de vida. I va rumiar i rumiar i si hagués estat una vaca hauria remugat, però no en va ser capaç. Sí que va pensar en una vaca, però. Faria un encanteri de nit del vint-i-tres de juny, quan la seva màgia es multiplicava al cent per mil. Va fer arribar volant una vaca de masia allà on era ella, amagada en un bosquet, desde on contemplava una foguera i com les bruixes adolescents dansaven boges al voltant i es miraven el gran boc, molt ben proveït, amb desig de kamasutres ancestrals, perversos i estimulants. La nit ho permetia, és clar. La bruixa anyosa va cavalcar cap a la lluna i els núvols amb la vaca i va cridar que miressin amunt amb veu rogallosa i mostrant una boca ampla i esdentegada a més no poder. Quan van estar per ella, va fer rajar de les mamelles de la vaca un líquid que queia com pluja i la colla d'éssers pèrfids obria les boques per traguejar com si baixés de porrons celestials que entenien per infernals, obviament. Es van engatar i els efectes van ser nefastos: van envellir tant, tant, tant que les arrrugues i les canes els sortien del cos i arrelaven a terra i els impedien moure's. La bruixa, ara la més bella i menys vella, va deixar anar una riallada malèfica que corglaçava i va marxar amb la vaca a gaudir de les deu dècades amb molta llibertat i amb la tranquil·litat de ser la reina del mambo.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434384 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com