BREVIARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA.

DECEPCIÓ. Si nosaltres ens deceben cada dia moltes vegades, si nosaltres ens trobem sovint indignes, pensem que no hem estat a l’alçada, creiem que estem desaprofitant la nosaltres vida etc...com no ens haurien de decebre els altres? Aquestes altres que no són jo – Sartre ja deia que l’infern són els altres – i que gosen tenir la seva visió del món, els seus gustos, els seus disgustos, els seus interessos, els seus interessos, les seves fílies, les seves fòbies i tot el que ens puguem arribar a imaginar que tenen els altres i que també tenim nosaltres però que en nosaltres ho trobem naturalíssim i en els altres un escàndol.

Si això ens passa en general, com no ens ha de passar amb la gent que tenim més a prop, els amics, els parents, els fills i, sobre tot, amb la parella, amb la que intentem construir una mena de comunió perfecta, un encaix ideal de dues mitges taronges i 2/3 vegades la cosa acaba en divorci i, en els casos en que no acaba així, hi ha un percentatge elevat que no hi acaba perquè el que els uneix és l’hipoteca, la por a perdre poder adquisitiu i altres pors diverses.

En el tema de la parella les decepcions són constants des de que passa la fase de l’enamorament va desapareixent el personatge fictici que hem creat amb la il•lusió del nostre entusiasme i apareix la persona de sang i de fang de la realitat (de la realitat tal com la percebem nosaltres, els que ens sentim decebuts, és clar). Com podíem preveure que aquell individu tant amable, tant cavallerós roncava com deu mil óssos junts? Com podíem preveure que aquella criatura dolcíssima i picantona pensaria que te dret a no deixar-te veure mai més cap partit del Barça? Com podíem preveure que aquell noi, estilitzat i pulcre, amb la confiança esdevingués groller, descurat i panxut? Com podíem preveure que aquella noia amb uns ulls que ens havien enamorat es posaria unes ulleres que no es trauria ni tant sols per a dormir? Etc...

Abans el divorci no era possible i la gent anava teixint i desteixint el matrimoni i l’amor com bonament podia. Avui el que gairebé no és possible és que el matrimoni i l’amor perdurin i tots – gairebé tots – ens veiem abocats al desamor i al divorci. Quan s’acumula una quantitat de decepcions suficients un dels dos o els dos decideixen que ja n’hi ha prou, que ja han fet el topall i que prefereixen seguir sols que no pas mal acompanyats.

Llavors la cosa està en el que l’altre ens ha decebut i no en el que nosaltres hem decebut a l’altre. Mirem endins i diem, home, si que potser això i allò altre ho he fet malament, però com que l’altre m’havia decebut tant profundament bé tenia dret a fer-ho, no? I l’altre que diu: i tu has fet això que m’ha decebut com mai no pensava que series capaç de fer-ho i per això, tot i que encara t’estimo molt (?) mai no podré perdonar-te...

Etc...