BREVIARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA.

I ve la ex i s’ho emporta tot. Tu et quedes la casa perquè el registre de la propietat i l’escriptura diuen que es teva però fins i tot parets, finestres i balcons han estat a punt de volar. Penses que hi ha coses que es injust que se les endugui, penses que hi ha coses que es dolorós que deixi (alguns regals que tu li havies fet amb moltíssima il•lusió), però no estàs per discutir. Vols que tot això s’acabi el més aviat possible, que passi aquest dia, que passin aquestes hores.

I quan ella ja ha marxat la casa queda com un desert. Estances plenes de no-res xiulen un vent glacial en ple agost. I, a sobre de tot, el caos i el desordre. Les coses que miraculosament s’han quedat romanen en un caos d’una coherència granítica.

L’aparell de música s’ha quedat aquí però no funciona. S’ha endut la televisió. Els llibres que van a les meves mans multipliquen la melangia. Sembla que m’hagi d’ofegar en qualsevol moment, que l’aire em falti als pulmons, al cervell i a l’ànima.

Respectes el seu ressentiment i t’hi sents solidari. Et sents culpable de no haver estat a l’alçada i d’haver estat un egoista estúpid. Però penses que, tot i això, hauria d’haver deixat més records de les nostres filles arran de la casa. Em pregunto si em mereixo un tracte tant cruel i penso que potser sí. Ella també pateix. Molt.

Quan ha tingut totes les coses al camió, quan ha quedat la casa nua, li has demanat que et tornès les claus. No ho has fet per venjar-te de res, ni per fer-li mal, sinó perquè necessites sentir que, malgrat tots els malgrats, potser podràs guanyar alguna cosa que no tenies abans. I sents de forma imperativa, gairebé animal, que necessites tenir casa teva. I teva de dalt a baix. Absolutament teva. Com una pell.