Breu visió del paradís

És primera hora del matí i en Joan comparteix el metro amb aquella part de la humanitat malcarada, suada i adormida que ha d'anar a treballar en hora punta. Com cada dia, ha arribat corrents a l'andana, ha pujat a cops de colze i s'ha fet un lloc dins el vagó. Avui ha estat de sort i es pot agafar a la barra de ferro amb una mà per no sortir projectat a la primera corba, mentre amb l'altra subjecta el maletí i el diari.
En Joan ratlla la trentena, fa cinc anys que treballa d'economista en una empresa de la diagonal i des d'aleshores ha d'agafar el metro cada dia a la mateixa hora. Per a ell és el pitjor moment del dia, encara que avui potser no serà un viatge tan horrible...
De cop, a la sortida de la corba, la seva cara queda submergida dins la cabellera castanya d'una noia. Per un moment intenta enretirar el cap, però l'olor a fruita fresca del cabell el deixa embadocat: és una alenada d'aire fresc enmig de la fortor del metro que li arrenca un somriure. La noia es gira per demanar-li perdó. És més baixeta que ell, té la cara molt fina, de nina i duu unes ulleres de pasta negres que li donen un toc entre intel·ligent i bohemi que la fa més interessant.
Ella li somriu i s'aparta lleugerament, aprofitant l'escàs espai vital del vagó. Es volteja una mica i li ofereix el seu perfil, que en Joan intenta repassar discretament, o com a mínim, això pensa ell. Les seves sabates vermelles fan joc amb els llavis molsuts i finament retocats, els texans ajustats revelen unes cuixes ben formades i la camisa blanca deixa entreveure uns centímetres de pell suau i pàl·lida, just per sobre la cintura baixa dels pantalons. Aquella camisa és el que l'acaba de captivar, quan entre dos botons massa separats, entreveu la forma turgent d'un pit embolcallat en uns delicats sostenidors de color negre. És una visió fugaç, ja què la noia, empesa pel tumult, se li gira d'esquena.
Just a la parada anterior a la seva, ella baixa. A empentes i sense mirar-lo, li passa per davant; tan a prop, que amb la mà frega lleugerament la cuixa d'en Joan. És un instant molt breu, però el contacte d'aquells dits amb els seus texans, tan a prop de la seva bragueta, li provoca una excitació difícil d'amagar.
Arriba a la feina encara amb el pensament extraviat a l'escot que tímidament li ha deixat veure la camisa de la noia. Es treu els bolígrafs de la butxaca de la camisa, es posa bé les ulleres, engega l'ordinador i es prepara per començar la feina, però li costa recordar en quin punt l'havia deixat el dia anterior. Enmig dels quadres de la fulla de càlcul, se li apareix, trapella, la imatge difusa d'uns pits blancs embolcallats en uns delicats sostenidors negres. Ni el cafè fastigós de la màquina aconsegueix desvetllar-lo i passades un parell d'hores submergit, aparentment, en uns comptes que no acaben de quadrar, la seva ment l'abandona definitivament i divaga juganera molt lluny de l'oficina.
Es veu arribant a casa, traient-se la camisa de quadres i les sabates, posant-se la vella samarreta del viatge de fi de carrera de la universitat i asseient-se al sofà. Just en el moment en que vol encendre la tele, s'adona que hi ha llum a la finestra del davant: la finestra d'aquell pis on, des de fa temps, no hi viu ningú. Ara veu algú nítidament, com si estigués mirant una pel·lícula. Una noia entra a l'apartament d'una sola habitació, amb sofà-llit, taula i cuina americana. És castanya, no massa alta, duu ulleres de pasta, texans ajustats i una camisa blanca. Alguna cosa es remou dins d'en Joan: és ella!. S'acosta a la finestra sorprès i observa com deixa la bossa damunt la barra de la cuina i engega l'aparell de música. No triga a treure's les sabates i les deixa sota el llit. Duu les ungles pintades de vermell, a conjunt amb el calçat i els sensuals llavis. En Joan somriu: se l'imagina presumida i detallista. Ella es descorda els pantalons al ritme de la música i se'ls baixa fins a l'alçada del cul, després s'asseu al llit i se'ls treu, fent-los lliscar per les cuixes com una mà que l'acaronés suaument. S'aixeca i deixa els texans curosament plegats al respatller d'una cadira. Té les cuixes sinuoses, amb unes corbes que inciten a passar-s'hi hores recorrent-les. Els ulls d'en Joan se'n van cap a les calcetes negres i fines que duu i que fan joc amb aquells sostenidors que ha entrevist al metro. Se'n va fins a la cuina descalça deixant-lo embadocat contemplant-li les cames. Se serveix una copa de vi. Mentre camina, es va descordant els botons de la camisa, lentament, amb expressió juganera, com si s'hi recreés. En Joan nota com la seva excitació va en augment; ja no té res a veure amb aquella calentor puntual que havia notat al metro. Ara la bragueta es tensiona per la pressió que s'hi exerceix a sota. Mentrestant, la noia continua juganera, passejant-se per l'habitació. Sembla que aquella camisa tingui infinitat de botons. Finalment, d'esquena a la finestra, es descorda el darrer. Ell veu com la camisa cau, deixant a la vista una esquena fina i sensual i un cul rodonet i ferm, guarnit amb aquelles calcetes delicades. Amb elegància, la noia deixa la camisa al respatller, juntament amb els texans i, molt a poc a poc, es gira cap a la finestra. En Joan se sent tan excitat que li sembla que està a punt de fondre's, quan la noia finalment es posa de cara a ell. La visió d'aquells pits que se li havien insinuat al metro, atrapats encara en els sostenidors negres, se li fa difícil de suportar. La noia té el cap acotat tímidament, mentre amb un dit fa lliscar la tira del sostenidor per la seva espatlla. Quan arriba a l'angle del seu braç, aixeca el cap, se'l mira i li dedica un somriure descarat, lluminós.

-Joan, que t'estic parlant!

La veu del seu cap el retorna a la gris realitat. S'havia quedat adormit mirant la pantalla amb un somriure estúpid i amb una erecció considerable que per sort seva dissimula la taula. Aguanta la bronca estoicament per la seva manca d'atenció. Empès per la necessitat de dissimular i tot fent veure que fa alguna cosa, en Joan rebusca a les butxaques dels pantalons. Sorprès, hi troba un paperet que no sabia que tenia. Quan el cap marxa, el treu. Resulta ser una targeta on s'hi llegeix el nom d'una noia i un telèfon mòbil. Aleshores recorda, amb una càlida llambregada, la mà de la noia fregant-li delicadament la cuixa.