Brastias I

Un glop del matarrates més fastigòs d'aquell bordell li va cremar la gola.
L'ambient, ple de colors que vistos amb el cor només n'eren un: el gris. A més, aquell era el matís exacte que transmetia la dessidia i el pes d'una vida perduda i, a contrast, la poca importància de les pèrdues. Era el to de les parets de les presons i dels cementiris. Dels manicomnis i de les cases abandonades pels seus habitants i per l'amor. Era el color que imperava a la vida d'en Brastias. Quan una vida ja es tan trista que no resulta ni tràgica, es de color gris "tragèdia de varietats", com la seva.
Va deixar una moneda ronyosa a la barra i va marxar.
De moment anava desfogat de diners, la gent rica tenia problemes encara que no ho semblès i tot aquell que s'oferís a solucionar-los de forma ràpida i eficient era ben pagat i respectat, vestís amb capes de vellut, anés nuu o es cobrís amb parracs. Es clar que els diners de la seva vida d'enterrador de records i problemes no li durarien per sempre. Havia de trobar una feina, quelcom mediocre, per a apendre a oblidar en Brastias d'esquenes amples i capes llargues que havia estat. Al bordell hi havia anat a buscar feina, però el pianista encara no era sifilític i el vigilant estava en plena forma.
Ja quasi s'havia acostumat a enterrar cossos, records i fotografies. Havia de tornar a començar, però encara guardava una vella pala oxidada de la que es volia desfer.