BRASIL, BRASIL

Des del primer dia la vaig calar. Rere una mirada aparentment innocent, intuia que s’hi amagava una serp. Tenia aquell somriure provocatiu que a les dones ens posa en guàrdia i als homes fa bavejar. Una gata maula, vaja. I no anava pas equivocada, doncs encara que va entrar com a reforç, en una època de molta feina, en poc temps es va fer la reina del mambo. No sé com, s’assabentava de tots el assumptes i deixava caure sibil.linament, opinions aparentment sense malicia sobre el personal que li podia destorbar. No va trigar a guanyar-se la confiança del cap, i vèiem com poc a poc, anava escalant llocs que no li pertocaven. Era una verdadera trepa. M’en vaig adonar desseguida que jo li feia nosa, sobre tot quan van començar a desaparèixer documents. Per pura casualitat, vaig trobar un dossier molt important darrera d’un arxivador; era del tot impossible que hagués anat a parar allà, si no fos que algú l’hagués amagat expressament. Sabia el que ella volia; anar a la convenció que aquest any es feia al Brasil, en el meu lloc, i no desaprofitava cap ocasió per fer-me quedar malament davant dels superiors, però sempre amb un to de pressuposada candidesa. Ah, Brasil, Brasil !. A mi em feia molta il.lusió anar-hi, i ja feia temps que preparava aquell viatge, però sincerament, no creia que fos necessari haver de lluitar amb ella per una cosa que em corresponia per dret. Aquí vaig errar totalment, i quan em va cridar l’Enric per anunciar-me, sense gaires explicacions, que seria ella la que l’acompanyaria a la capital carioca, no m’ho podia creure. Avui la ràbia m’ha passat de cop. Diuen les noticies que l’avió que els portava ha caigut al mar. No hi ha supervivents.