BRANCA I COS

La poesia posseeix el do d’atorgar vida i bellesa. En part, és per aquest motiu que m’agrada escriure’n. I una mostra fefaent del que dic ens l’ofereix el teu poema.

Recordo aquesta composició perquè vam compartir repte. De bon començament, el contrast entre l’arrel nuosa i retorçuda i la subtil figura de la noia –una taca insòlita de carn, / tènue, imprecisa, desenfocada, deia jo–, em va fer pensar en un encontre de dos móns. Tu, en canvi, amb un subtil aliatge, has fusionat el cos ardent i viu amb la branca, aparentment inanimada. Aconseguit el miracle, li has dedicat un poema ple de vida i calidesa. El nou ésser s’ha convertit en la fita de l’artista que l’ha d’immortalitzar. I, així mateix, en aquest afany de supervivència, l’has vestit de sentiments i de desig –esperes plaent que la marea et dugui mar enllà. Mar enllà, on viuen tots els possibles –el temps crearà en tu noves històries.

Certament, fou un repte autèntic, d’aquells que estimulen i fan volar la imaginació. I en aquest afer, acostumes a sortir’te’n amb gran mestria.

Des de la terra ferma...

Raül

És fantàstic veure com de qualsevol cosa n’extreus una meravella.
Com saps copsar el sentit d’una forma, una postura, un sentir...per crear una dualitat entre dos cossos distints, i trobar punts amb comú que tan descriuen l’una com l’altre.
Et desitjo molt Bones Festes
Una forta abraçada

Veig en aquest poema alguna cosa especial, la dona que es veu com una branca
arrelada a l'arbre per a ser pintada, per a ser adorada, per a ser el més gran que
hi ha en el món. Es sorprenent , Es meravellosa. M'encanta. Estic molta agraït de
llegir aquesta classe de poemes tan subtils. Rafael Molero

Mira, una sirena de fusta emmig de lletres i paraules. Un retrat salat, vermell, d'intensitat i natura. Una lliçó per als joves artistes que recreearan aquesta imatge. He vist la dona gràcies a aquestes lletres i... Molt bon Nadal Núria i una forta abraçada.

Aleix

Em commou moltíssim aquesta preciosa història que li has tret a la fotografia que vaig proposar. Reconec que la foto era preciosa però difícil, i l’has captat amb dolcesa i emotivitat.
Estic d’acord amb el Jaume: Lleida és creativa. Llàstima que la societat i les autoritats no s’ho acabin de creure i semblin acomplexats.
Ho haurem se canviar.
Una abraçada de boira gebradora.

No saps com m'alegro de que dos lleidatants tan bons amics meus, s'ajuntin per crear aquesta obra tan maca i de suaus i fines connotacions eròtiques, com a mi m'agraden. Enhorabona Núria i Carles, respectivament.