Boys don't cry?

Un relat de: Fionn

"Boys don't cry", The Cure. No puc dormir i escolto aquesta canço mentres escric aquestes lletres que, potser un dia s'endurà el vent, però mai l'oblit. Però estic plorant, no ho puc remediar -no vull remediar-ho-. Fa molt temps que aquestes llagrimes tenen la seva data de caducitat a dins meu i aquesta nit han iniciat el seu peregrinatge, desde la meva galta fins a les pàgines del llibre dels "Per Què"... Per que et vas anar? A on vas poder arribar que ja no podem arribar ni en pensament? Cuidaves de mi, no t'agradava, ho se, m'ho has dit molts cops. Des d'aquesta habitació, tan plena de records i que, l'angoixa d'enyorar-te i sapiguer que mai et tornare a veure han transformat en cel·la de càstig, donaria els meus ulls per que tornessis a dir-me una vegada més com odiaves cuidar-me, cuant fàstic et fèia treure'm el bolquer...

Pactaria amb el Diable per tornar a escoltar les teves histories al voltant del mon, en països llunyans. I fins i tot deixaria escapar la meva ànima en un viatge prematur, allà a on hagués d'anar, cel o infern, per tenir una última imatge de tu i sentir-me davant un mirall.

Oh, Déu meu, per què conserves a la meva memòria records inutils i no deixes lloc per conservar una simple imatge més, una olor, un so...? Déu meu, mai et demano res... Per què no em dones la oportunitat de tenir un somni, un d'aquells en que les sensacions es viuen a flor de pell i em deixes dir-li que el seu germà ha crescut, que li agraden la dama de ferro y Purple, que voldria un tatuatge fet per ell i que podriem anar de bar en bar acudint a les mises de la religio de la cervessa, el bourbon de 12 anys y el blues?

A lo millor vas ser un covard i vas fugir de la condemna que et vas forjar a cops de punxades a les venes. O a lo millor, vas recuperar, en l'ultim moment, la dignitat que et va treure la major assasina del nostres temps, aquella que treu la llum de la vida als ulls de molts homes i dones joves, i vas decidir afrontar el teu destí amb la camissa destrossada, ferides al cor, però amb un somriure i el cap ben alt. M'agrada pensar que vas triar la segona opció per que és herència i estigma de la familia. Però sàpigues que, encara siguent aquell covard que ens va mostrar la pitjor vessant de l'eeser humà, no vas poder amagar als nostres ulls la llum que manava desde el far de la teva humanitat, enmig del mar de la teva autodestrucció. Encara que només sigui una aparició, un soroll, una llum apagant-se, encara que t'apareguis com a un trist acord menor en el més desgarrador blues de Steve Ray Vaughan... fes-me saber que el tros d'anima que m'ha sigut arrencat, es a la teva motxilla.

Comentaris

  • Doncs si, boys cry[Ofensiu]
    Nyanga | 22-08-2009

    ....igual que les girls. Però el que passa és que encara ara la societat no ho ha entès que en això de les llàgrimes no hi ha interferències de sexes...
    Felicitats per aquest gran relat ple d'emocions i que ens emociona amb grans tocs de nostàlgia.
    Les pèrdues sempre son amargues, i crec que ho has sabut descriure molt bé.

  • He anat llegint els teus relats, [Ofensiu]
    RATUIX | 27-11-2007

    descendint en el temps i he recalat en aquest primer. Emocionant com un crit agut que commou el silenci. Atrapa totalment. Torno amunt a veure...

  • merda[Ofensiu]
    filladelvent | 06-07-2005

    ara m'has fotut.
    Ja no sé què et puc comentar sobre la teva literatura...
    bé, si, que aquest relat m'ha fotut, m'ha emocionat, però que l'he notat desfermat, com si no el poguessis dominar ni en les paraules que utilitzaves... entenc la situació.
    Si és autobiogràfic, t'aconsello que llegeixis la meva primera poesia, "maleïda espera".

  • merda[Ofensiu]
    filladelvent | 06-07-2005

    ara m'has fotut.
    Ja no sé

  • QUINA VAINA [Ofensiu]
    Caustic | 02-02-2005

    les drogues son una merda, jo ho e viscut molt personalment, la meva mare també va morir per culpa d'aquesta merda.


    t'entenc perfectament

  • sempre[Ofensiu]
    Ainoa | 28-01-2005 | Valoració: 10

    Sempre deies que dominaries el vent, però el que domines són le sparaules, tan de bó un dia escrigui com tu.

  • els nois també plorem[Ofensiu]
    fill de les ombres | 26-01-2005 | Valoració: 10

    m'he emocionat...
    no sé si aquest relat és autobiogràfic o si és només part de la teva imaginació, però sigui el que sigui, en primera persona he sentit l'estigma de la droga al meu voltant, els que n'han tornat i els que ja no en tornaran...
    tots tenim coneguts, i inclús familiars o amics que han caigut a les urpes del drac de la desesperació i la caiguda en el buit, trobant en la droga l'únic consol, l'única sortida, l'únic refugi...
    i si per plasmar els sentiments comparteixes metàfores amb música de culte... és per partida doble que tenim coses en comú.

    segueix escrivint!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: