Boxa amb paradoxa

Un relat de: llpages
Les gotes de suor li perlegen el front i el cap pelat. Quan s’ajunten, formen rierols que davallen pels nervis acerats i els músculs en tensió, sadollant la pell roenta per l’esforç titànic. En plena acció, cada cop de puny, el joc de cames frenètic o un moviment ràpid del tronc exigeixen un consum energètic instantani per evitar l’impacte del guant enemic. Cal estar molt atent, sempre molt atent a les intencions del contrari, que la mínima badada et pot fer mossegar la lona per no aixecar-te’n més. Directe d’esquerra, protegir-se a l’acte, esquivar un crochet, desplaçament lateral i swing amb la dreta al mentó... es tracta d’aguantar els tres minuts d’assalt i de tornar a l’ajornada partida d’escacs sense haver estat eliminat per un uppercut fulminant. El canvi d’escenari és sorprenent: de la boxa sobre el ring a la batalla sobre el tauler, una altra oportunitat per a vèncer al teu rival; si no ho fas per KO, escac i mat i la victòria és teva. Si la partida no es decideix, els jugadors tornaran a enfundar-se els guants; si el bescanvi de plantofades no designa un vencedor, aleshores es reprèn la partida amb dos minuts més per banda, fins a sis rondes d’escacs amb cinc de boxa intercalats. En cas de taules, guanya qui ha acumulat més punts damunt del quadrilàter, i en cas d’empat de punts, s’imposa qui conduïa les peces negres. És la normativa del chess-boxing, un esport nou que pretén reunir la brutalitat física del pugilat amb la batalla mental del joc mil•lenari per assenyalar al campió que reuneix un físic imponent amb un cervell capaç de les combinacions més extraordinàries. Mens sana in corpore sano dut a la màxima expressió?
La gent que omple el pavelló crida amb un entusiasme encomanadís, que sap que pot veure brollar la sang d’una cella i el sacrifici més agosarat sobre l’escaquer. Victoregen als gladiadors i alhora estrategs del segle vint-i-u, els quals saludaran al públic entregat com ho feien els seus predecessors d’ara fa uns dos mil anys, però amb uns quants segles més de civilització: s’hi deixaran la pell, però no moriran. Les goles animant al favorit, els insults a l’adversari i la lluita acarnissada cremen l’adrenalina dels assistents, que s’identifiquen amb els lluitadors com si fossin ells mateixos els que s’estomaquessin. Volen acció a dojo, sense que s’aturi la pluja de cops, ja siguin de puny o de tàctica.
Per això quan puja al ring l’aspirant al títol mundial, es fa un silenci sobtat. Uns breus segons que es trenquen a l’uníson amb una riallada tronadora. D’on surt aquest vailet amb aquests bracets i cames que semblen canyes de mongetera? Però si les calces li van balderes! Prim i parent d’en bufa, d’on treurà la força per impactar al cos de l’adversari, un gegant de quasi dos metres d’alt i més d’un d’ample, sense fer-li quelcom més que pessigolles? Els organitzadors han volgut reproduir un actualitzat David contra Goliat? Del riure general es passa a una xiuladera eixordadora, que una cosa és vessar-se sang entre contendents més o menys igualats i una altra ben diferent haver d’assistir a un berenar de negres. Han pagat per patir, de cap manera per confirmar pronòstics més que evidents. Les cases d’apostes, molt actives en aquests tipus de competicions, tremolen en pensar que el negoci se’ls en pot anar en orris en un obrir i tancar d’ulls.
Els primers quatre minuts de partida han deixat les espases a l’aire, el temps mínim per acabar l’obertura pels camins trillats de la teoria. Un minut més tard, així que sona la campana, el marrec comença a fer saltirons davant del seu oponent, una dansa d’esperitat amb l’única precaució d’amagar-se el rostre darrere les seves mans protegides. El seu rival dispara una i altra vegada els seus punys destructors cap al nano, però aquest es mou com un mosquit i esquiva ara i adés l’impacte mortal. Però no defuig la lluita, que manté una distancia prudencial amb el gegant seguint-lo amb el seu ritme endiablat de cames, l’arma que li permet d’evitar una i altra vegada el guant que el tombaria a l’acte. Si la distància entre els cossos s’escurça, el vailet s’abraona a la cintura del rival, abraçant-lo per evitar que el colpegin sense pietat, i forçant la intervenció de l’àrbitre, el qual els separa per reprendre el combat. I així s’esgoten els segons, i els minuts, a la mateixa velocitat amb què la moral i l’autoestima de l’home forçut minva davant la impossibilitat de tocar amb contundència el cos del nyicris que, lleuger com una ploma, no para de bellugar-se al seu davant fent-se escàpol de l’allau de trompades. Fins que sona la campana, donant pas a un minut de pau el qual, una vegada consumit, menarà a la continuació de la partida d’escacs.
Ara, asseguts de nou amb calça curta un enfront de l’altre, desproveïts dels guants i amb els canells embenats, l’escena evoca la d’un pare que ensenya a jugar al seu fill petit, o millor del veterà lluitador que passa el testimoni a la següent generació. Però la gent s’olora una fi que no encaixa amb el que es pensaven. Efectivament, l’aspirant li endossa sobre el tauler una pallissa de pronòstic al monstre boxejador així que s’enceta el joc mig, devastant peons i peces amb una voracitat inhumana. I guanyada la partida, els llorers de campió ja tenen nou amo, que l’escac i mat ha derrotat el rival més ben armat.
El públic se’n fa creus del que acaba de veure, però s’ha de rendir a l’evidència. És la fi del chess-boxing? Unes quantes vetllades més d’aquest trist espectacle, sempre amb la victòria del púgil escarransit sobre l’armari d’oponent, van malferir un espectacle dubtós. El que es va empescar una lluita farcida de blaus i ulls de vellut mai no hauria imaginat la possibilitat d’esbatussar-se sense que els dos cossos ni es freguessin, sense ni una esgarrinxada a la pell. El beneit que volia donar carnassa a uns seguidors assedegats de violència no s’esperava que l’espiral que creia encendre es consumiria en el mateix ble, sense que la flama arribés a tocar la cera. La força física no s’ha manifestat en el xoc inelàstic de la topada entre una màquina de tren en marxa i una simple vagoneta, sinó més aviat en el subtil i silenciós tràfic electromotriu per les neurones de l’únic múscul de l’organisme que no necessita extremitats per demostrar la seva superioritat. Però si ja ho diu la padrina, que val més manya que força!

llpages

Comentaris

  • Impossible?[Ofensiu]
    llpages | 31-01-2011

    Benvolgut Calderer,

    vés a la pàgina http://www.escacsarenysdemunt.com/index.php/2010/09/09/els-escacs-boxa/ i jutja tu mateix. Deu ser allò que la realitat sempre supera la ficció.
    Agraït pel teu comentari,

    llpages

  • Un esport impossible[Ofensiu]
    Calderer | 31-01-2011


    Ches boxing! Jo escric històries fantàstiques però mai m'hauria empescat un esport tan estrany com aquest.

    Un relat original i ben escrit que fa somriure (per impossibloe) als que alguna vegada hem jugat als escacs.

    Salutacions

    Lluís

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

994 Comentaris

295311 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.