Bosc endins

Es van perdre pel bosc, les dues noies de setze anys. Havien volgut fer baixar l'àpat copiós: xai, botifarra, ceba escalivada, amanida, llescarres de pa amb tomàquet i el no parar de traguejar vi, tot compartit amb els dos amics en un espai a tocar d'una masia que llogava taules i graelles i que estava força de moda. Faltaven les postres, que les farien al restaurant de la casa: pastís de gerds i un cafè. Per tant, calia encetar més gana, que allò era una delicatessen casolana que no sovintejaven. Sort que pagava un d'ells, perquè havia estat el seu aniversari.

La Pili i la Milín seguien, de bon començament, el camí que, progressivament, anava prenent un cert desnivell. Era primera hora de la tarda, protagonitzada per un tipus de silenci somnolent i pausat entre clapes de llum i ombra que alzines, pins i garrofers -sobretot- projectaven amb deliri, de ben segur, d'esdevenir poetes naturals.

Aviat en van tenir prou. No duien rellotge i no sabien quant feia que havien marxat. Tocava tornar, van acordar. Però desfer l'avançat els feia mandra, molta. Volien rapidesa. I se'ls va acudir de baixar bosc a través, seria divertit. Com boges, rient -l'efecte de l'alcohol perdurava- ho anaven duent a terme. Fins que...


...els va semblar que no sabien on eren. Allà on miressin tot es mostrava molt igual, fractal. No sabien orientar-se. Suades i extenuades i no tenien més opció que seguir.

Com per art d'encanteri van aconseguir arribar a una zona més plana que destil·lava humitat pregona.Un camp de falgueres gegantines, com extirpades de l'antigor, per fi estripava la monotonia paisatgística. La Pili i la Milín van quedar parades i bocabadades: per accedir-hi calia travessar una colossal teranyina que semblava teixida amb llanes de diferents colors de to exagerat. De cop, la presència d d'una aranya camaleònica, vinguda de l'espai, cosa que s'esdevenia només cada 333 mil·lenis, els va fer saber que només se'n sortirien amb la seva ajuda, a canvi xuclar-los una part del cervell.


Vint minuts més tard les dues noies apareixien en un càmping prop de l'àrea de picnic. Havien seguit una veu orientadora: havia resultat ser la del cantant 'Manzanita' que tenien posada per a animar el turistam. Amb esgarrinxades de dalt a baix, fruit d'una fugida entre esbarzers,

A la cuina del restaurant, mentre un treballador sol·lícit les curava amb esperit de vi, ploraven. No era de dolor. Era d'alegria, perquè a partir d'aquell dia tenien...més ànima.