Bosc de tenebres

La Raquel seguía corrent pel bosc. La sang ja era seca. El dolor ja no existia; només les ganes de fugir i el terror que sentia pel que fós que s'acostava darrere seu. Dels seus llavis emanava una fina blancor provocada, no tant per la fred, sinó per la por, el pànic. Un gemec va esclatar darrere la Raquel; semblava un gemec humà. Es va convèncer que no podia ser, que no havia de deixar de còrrer. Un altre gemec va sortir de les tenebres, ara molt més a prop d'ella. Era un gemec de dolor; molt dolor. La Raquel no va poder evitar aturar-se. Es va girar per intentar distingir una forma humana, sense èxit. Només veia foscor, lleument trencada pels rajos de la Lluna; una Lluna plena d'arrugues i d'odi que somreia amb malícia a la Raquel. Unes passes s'acostaven, cada cop més a prop seu, cada cop més a prop de fer-se visibles. Ara, un altre gemec va fer trontollar les fulles humides, que van tocar amb les seves llàgrimes l'aterroritzat rostre de la jove. Cada cop la foscor era més densa, cada cop les passes eren més a prop. Finalment, la Raquel va poder distingir una forma, una ombra desdibuixada. Tot seguit, una persona, i després, un rostre ensangonat; la seva millor amiga. La seva amiga que, deixant-se endur per la por, per la pietat cap a una altra persona, si és que n'hi havia alguna, va ser enxampada pel Monstre. L'amiga que s'havia preocupat només per la Raquel, només la Raquel, sense pensar en altres persones. La seva millor amiga, la que la Raquel sempre veia cada dia, sense excepció, quan es llevava i clavava el seu rostre al mirall. Els arbres van desaparèixer, la Lluna va deixar de somriure, la noia que la Raquel observava uns segons abans havia desaparegut de davant seu. Ara, ella podia sentir les ferides a la seva pell, al seu cos, al seu rostre.