Bons i dolents

Ara que m'havia recuperat de la penitència de veure la sèrie "Violetta" amb la meva filla, el menut de la casa està boig pels "Power Rangers".

I el pitjor de tot, és l'esgotador treball de renúncia que he de fer abans de veure cada capítol, i entrar en una espècie de nirvana que em permeti aguantar els vint minuts que duren.
Perquè, això si, jo ho miro amb ells.
No sóc tan inconscient com per deixar als meus fills sols, davant d'aquest parell d'assassins de neurones disfressats de sèries de televisió.

I l'altre dia, veient "Power Rangers", on els bons són molt bons, i els dolents molt dolents (i se'ls veu d'una hora lluny que són molt dolents), vaig aprofitar per deixar-li anar un discurs al meu fill de quatre anys i mig.
I li vaig dir que a la vida, la majoria de les vegades, allò que és dolent no es veu d'una hora lluny.
I que no sempre és tan evident reconèixer allò que, en un futur, ens farà mal.

"Dídac, que sàpigues que a la vida real els dolents no sempre tenen pinta de dolents".

I li parlava de persones.
Però també d'emocions, i de sentiments, que també n'hi ha que al principi tenen el seu encant, però que a la llarga van desplegant tot el seu poder destructor.
I el que també li intentava explicar, és que la dicotomia bons/dolents és quelcom tan ingenu com la mateixa infància, i que anar creixent també és anar entenent que el món real és més complex.
I que aquells que intentaran que perduri en el seu cervell la lluita artificial entre bons i dolents, són aquells que associen bons amb nosaltres, i dolents amb ells.
I després d'aquestes etiquetes, venen totes les altres.
I així va el món.
Encegat per les etiquetes.

Evidentment el meu fill de quatre anys i mig no va entendre res de res, però fotent-li aquests discursos potser aconsegueixo que un altre dia no tingui ganes de veure els "Power Rangers".
Tot això que haurem guanyat.
I sense prohibicions.
Tal com ho vàrem aconseguir amb la "Violetta".