Bones vibracions

-Que se'n duu les pintures, Pere.
-Sí, Anna, sí. Se'n va...
-Però és que no penses fer res?
-Té, dóna-li això. I tingues la porta oberta, si torna...
La mare mirà dins del sobre. Hi havia un grapat de bitllets de mil pessetes.
-Adéu.
Amb fingida decisió abandonà la casa dels pares. No volia que la tremolor de les cames es fes visi­ble.
Carregat amb la motxilla plena de roba, la bandolera amb tots els estris de pintura i una gran carpeta on duia les seves obres, s'endinsà al Metro.
Barcelona bullia. Era el dos de gener de mil nou-cents setanta vuit i les ganes de fer, de fer coses, qualsevol cosa sorgien a cada cantonada. L'activitat de la gent i la por, encara, conferien a la ciutat un aire molt especial, que en Ramon no es volia perdre.
Baixà a Catalunya. A cada pas, s'amarava d'aquella llibertat que acabava d'adquirir. Havia trencat la cotilla paterna. Una cotilla d'una moral massa “com cal”.
A Sant Felip Neri sempre hi havia tot d'artistes amb la paradeta muntada, però ell se'n apartà una mica. El seu art era massa trencador. Volia que el contemplessin en tota la seva magnitud, sense es­tar envoltat d'obres mediocres.
Al carrer del Bisbe, davant la plaça Garriga s'assegué a terra, escampà al seu voltant les magnifi­ques pintures i encengué una cigarreta.
Feia fred, però un sol magnific ratificava la seva creença.
No trigaria gens a triomfar.