BONA TRIA

Asseguda al sofà recorda la comparació. Aquell si fossis així, o de tal manera, o com aquell d’allà. Si t’agradés això, o com a mínim, a desgana ho fessis seguint les meves instruccions. Si miressis amb els meus ulls, escoltessis com els grans, tinguessis l’empenta d’aquell, t’organitzessis com el de més enllà… I asseguda al sofà, recordant la comparació, es fa petita, s’angoixa, se sent inútil i lligada a un pal que d’una estrebada esbotzaria finestra avall, però que de moment, per fluixera existencial i mental, la manté a allà, ben paral•litzada. Finalment, i sense cap mena de dubte, decideix canviar la història, perquè de fet és tan sols un mer victimisme que no porta enlloc, bé, sí, a una història grossa, ben grossa, d’aquelles que se li pengen al clatell i l’aixafen fins a menjar terra. Ara, simplement només li’n queda el record de tot allò, ha pogut deixar enrera l’emoció, el sentir que l’acompanyava en qualsevol situació viscuda semblant a aquesta; sense culpables, sinó amb la certesa de l’equivocació que, sovint, hi ha en les paraules i evidentment, en les relacions de pensament que s’elaboren per creure-les.