Bona fide

Bona fide

Jo era una bona persona. Bé, sóc una bona persona. No m'he mort. Podríem dir que encara ho sóc però que no n'exerceixo. Poca gent pensa que jo sigui bona persona. Ara. Però jo era molt bona. Era. Em buidava de cos i d'ànima pels que m'envoltaven. Per la poca gent que coneixia. Em buidava. Coneixia. Un dia vaig canviar de feina. Avui treballo de matí. Em vaig inscriure, a més, en un curs, de luxemburguès, a la tarda. En tornar a casa un vespre que plovia sense parar em vaig adonar que m'estava exposant a massa gent. Els meus recursos no podien abastar-los a tots. La meva bondat no podia aixoplugar-los. En l'esforç per carregar els seus sofriments sobre la meva esquena hi moriria jo. M'esclafarien.
Vaig decidir que allò no passaria. Volia viure. Tothom vol viure: no se'm pot acusar de res. Sóc una bona persona.
Al principi m'amagava en una armadura de timidesa. Sabia que si els coneixia acabaria ajudant-los encara que fos posant la meva vida en perill. No havia estat mai tímida. Aquells dies vaig començar. Poc després, amb la timidesa no n'hi va haver prou. La gent, bons com són, volien ajudar-me a vèncer la timidesa. Jo bastia la paret. Ells l'enderrocaven. I jo la tornava a construir. Tothom tenia milions de problemes massa temptadors. Tots eren allà, assetjant la meva bondat per buidar-la, esgotar-la, espoliar-la.
No podia ser. Anant a treballar, sempre trobava un captaire. Un vell. Un pobre. Sempre li donava una moneda. A ell i a tots els que em sortien al pas abans d'agafar l'autobús, per cert. Un dia no li vaig donar res. Ni el vaig mirar. Es va quedar perplex. Me'n vaig anar plorant. Vaig accelerar el pas. A la feina no em concentrava. M'ho notaven. I no em deixaven en pau. Per més que els fes fora. Sobretot els francesos, que no perdien la mania de passar tres vegades al dia pel meu racó d'oficina amb qualsevol excusa. I aquell vespre, al curset, tres quarts del mateix.
A la nit no vaig dormir. La culpa, suposo. Aquella va ser la primera nit. L'endemà, amb el mal aspecte fruit de la mala nit, li vaig fer el mateix al pobre vell. Però no vaig arribar tan trasbalsada a la feina. Aquell dia hi havia el director, que havia vingut de la central belga. Em vaig armar de valor. Vaig respirar fondo. Més d'una vegada. Vaig buscar el coratge on el tingués i el vaig aturar. Va quedar sorprès de veure que la nova volia parlamentar. Li vaig explicar qui robava què, qui feia tard per sistema, qui deia què a l'esquena de qui, qui havia ratllat el cotxe de qui, qui... Vaig airejar tots els draps bruts davant els ulls i les orelles incrèdules dels meus companys. Em miraven com si fos un monstre. Allò em feia molt de mal. Però era necessari. A classe de luxemburguès, l'únic que vaig gosar fer va ser delatar-ne un que xerrava. No va ser res. A la nit no vaig poder dormir.
Però no podia parar. L'endemà, a la feina, m'esquivaven.
A la setmana següent, en canvi, semblava que ho haguessin oblidat tot. Al curs, tot i les delacions, encara no els havia posat en fuga. Els remordiments m'havien fet perdre la son. Un dia a la feina un company italià em va explicar un problema amb la dona. El volia ajudar. Fer el que fos per ell. Vaig haver de lluitar contra el meu instint per dir-li:
-Pega-li. A les dones és el que més ens agrada. Si som febles, ens agrada que ens dominin; si som dominants, ens agrada que ens plantin cara.
Com vaig plorar aquella nit! L'endemà no em volia parlar. Vaig saber per tercers que m'havia fet cas. Ella el va abandonar i denunciar. La Police Grand-Ducale fins i tot el va treure de casa. Un dia que el vaig veure li vaig dir que ja li estava bé per haver-me fet cas. Vaig córrer per no sentir què responia.
Un altre dia van fer una col·lecta pel pare d'una. Li havien de fer una complicadíssima operació a cor obert a París. Quan em van demanar col·laboració no les tenien totes. Aquelles mirades de «tu prova-ho si vols però em sembla que no deu ser gaire generosa» em trencaven el cor. Sí era generosa. Sóc generosa. Vaig respondre:
-Si no hagués fumat, no estaria així: que es foti.
Vaig fugir.
No volia veure com reaccionaven. A luxemburguès continuava fent la xivata. Malgrat tot, no m'odiaven. Van començar a dirigir-me mirades hostils el dia que em vaig lligar un portuguès que flirtejava sempre amb una albanesa, una caixera del supermercat que sempre arribava tard. I al cap d'una setmana vaig aviar al portuguès. No em vaig molestar ni a inventar una excusa. Vaig haver de confessar que me l'havia lligat perquè no anés amb l'albanesa. Es va enfadar. Jo vaig marxar a temps. Vaig parlar amb la noia. Li vaig explicar una versió diferent dels fets. M'havia deixat ell. Era un mentider compulsiu. A més d'un degenerat sexual. Tenia més d'una amant i freqüentava els cabarets. Ell sabia que jo ho sabia però ho negava. Jo l'aguantava perquè l'estimava molt. I em va deixar perquè no vaig voler passar per... No es parlen. En aquestes el curs es va acabar. No havia après gran cosa.
Continuava sense poder dormir.
A la feina, molts em miraven de cua d'ull. També n'hi havia que feien cara de voler-me donar una segona oportunitat. O de no creure's que fos tan dolenta. I no ho era.
Al que havia apallissat la dona, cada cop que me'l trobava, el crucificava a comentaris.
-Saps que surt amb un de jove que no li pega?
-L'altre dia la vaig veure amb l'alemany que seu a la taula de davant teu.
-S'està bé en els pisos per a maltractadors que us ofereix el Govern?
-Sabies que hi vaig parlar per consolar-la i ens vam acabar enrotllant?
Patia cada vegada que li deia. Molt. A més, vaig fer un desfalc. Petit. D'uns deu mil. Les proves que vaig preparar apuntaven una companya belga. La van fer fora. Van investigar més i no ho van aclarir. No la van acusar a cap tribunal. Jo vaig tornar la meitat dels diners. I el director flirtejava amb mi. Li vaig dir a la meva excompanya:
-Vaig ser jo. Però no ho admetré mai.
I vaig escapar per no veure-la més. També vaig aconseguir que despatxessin el director. Per abusos sexuals a la feina. Va ser fàcil.
Continuava sense poder dormir.
Hi havia una injustícia que em turmentava: els meus amics d'abans. Els de l'escola europea. I els de la feina d'abans. Si es coneguessin uns i altres, pensarien que parlen de dues persones diferents. No era just ser bona persona només amb uns. Em van ensenyar que tots som iguals. Amb els amics antics va ser més fàcil trencar-hi. Els coneixia més. Tot va ser destapar el pot de les essències. Anar al llit amb qui ho hagués volgut en altres anys però ara tenia parella era útil. Revelar a les parelles part del passat desconegut també ajuda molt. Després, qualsevol mentida entra més fàcilment. Per descomptat sempre que em demanaven ajuda deia que no. Fes-me de cangur. No. Deixa'm el cotxe. No. Rega'm les torretes. No. No. No. També em vaig dedicar a arruïnar sopars i festes. Sobretot sopars de feina. I a ridiculitzar la gent davant els seus pares. Va portar un cert temps.
No m'entenen. I em dol. A la feina es crea el silenci quan arribo. A casa, no em ve a veure mai ningú. Ni em truquen. No em saluden quan ens trobem. Encara em fa mal quan em maltracten així. Jo que l'únic que he fet és salvar la pell! No podrien entendre els meus motius. Era cosa de supervivència. Simplement. Em fa molt de mal quan m'estampen insults amb la mirada. Tinc un cor, una ànima, sentiments... I jo sóc bona persona: vivia pels altres. Els vespres a casa són llargs i amargs. He recollit un gosset abandonat. Col·laboro econòmicament amb dues ASBL. Perquè encara sóc bona persona. I ho voldria ser més, si pogués.
Ara fa tres dies que dormo força bé.