Cercador
Bona conxorxa
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Es recollien les escombraries cada dia i tres vegades a cada carrer de cada barri de cada ciutat i tot eren ciutats i extenses. Deixalles que eren posteriorment llençades en abocadors descomunals en espais on mil grues havien excavat per fer fondària per colgar-les i, amb tot, mai era prou i s'omplien en quatre dies, o ni s'hi arribava.
Un residual intent de bosc, moribund, ni de bon tros amagava tresors en cap cova: també eren usades per farcir-les de bosses i bosses amb barreges de bolquers cagats i pixats, peles i closques i bricks i piles i papers i burilles i condons usats i compreses i tampax fets servir i mocadors amb mocs i ossos i pells i restes d'àpats no acabats perquè sembla ser que les vaques són grasses,...
Així estava aquell planeta ni blau ni rosa ni verd ni tan sols de color gos com fuig.
Tot ell, minat de tant i tant i tant i que no s'acabava mai i mai i mai.
La seva extenuació era més que previsible. I, no obstant, ulls clucs, es continuava abusant d'aquella terra benigna amb insistència i àdhuc ganes de quedar bé esquifidament amb detallets irrisoris com "Dia tal, dia mundial de l'ecologia" i la gent potser ho llegia, ho entenia, pensava que faria alguna cosa i la cosa era rebregar el paper i més volum per llençar.
I així es succeïen els abusos amb més i nous cementiris de maquinària tòxica, mèdica, tècnica, i proliferació de turons pilons de tèxtils i llacs d'olis nocius i... més en podríem contar.
Allò era per a llogar-hi cadires i el propi planeta en va llogar i s'hi van asseure l'aire, la terra, l'aigua i el foc. Van fer bona conxorxa per evitar més desesper d'esperar que es parés aquella imprevisió humana contínua i farcidora, aquell maltracte a la mare que els va parir a tots.
L'aire empudegava amb l'alè putrefacte de les clavegueres, dels fums de les fàbriques, dels eructes dels aliments precuinats. Gris trist aire desairat.
La terra suquejava xiclets adherits de dècades, excrements de mil tipus, vegetals assassinats. Aterrada terra.
L'aigua, greixosa, farcida de qualsevol cosa que no fos vida, s'aigualia de tristor.
El foc es treia a ell mateix pels queixals en veure com l'havien mal usat. Devastador i destructor, les hectàrees socarrades i ennegrides li sortien per les flames de la indignació.
Van acordar concentrar totes les seves forces contra l'enemic. Quan no et pots defensar, lluita, el lema. El crit de guerra.
En poques hores el planeta va parir, escopir, amb contraccions ràpides i doloroses, milers de fetus monstruosos de cossos suma de tot el que se li havia introduït i que havia gestat sense amor i que ara vomitava amb la força dels volcans, dels terratrèmols, de les tsunami, dels tornados. Els fetus, vius i malignes, proferien rialles diabòliques i amb peuets gegantins i gens tendres ho acabaven d'esclafar tot i les formigues humanes que trobaven se les menjaven amb delectança, cruixents com eren.
I així un desastre ecològic va salvar d'un desastre ecològic.
Un residual intent de bosc, moribund, ni de bon tros amagava tresors en cap cova: també eren usades per farcir-les de bosses i bosses amb barreges de bolquers cagats i pixats, peles i closques i bricks i piles i papers i burilles i condons usats i compreses i tampax fets servir i mocadors amb mocs i ossos i pells i restes d'àpats no acabats perquè sembla ser que les vaques són grasses,...
Així estava aquell planeta ni blau ni rosa ni verd ni tan sols de color gos com fuig.
Tot ell, minat de tant i tant i tant i que no s'acabava mai i mai i mai.
La seva extenuació era més que previsible. I, no obstant, ulls clucs, es continuava abusant d'aquella terra benigna amb insistència i àdhuc ganes de quedar bé esquifidament amb detallets irrisoris com "Dia tal, dia mundial de l'ecologia" i la gent potser ho llegia, ho entenia, pensava que faria alguna cosa i la cosa era rebregar el paper i més volum per llençar.
I així es succeïen els abusos amb més i nous cementiris de maquinària tòxica, mèdica, tècnica, i proliferació de turons pilons de tèxtils i llacs d'olis nocius i... més en podríem contar.
Allò era per a llogar-hi cadires i el propi planeta en va llogar i s'hi van asseure l'aire, la terra, l'aigua i el foc. Van fer bona conxorxa per evitar més desesper d'esperar que es parés aquella imprevisió humana contínua i farcidora, aquell maltracte a la mare que els va parir a tots.
L'aire empudegava amb l'alè putrefacte de les clavegueres, dels fums de les fàbriques, dels eructes dels aliments precuinats. Gris trist aire desairat.
La terra suquejava xiclets adherits de dècades, excrements de mil tipus, vegetals assassinats. Aterrada terra.
L'aigua, greixosa, farcida de qualsevol cosa que no fos vida, s'aigualia de tristor.
El foc es treia a ell mateix pels queixals en veure com l'havien mal usat. Devastador i destructor, les hectàrees socarrades i ennegrides li sortien per les flames de la indignació.
Van acordar concentrar totes les seves forces contra l'enemic. Quan no et pots defensar, lluita, el lema. El crit de guerra.
En poques hores el planeta va parir, escopir, amb contraccions ràpides i doloroses, milers de fetus monstruosos de cossos suma de tot el que se li havia introduït i que havia gestat sense amor i que ara vomitava amb la força dels volcans, dels terratrèmols, de les tsunami, dels tornados. Els fetus, vius i malignes, proferien rialles diabòliques i amb peuets gegantins i gens tendres ho acabaven d'esclafar tot i les formigues humanes que trobaven se les menjaven amb delectança, cruixents com eren.
I així un desastre ecològic va salvar d'un desastre ecològic.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436233 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com