Bona conxorxa

Un relat de: Mena Guiga
Es recollien les escombraries cada dia i tres vegades a cada carrer de cada barri de cada ciutat i tot eren ciutats i extenses. Deixalles que eren posteriorment llençades en abocadors descomunals en espais on mil grues havien excavat per fer fondària per colgar-les i, amb tot, mai era prou i s'omplien en quatre dies, o ni s'hi arribava.
Un residual intent de bosc, moribund, ni de bon tros amagava tresors en cap cova: també eren usades per farcir-les de bosses i bosses amb barreges de bolquers cagats i pixats, peles i closques i bricks i piles i papers i burilles i condons usats i compreses i tampax fets servir i mocadors amb mocs i ossos i pells i restes d'àpats no acabats perquè sembla ser que les vaques són grasses,...
Així estava aquell planeta ni blau ni rosa ni verd ni tan sols de color gos com fuig.
Tot ell, minat de tant i tant i tant i que no s'acabava mai i mai i mai.
La seva extenuació era més que previsible. I, no obstant, ulls clucs, es continuava abusant d'aquella terra benigna amb insistència i àdhuc ganes de quedar bé esquifidament amb detallets irrisoris com "Dia tal, dia mundial de l'ecologia" i la gent potser ho llegia, ho entenia, pensava que faria alguna cosa i la cosa era rebregar el paper i més volum per llençar.
I així es succeïen els abusos amb més i nous cementiris de maquinària tòxica, mèdica, tècnica, i proliferació de turons pilons de tèxtils i llacs d'olis nocius i... més en podríem contar.
Allò era per a llogar-hi cadires i el propi planeta en va llogar i s'hi van asseure l'aire, la terra, l'aigua i el foc. Van fer bona conxorxa per evitar més desesper d'esperar que es parés aquella imprevisió humana contínua i farcidora, aquell maltracte a la mare que els va parir a tots.
L'aire empudegava amb l'alè putrefacte de les clavegueres, dels fums de les fàbriques, dels eructes dels aliments precuinats. Gris trist aire desairat.
La terra suquejava xiclets adherits de dècades, excrements de mil tipus, vegetals assassinats. Aterrada terra.
L'aigua, greixosa, farcida de qualsevol cosa que no fos vida, s'aigualia de tristor.
El foc es treia a ell mateix pels queixals en veure com l'havien mal usat. Devastador i destructor, les hectàrees socarrades i ennegrides li sortien per les flames de la indignació.
Van acordar concentrar totes les seves forces contra l'enemic. Quan no et pots defensar, lluita, el lema. El crit de guerra.
En poques hores el planeta va parir, escopir, amb contraccions ràpides i doloroses, milers de fetus monstruosos de cossos suma de tot el que se li havia introduït i que havia gestat sense amor i que ara vomitava amb la força dels volcans, dels terratrèmols, de les tsunami, dels tornados. Els fetus, vius i malignes, proferien rialles diabòliques i amb peuets gegantins i gens tendres ho acabaven d'esclafar tot i les formigues humanes que trobaven se les menjaven amb delectança, cruixents com eren.
I així un desastre ecològic va salvar d'un desastre ecològic.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

524 Relats

553 Comentaris

104527 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.

Admiro, per exemple, el color de la ceba de Figueres (encara que faci plorar), el groc de la mimosa i el taronja de les calèndules dels marges dels camins dels camps, tant si hi passo amb bicicleta com a peu.
Em deleixo per agafar arrels a la platja escurades per l'aigua del riu Tordera i del mar Mediterrani i esblanqueïdes pel sol. I còdols de tons variats, tots tresors. Observar els núvols mentre passegen i les formes que prenen.

M'agrada escoltar quan em parlen amb il·lusió a la mirada (escoltar costa!). Més aviat sóc de xerrar (peixatera!!!!).

En escriure sovint barrejo surrealisme-narrativa-humor-poesia.

M'AGRADA FER RIURE LA GENT. I RIURE-HI. RIURE ÉS IMPORTANT. SOBRETOT APRENDRE A RIURE'S D'UN MATEIX.

Sóc (quan se'm deixa) contacontes a escoles i biblioteques, autora de contes (i aquí relats i relats i relats, estic sota els efectes d'una malaltia benèfica, no puc parar) i també il·lustradora (cal que digui que l'estil és boig?). Professora de ioga integral (la disciplina...uf!, una miqueta bé val la pena..per tot allò de l'equilibri entre cos i ment, perquè enforteix i perquè és un repte) .Monitora de risoteràpia (ajuda a tenir unes bones abdominals, ho juro!). També tinc la introducció al clown (un nas vermell diu tant!). Tot m'ajuda per a dur a terme festes i celebracions per a grans i/o petits, participació i diversió, deixar-se anar. I, el més antic, estic diplomada en Turisme. Però no em feia el pes donar claus d'habitacions a la gent en una recepció ni haver de repetir horaris d'àpats robòticament (per exemple, i amb tot el respecte per qui ho fa i a sobre en gaudeix), entre d'altres monotonies hoteleres (què voleu que hi faci!).

Em preocupen la inconsciència, la manca d'entusiasme i d'esforç (que també m'afecten). La mediocritat és un mal guarible i el talent, la creativitat i la imaginació haurien de ser la menja diària. Entenc que cal combinar monotonia-moments i que les expectatives són males companyies (tot plegat em costa molt!!!!). Valorar, estimar, lluitar. Que tot és una suma i que la influència és paral·lela. I així, quan ve la decadència, inspiro i, si vull, intento recuperar-me (hi ha una gradació, és clar, i a vegades guanya el costat fosc).

I sóc de foc i aire, intento ser més de terra... i d'aigua poquet poquet. I això que em considero bruixa de rierol (món amb el que m'identifico)

*Autocomentaris: aquesta tia està sonada, boja rematada, no hi toca, o toca un bolet -al·lucinògen, segur-, està com una cabra amb un llum. En fi, és el que hi ha...



butxaca5@gmail.com