Bon cop de falç

Un relat de: rautortor

Assegut sota una alzina, Jaume de Rocaspana, àlies lo joglar, afigurà a la banda d’Albesa una gran polseguera. Era gairebé migdia, a les primeries de juny. El sol picava d’allò més. I les messes –ai, les messes!– a punt de sega.
D’entremig del núvol sorgí una columna de gent armada. Pel color dels estendards, intuí que eren els francesos. Gent amiga, pensà, fent cas dels comentaris que havia escoltat pels pobles on anava a captar a canvi de romanços passats de moda. A corre-cuita enfilà el camí de Santa Creu i no parà fins a ca la vila. Repic de campanes i reunió del comú a la plaça. El batlle donà la notícia i, de continent, tothom, malgrat l’aurèola oficial de bondat, s’afanyaren a amagar els seus béns més preuats i les seves donzelles.

Des del primer moment tot foren exigències: gra pels soldats i animals, i el millor del rebost pels capitostos; la soldadesca, acampada al bell mig de l’horta, tenien carta blanca per rapinyar en corrals i horts –i, a fe de Déu, que ho feren, a més a més de les joies i l’argenteria.
Sent demà, en Rocaspana veié com uns piquets s’enduien cap a Térmens carros carregats amb la pedra picada d’alguns edificis, fins i tot del campanar.
–Què feu, insensats? –els increpà.
–Va te faire foutre, connard! –l’insultà el caporal tot brandant el sabre.
–Sí, gent amiga... –se’n va anar rondinant mentre imaginava futurs rodolins de befa–. Menarguins, cap de pollins, campanar de toves...!

Al cap d’uns mesos, la polseguera aparegué ara pel camí de Torrelameu. Aquest cop eren els espanyols. En Rocaspana ja ni va córrer. No calia. Al poble hi restaven quatre gats i el batlle. Res no amagaren perquè res no tenien. Feia dies que la gent havia fugit. Així i tot, els invasors exigien i exigien, tant si hi havia com no, sota pena de grans represàlies.


Deu anys més tard, en retornar el veïnat, la majoria gent nouvinguda, descobriren al pou de les campanes la despulla de dos soldats morts, un francès i un espanyol, degollats; i a la vora, una falç ensagnada.

Comentaris

  • Falç i sang[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-03-2014 | Valoració: 10

    Redéu Raül, quin relatàs! L'has ambientat tan rebé que l'he vist. Brutalitat real, sang a dojo en una societat difícil. Relacions impossibles amb els veïns . Encara estem igual, malgrat que la sang ara no corre. Una gran abraçada i gràcies per transmetre'ns tanta informació.

    Aleix

  • Una reconstrucció[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 08-03-2014

    acurada i versemblant de la història. En conjunt molt ben narrada.

  • Veïns.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 05-03-2014

    Un relat explícit, versemblant, recolzat en fets històrics, i que en una el•lipsi connecta amb l’esperit de l’Himne Nacional de Catalunya. Una història il•lustrativa de com van ser les relacions amb els nostres veïns. Un gran relat històric.

  • Magnífic![Ofensiu]
    Edgar Cotes i Argelich | 03-03-2014 | Valoració: 10

    Un molt bon relat, i a més a més, amb geografia que puc reconèixer perfectament, ja està bé per variar que les històries passin per Lleida i pugui reconèixer expressions típiques del meu dialecte :) Felicitats pel teu relat històric, Raül! Et desitjo molta sort en la convocatòria ^_^
    Edgar

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

rautortor

159 Relats

538 Comentaris

94190 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.