Boles d'acer

Des del primer dia que vaig escoltar els crits d'angoixa del meu pensament, ja no vaig ser la mateixa. Fou just quan la infància em quedava a les esquenes; tot i així, encara arreglava les coses amb un simple "no ha valgut!". Però no amb la mateixa fluidesa com ho feia anys abans; sinó que la consciència, que començava a tenir un paper considerable, em ratllava les delicades parets de la ment amb afilades làmines de metall. El dictamen causant d'aquests crits no va ser la meta d'un rebuscat propòsit: imprevisió, espontaneïtat i, sobretot, simplicitat.

Les responsabilitats van ser les primeres paraules d'aquest angoixat pensament. Van ser les primeres en irrompre en un llarg diàleg que mantindriem fins quedar-nos sense veu. Així doncs, el que havia estat protegir l'armari de fantasiosos monstres; llavors, es convertia en protegir-me a mi mateixa enmig d'un "horror vacui" d'esbossos d'individus desconeguts.
Seguidament, la ment va ser envaïda per les obligacions, els compromisos, el famós "deure", la solitud, les imposicions, les represàlies, els remordiments i, en general, totes aquestes penalitats que eren com petites boletes de plom que anaven creixent a mesura que vivien dins de la meva sensatesa. I com a boletes de plom, el pes era el que em va dibuixar un plor silenciós i sense gest; com també la seva àcida fredor em provocaven constants espasmes.

Les decisions foren les que em portaren més a la vora de la bogeria. Sobint, em preguntava perqué la totalitat de les coses no esdevenia per una raó suprema. Si fos així, aquella primera, i fatídica, decisió que vaig prendre el dia quan vaig escoltar per primer cop els crits d'angoixa del meu pensament, no hagués alimentat aquelles esferes metàliques que convivien emb mi per arrancar-me la hilaritat. I no només això, sinó que col·lisionaven entre elles originant notes agudes punxants que travessaven els sentiments que encara sobrevivien dins meu.

El diàleg es va iniciar amb un cert grau de curiositat recíproca. Una espècie d'indagar dins de l'altra per recuperar els anys de simple ingenuïtat virginal. Però poc a poc, i com si fos un aliatge igni intensificant la seva incandescència, la conversa va anar inclinant-se vers una tendència al menyspreu. No suportava la meva consciència; la consciència no resistia morar dins del meu organisme on inclòs la sang semblava mercuri.
La coexistencia era irrealitzable; un tòpic. Em negava a acceptar que fins i tot em rebutjava el meu propi pensar: tan fou la conseqüència d'aquella nefasta decisió que ni tan sols em tolerava jo mateixa la meva realitat de ser?

Fins i tot en els malsons era incapaç d'apartar l'acer pesant del qual estaven elaborades les meves petjades i empremtes. Unes petjades i unes empremtes que m'havien portat on era: una cel·la ombrívola. Em sentia buida. Allà, només divisava dos colors. Els dos últims colors que vaig veure abans que el pensament cridés amb totes les seves forces: el gris, el plom; el vermell, la sang.
I el vermell que recobria el guix de les parets, i la fusta de la porta, era el mateix que embolcallava els projectils esfèrics que s'agitaven dins del cap. De fet, cada vegada que pensava en aquell precís instant al final de la meva infància, una nova capa de carmesí embolicava el tros de metall, de tal manera que va arribar un moment que havien d'evacuar-se de la seva llar. Havia de deixar de recordar el dia concloent si jo volia seguir vivint. La força amb la qual pressionaven les boletes de plom revestides amb milers de capes d'humor era mortífera.
La ràbia s'havia convertit en el punt d'unió entre jo i la meva consciència, tot i que encara ho disfressavem amb una conversació abominable. Aquesta fúria anava vacil·lant entre esgraons dispersos: del rencor al enuig; de la desesperació fins a la còlera, de la irritació al resentiment, de l'odi fins a la ira...
Fins que vaig determinar que la privació voluntària de la vida era la única sortida. I ho faria amb el mateix engranatge amb el qual vaig fer que el meu pensament cridés d'angoixa per primera vegada:

En ple estiu, agafaria l'arma gèlida i resseguiria l'anatomia amb el punt de mira per examinar quina era la part del meu cos que menys es mereixia la vida. Abans de prémer, però, sabria que la decisió d'assassinar la meva familia per comprovar si era un joc divertit havia estat l'originari motor de l'inexistència que havia intentat viure desesperadament; del moment de l'eliminació de la meva infància i de les posterior etapes vitals. També sabria que reemplaçava unes esferes metàliques que havien presionat els meus límits des d'aquell vespre calorós, per unes noves que perforarien, també amb força, la figura ja demacrada on apsirava a ser dona.
Mentrestant, el pensament distant seria conscient que se li acabava el deliri que era la seva vida dins meu i arribaria a un punt de consumisió.
I jo, finalment, reuniria el valor per acabar amb el ressó de les topades de les bales d'acer que van acabar amb la vida dels qui vaig assassinar i també la meva uns segons després, just quan vaig escoltar els crits d'angoixa del meu pensament.