Bojos per la xarxa

Un relat de: Dona d'aigua
Ens hem tornat bojos amb les xarxes socials?

Bé, jo encara no m’hi incloc del tot, només una mica. Reconec que em fa il·lusió que a la gent li agradi el que escric, o les fotos i articles que comparteixo i quan aconsegueixo més seguidors. És clar que sí, com tothom.

Però si em comparo amb els que tenen l’obsessió compulsiva de comptar i repassar els seguidors que guanyen o que perden cada dia, com fan cada vegada més malalts de xarxa (perdó “network sick“, s’ha de dir tot en anglès que fa modernet) penso que jo encara estic molt bé, toquem fusta! O toquem ferro, com diuen alguns.

A Twitter he vist guerres per tenir més seguidors (ui no, ara es diu “followers” que queda més actual), gent que s’enfada, enveges perquè l’altre en té més i es converteix, així, en el seu competidor. També s’han vist recompenses simbòliques per arribar a un número rodó de fidels prosèlits. Fins i tot hi ha qui es dedica a eliminar els dels altres, sigui per enveges, rancúnies, discrepàncies de territori polític o pel que sigui.

Trobo divertit el concepte “petició d’amistat” al Facebook. Ai no sé, queda molt cuqui això de “vull ser amic teu" no trobeu? A vegades sí que han sorgit amistats de veritat, no obstant això no és molt habitual. Però normalment jo ho definiria més com “et trobo interessant, obre’m una finestra a la teva privacitat, que jo t’aniré espiant i tu em podràs espiar a mi, que també sóc molt interessant”.

Em fan molta gràcia aquells que busquen números, és una persecució de xifres;

-Et segueixo perquè em segueixis però després deixaré de seguir-te, no fos cas que et pensessis que m’interessa alguna cosa de tu.

És clar, no seria bo pel seu ego, se sentirien obligats a interessar-se per tothom i l’únic que hi interessa són les xifres. Sumes de “followers” a dojo per col·leccionar.

De veritat que hem arribat al punt de trobar més important la quantitat enlloc de la qualitat? Potser anem tant sobrats de vida social que pensem que els que hi ha rere les pantalles no són persones sinó robots (“bots” en modernet) o pitjor encara, no ens importen les persones humanes?

Digueu-me estimats lectors, de què ens serveix aquest fals èxit?

Aquesta és només la meva humil opinió, reflexió, pensament o digueu-li com vulgueu. Això sí, si us ha agradat aquest escrit us demano, si us plau, que em poseu molts “likes” així inflareu el meu ego que el tinc una mica abandonat i, em sentiré tant realitzada que em podré fer un “selfie” amb cara de “jo-sóc-molt-important-perquè-tinc-molts-likes” i potser amb una mica de sort un dia ensopeguem i ens fem amics de veritat.

O si ho preferiu i si us interessen les persones de carn i ossos, ens saltem la primera part i passem directament a fer-nos amics. Només apte pels oberts de ment!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Dona d'aigua

Dona d'aigua

5 Relats

8 Comentaris

944 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Vaig néixer al 1978 i sóc del Pla de l’Estany. Dic la comarca enlloc dels pobles, perquè no sóc només d’un sol poble. I això encara m’agrada més.

Sempre m’ha agradat l’art des de tots els seus punts de vista. Tenir la capacitat de crear és un gran tresor. I l'escriptura és una forma d'art, almenys per mi.

Sóc nova en això d'escriure, no en sóc cap experta, tot i que fa temps que col·lecciono apunts que floreixen de mi. I ara m’atreveixo a fer públic el que em surt de dins. Un fruit que anirà creixent i canviant, amb el temps, com tot en aquesta vida, que és un canvi constant. Accepto tota mena de consells, opinions i crítiques, ja que així és com s'aprèn.


“Diversos són els homes i diverses les parles”. Salvador Espriu

“Les paraules són la droga més potent que ha inventat la humanitat”. R. Kipling

“Amb els llibres per amics no et faltarà companyia. Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia”. Joana Raspall

“Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que l’escriptor sol, no és capaç de donar-li.” Miquel Martí i Pol