Boira

Porto una bona estona llegint i rellegint alguns dels teus relats. Són increïbles! És com si miressis l'entorn natural amb els ulls de les seves criatures: abelles, anenomes, dones, i el veiessis exhuberant, ple de colors, de textures i de vida. La teva escriptura és rica i plena d'imatges encisadores "mil maragdes d'aigua pengen de les trampes dels oberts ventalls de teranyines". Se m'acut que pels teus estudis, per la teva feina o per la teva opció de vida tens una especial sensibilitat vers la natura. Genial la concepció de l'evolució a "Em colpegen somnis de meduses". M'ha semblat que "Blau" estava explicat per una criatura marina, quina? Sia com sia, ETS UNA MESTRA!

Ploro la boira freda dels matins de gebrada
ploro l'agulla del blanc d'un temps detingut
ploro el tou de fruitetes de bosc enfarinades
i tot plorant guareixo ferides:

La pell que tremola, el gruix del glaç
que no trenca la pedra. Resta quieta
al rebot de gel trinxat.

Quan arriba el desgel de les llàgrimes,
la pedra ja neda a la terra del pou :
Ja no fa tan de fred a la sorra.
És l'agua que brolla de nou.
El sol que la seca, nous matins
que omplen pulmons.


La blanca i etèria boira, amunt
enfilant-se tornant a alenar
un paisatge d'amor.

Plorar no és fàcil, sempre que no siguin llàgrimes de cocodril si no llàgrimes produïdes per una ànima viva, que s'alimenta de poemes. La meva filla amb la innocència que tos portem quan l'ànima és viva em digué un dia que la tristesa pot ser molt bella! i tot el que es compren...és desfà...com la boira!

Amb dosi d'un minut, ben carregada com aquesta...dona per embellir molta anima i per molta, molta estona!

"Del niu alt i fosc sóc proveïdora, duc mel als nostres xics. A la reina l'he joiosament tocada, oh senyora del meu rusc."

Amb la teva mel a la boca...Oh senyora del meu rusc! :-)

per fer-nos viure aquests petits mons gairebé microscòpics que ens mostres, amb els diàlegs sibilants i en baixa veu, gairebé inaudibles i en un llenguatge particular que tu mateixa has creat i fet teu, i que ens regales cada volta que ens parles de boscos i els seus habitants.

Molt xulo

Ferran

Molta sort de poder llegir les teves meravelloses lletres
Salutacions
Josep

Aquesta és la sensació que em deixa aquest relat brevíssim, la d'un conjur, una invocació. Boira aliada, que permet que l’alat protagonista dansi alegre sense que l’aranya enxampi. Bella metàfora de la vida que ens diu que més enllà d'allò que podem veure hi ha un món invisible però que existeix, un món fet de sentiments, de desitjos, de danses en solitud i protegides per la boira. Un relat gens boirós. Brillant i molt tendre.

Crec que una de les constants dels textos d'allan és la visió de móns ocults, petits, aparentment nimis, o simplement amagats en la fosca. I la compassió per les ferides víctimes del món inabastable i cruel que viu al marge de els nostres construccions morals i ètiques.
Aquest breu discurs de l'abella ens porta l'empremta de les dues constants. L'alegria de la vida.
Una abraçada,
franz

allan, m'has meravellat, quasi ploro d'emoció tendra. Ets genial, no sé ni com dir-t'ho, ja. Ets la princesa de les flors de gel i de foc, ets màgia blanca que em provoca sospirs, però jo, jo sóc conscient que l'amor no sempre és cec. Es farà la parada de Sant Jordi? En saps alguna cosa, allan? pffff, estic desquiciat... t'ho confesso... pjjjj... no sé jo...


Sergi ; )

que és original, molt original

felicitats silvia

joan

Realment aquest relat és una meravella, d'originalitat, de descripció, de llenguatge, de prosa poètica o poesia pura i dura. L'abella brunzeig dins la boira i fa patir imaginar-la batent les ales, cercant la cera, entre boires d'abella, fum d'apicultor o no sé si potser són les llàgrimes que entel.len la visió. El teu llenguatge és riquíssim i la construcció gramatical, perfecta. No sé què més dir... una abraçada Sílvia.

Aleix

A mig camí entre la prosa i la poesia, m'ha semblat aquest text. Potent, com ens tens habituat, ple d'imatges alhora belles i captivadores però també sinistres i esotèriques. Un relat per apreciar a qui encara no tingui el gust majúscul de conèixer-te. Una abraçada des de la boirosa (els darrers anys no tant) Girona.

Un preciós conte d’abelles, que no de fades, o potser també. Jo, que he viscut a Lleida i a Vic, em sento solidari.

voladora primera persona amb paraules-imatge molt impactants i visibles. Amb molt poques línies contes tot aquest petit món que s'eixampla i pel que volem. Les frases, alhora, et van carregades de música i de petites raons del per què d'aquest gust per la boira. Dóna gust de llegir-lo. Preciós i molt viu allan: un regal. Una joia de món feta de boira. Gràcies.

Aix! Acabo de perdre tot el que t'havia escrit!
Magnífica prosa que vola enmig d'un boira que em transporta a indrets on la dolçor i la por, el resplendor i la mort dansen sense perdre el pas. Tot flueix i avança penetrant natures mortes, natures vives ara plenes de foscor, ara plenes de color.
De la mescla d'ambdues ànimes en neix una de nova plena de sava que nodreix cossos desitjosos de més. I més, i més!
Mil petons, allan lee, pels teus regals viscerals. Genials!

Mercè