Bocins teus..

És ara quan el temps s'atura..
Quan mica en mica puc treure el cap de sota l'ala..
Quan amb molt de compte sóc capaç d'imaginar la teva figura davant meu.. palplantada.
Torno a ser de vidre, transparent als teus ulls, i altre cop semblen traspassar-me.
No recordava que la dolçor podia arribar a ser tan estranya..
Tan amarga quan un no pot fer més que imaginar-se-la.. dintre seu..
Quan va ser l'últim cop que vaig sortir del meu cos?
Un cos que ara em frena, i m'impedeix sentir com vaig fer-ho unes llunes ençà.
Si pogués compartir un somni, sens dubte el viuria aquí..
Sense barreres.. sense límits..
Escoltant la conversa silenciosa dels estels,
i caçant la melodia trista d'una foscor que el vent transporta..
Sense descans, d'un món a un altre..
Buscant allò que s'amaga en les petites coses, quelcom que no es veu a ull nu..
Espero que tu també puguis atrapar aquests petits fragments,
i que la caixeta on els guardis,
sempre tingui un raconet,
per un polsim del meu cor.