BOCINS DE PRIMAVERA

El matí ha despertat assolellat, clar i diàfan com el somriure d’un infant…

La Isabel ja té el canalons a punt de gratinar, el tall rodó a la cassola i el gelat de llimona al congelador; les tovalles de fil blanc romanen esteses a la taula i un pom de clavells vermells fulgura, amatent, al rebedor. Tot anuncia que avui serà un dia especial; l’aire s’engalana de goig perquè la Isabel podrà gaudir, durant unes quantes hores, de la companyia dels fills.

Podrà explicar-los com és d’interessant el llibre que llegeix, quin règim li ha recomanat el metge, i com s’ho fa per aconseguir geranis tan florits. Evocarà el temps en què aquella llar ignorava encara com és d’afamada la mort, i dissimularà una llàgrima d’enyor que li rodolarà pel pit. Intentarà ser forta, i no explicarà que se sent molt sola; sap que els fills necessiten intimitat… Agrairà, respectuosa, el que li ofereixen, paraules tendres i besos dolços.

Esbargirà, durant unes quantes hores, les ombres d’un passat que ja no és seu, i quan la família se’n torni a anar, s’asseurà altra vegada a la butaca grisa per plorar paradisos perduts; suportarà un terrible xàfec de melangia que li anegarà el pit, i apujarà el volum del televisor per no sentir tan forta la seva veu.
.
Quan demà es llevi, haurà guardat en un íntim racó, el nèctar d’aquelles hores de companyia, i el beurà, a glops petits, cada vegada que tingui resseca l’ànima. Intentarà entendre que l’escalfor que ella tant desitja hagi de ser, tan sols, un bocí de primavera dins del seu hivern...