Bo i suant la cansalada

Un relat de: sacdegemecs

Una dels arguments que tinc a favor de l'estiu a les nostres latituds és les hores de llum amb què ens obsequia. Tot i que no he fet mai cap mena de sondeig a l'entorn d'aquesta opinió personal, estic convençut que molta gent la subscriuria. L'estiu, tot i la calor, invita la ciutadania a sortir al carrer, a empaitar allò que hem d'evitar que s'emmandreixi: l'enorme goig de sentir-nos riberencs del nostre petit mar. Malgrat que l'aire corrent, les terrasses a la fresca, la placidesa d'una conversa a l'ombra no es contempla dins el mercat de l'euro ni el dòlar, aquests són uns valors en puixança constant als quals sols l'inversor egregi i sensat els fa confiança. Penso, honestament, que som uns ciutadans afortunats amb el que tenim. Temps era temps, potser ens haguera calgut bescanviar el nostre tarannà mediterrani per un de més "noble, culte, desvetllat i feliç" a què feia referència Espriu; ara, en canvi, cada volta estic més convençut de la gran sort que tinc de poder saltar al camp amb l'equip del poeta sabadellenc Pere Quart, quan ens invitava a no embarcar-nos amb provatures incertes i estimar amb un "desesperat dolor" aquesta nostra "envejada pàtria".
Personalment, a l'estiu és l'època de l'any en què menys agafo el cotxe, si no és per sometre'm a una tortura voluntària per uns pecats que intento que siguin el més venials possible. M'agrada veure la gent al carrer. Ens uns moments en què la incomunicació és la moneda d'ús més corrent, estimo que la gent passegi sense necessitat d'anar enlloc. L'estiu ens brinda aquesta oportunitat i cal aprofitar-la al màxim. No vull dir amb això, que jo no m'hagi sentit mai vençut per la temptació d'entrar a qualsevol Sala de cinema de la ciutat per fer-me passar la calor d'una manera tan sui generis com eficaç. Tots tenim les nostres flaques.
En aquestes passejades urbanes ens topem amb gent amb qui fem un front comú davant l'adversitat climàtica. Personalment, no conec ningú qui gosi afirmar a mans plenes que l'estiu està fet a la seva mida. I malgrat tot, és l'època de l'any en què s'aprofiten més les hores de lleure: els infants han acabat l'escola, els mestres es posen sota el guiatge del psiquiatre, la gent fa mans i mànigues per fondre's la paga extra o per presumir de melic, pit, cuixa, pearcings i tatuatges. Com a norma, els estius convencionals (enguany ha estat una excepció) solen satisfer tothom malgrat les arrufades de nas que solem fer en parlar-ne (cal estar "à la page", que diuen). Blasmar de l'estiu, de la xardor i de les seves innegables incomoditats és comparable a l'expressió tan nostrada i exportable de "hem vingut al món a partir", quan en general, al marge de tot patiment, el que solem fer tots és aferrant-nos-hi tan fort com podem i allò que procurem és anar sumant anys i anys.
És possible però, que cada vegada siguem més intolerants amb allò on abans només hi cabia la resignació. Poc a poc, hem deixat de fer dels estius un motiu de seducció. El càntir d'aigua fresca d'antany, ara ens fa esclafir de riure. És ben lamentable que hàgim substituït els costums heretats a còpia d'anys de constatació i lent aprenentatge, per una satisfacció immediata que moltes vegades és irreal i etèria i sempre, sempre, cara.
Sóc conscient que les meves afirmacions poden arribar a ser arriscades, fins i tot temeràries. Enguany, l'estiu que ara sembla que hem superat ha deixat rera seu un rastre nefast. S'han batut uns rècords de temperatures inaudites als nostres topants, altra volta els incendis forestals han estat els nostres companys de viatge més fidels, les estadístiques que parlen de l'augment de mortalitat atribuïdes als cops de calor són tan esgarrifoses que fa trontollar la nostra castigada i contradictòria consciència de ciutadans del "primer món". Tot i això, no ens entestem a culpabilitzar no sé ben bé què ni a qui, per tranquil·litzar les nostres conviccions de conveniència. Fa escassos minuts que he sentit per la ràdio que l'arma de destrucció massiva més terrible és no signar compromisos com els de Kyoto... Com que jo, per principis, sóc tant espantadís com ingenu, proposo als qui tenen la facultat d'estampar llur signatura que vagin assajant les rúbriques més elegants. La tinta de l'estilogràfica (ja no ve d'aquí), la posarem nosaltres... Que la tardor ens sigui propícia!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de sacdegemecs

sacdegemecs

75 Relats

36 Comentaris

66423 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Em dic Felip Francesc Girbau-Corominas i Carné.
Tinc quaranta anys acabats de fer i cent catorze més en cartera.
En aterrar en aquest món de mones, hom va adonar-se que lluïa un parell de dentetes apuntant per damunt de les genives: a la sobrassada, al pollastre, a les faves a la catalana i als mugrons de la meva pròpia mare els havia arribat un nou enemic.
Vaig començar a caminar el dia 24 de juliol de 1962 a quarts de deu del vespre: d'aleshores ençà, sempre més he procurat anar a cavall.
Curiosament, la xerrera em va venir força temps més tard que les meves primeres passes; tot i això, penso que he recuperat el temps perdut amb escreix.
Amido un metre seixanta-set centímetres escassos i peso uns vuitanta quilos generosos. Aplicant uns senzills teoremes matemàtics podeu arribar a calcular el meu perímetre, el meu volum, el meu coeficient d'intel·ligència i el número secret que activa la meva targeta VISA ELECTRON.
Sóc papamosques, egòlatra, fascinant, delitós, enquimerable, audaç, circumspecte, inèdit, atent, arrogant, dandi, gràcil, munífic, natural, faust, diligent, robust, primmirat, eixerit, complidor, ponderat, faroner, receptiu, sensible i Membre destacat del Comitè d'Empresa.
Com a norma, no necessito cap excusa per deixar de fer alguna cosa; només la solc necessitar per fer-la.
No em dol que se'm tingui per un tafaner impenitent: tothom amb el seu fa el que vol i amb el dels altres tot el que pot.
Tinc hipoteca, esperances, somnis, un cotxe que acaba de passar l'ITV i un company molt pesat a la feina.
Penso que més val quedar-se per vestir sants, que per despullar borratxos. Per davant d'home casat sóc burro espatllat... i això ja ve de lluny: de quan els burros no se solien espatllar, com ara.
Perdoneu-me les meves il·limitades limitacions i ens trobem a la Geltrú, quan ens hagin fotut fora de Vilanova. Que Santa Llúcia us conservi la vista, en Casinos de Catalunya els estalvis i en Signal la dentadura...

Si voleu intercanviar idees amb mi, podeu fer-ho a
anvabi13@gmail.com