Bleda tu, bleda jo. Total, una bullideta de res

BLEDA TU, BLEDA JO. TOTAL, UNA BULLIDETA DE RES
(Jugant amb rondalles i acudits)


Això era una vegada que es van casar Peret i Marieta. I si a Peret li faltava un bull per acabar d'estar ben adobat, a Marieta, tres onzes del mateix. O siga, que a tots dos bledes els mancava una bullideta... Que no creieu el que us dic? Doncs heu de creure i pensar i pensar i creure, que tan babau era un com l'altra. Escolteu i veureu.
Un dia, la novençana se'n va tenir d'anar al mercat, per comprar uns pollets de titot, amb la idea de tenir-ne cura, alimentar-los, fer-los grandir i engreixar, vendre'ls pel Nadal i així aconseguir uns quants dinerets. Avisà al seu marit perquè no en fes cap de molt grossa, mentre ella estava fora.
Peret, sentit fam, decidí fer-se una truita per esmorzar. Anà al galliner i en veure que les gallines no havien post cap ou, pensà "Ui!... i ara, que faré?" I sense pensar-ho dues vegades li pegà una potada a la lloca, li agafà mitja dotzena dels ous que estava covant i se n'anà cap a la cuina, desvanit de la idea que havia tingut. Posà la paella al foc i, abans de batussar (batre) els ous, anà a buscar la marraixa de l'oli. En alçar-la, s'hi reflexà la seua imatge, menuda i desfigurada . "Ai rebotons!. Ací és on guarda Marieta el donyet que li neteja casa!", feu amb un somriure, content per la descoberta. El vidre li reflectí el somriure, que ell interpretà com una ganyota burlesca. "I ara et burles de mi? Ja t'apanyaré jo" I pataplaf! Tirà la marraixeta, que es trencà en mil bocins i escampà oli per tota la cuina.
-Ai, ara no tinc oli per fer la truita!-s'exclamà-. És igual, faré ous blanets...
I posà els ous en una cassola amb aigua, al foc. I l'aigua es calfà, i vinga bullir...Després d'una mitja hora, Peret va treure un ou, l'obrí. "Doncs encara està dur! Els deixarem coure més temps". Així que afegí més més llenya al foc. I el foc calfa que calfaràs, i l'aigua bull que bulliràs... I Peret esperant que els ous es feren tous i blanets...

Però... i ella?, demanareu. Perquè has dit que si Peret era ignorant, encara ho era més la Marieta....
Bo, seguim. Poc després de la cerimònia de les noces, un dia, el novençà li demanà a la dona que per sopar li fera uns pebres ofegats. I se n'anà al camp, on tenia unes faveres per collir.
Va tornar ja de nit, i Marieta li posa a taula un plat ple de pebres.
-Si estan sense fer!- exclamà Peret.
-Ai, ai! Quina desgràcia!! En un poal amb aigua que els he tingut tota la vesprada, i no s'han ofegat! Segurament és que eixos pebres sabien nedar!
I Peret es va tenir que conformar amb un pa de quarta i unes tallades de formatge. I ja havent sopat:
-Bo! Mira si t'he collit faves! Més de mig cabàs hi ha! Demà, per dinar, les fas sacsades, amb botifarra i costella de porc.
L'endemà al migdia, Peret arriba de l'hort tot suat i rebentat de treballar. Des de les cins del matí que era al campt i havia estat un dia de molta calor. I vet ací que es troba a Marieta, tota sufocada, sacsant una cassola plena de faves. I sacsa que sacsaràs, vinga a sacsar-la.
-Ai!, marit meu! Sis hores porte sacsant les faves, i no es fan! Quina desgràcia!


Estaven ansiosos per tenir descendència. I a les nits de lluna plena, encenien un ciri, el posaven a la tauleta de nit, s'agafaven de la mà i, per la finestra, es miraven la lluna, redona allà al cel, fins altes hores de la matinada. Tot, perquè havien sentit dir que la confluència de la lluna plena i el ciri encès a la tauleta propiciaven un fill mascle. Però encara que havien repetit moltes vegades, la descendència no arribava. Així és que, un bon dia, decidiren visitar un metge molt afamat, per tal que investigués les causes d'aquell fet i posés els remeis pertinents, o que els receptés alguna medecina per guarir-los del mal que els afectava.
Ja a la consulta, li explicaren el que volien i el que els passava.
-I vostès què fan per tenir eixe fill que tant desitgen?- els demanà el metge, que amb ull clínic, havia descobert que tenia dos exemplars de tòtil a la consulta.
I ells li explicaren allò del ciri a la tauleta de nit, i les mirades a la lluna, i la maneta.
-Però segurament hi ha alguna cosa que no fem bé, doctor, perquè fins ara...- afegí Peret.
-No, si està ben fet- digué el metge per no donar més explicacions. I amb més paciència que Job, s'apiadà d'aquella parella de beneitons i afegí: -Però no és suficient. Cal fer encara alguna altra cosa.. Vinguen ací- ordenà, tocat de sobte per una intuïció de la vena educacional i pedagògica, la seua vocació frustrada. I els portà a un quartet contigu, on tenia l'aparell de rajos x, un armari amb medicaments i atifells, una camilla i una cadira.
-Lleves la roba i gite's ací- li manà a Marieta. -I vostè sega a la cadira i mire atentament. Prenga nota mental del que jo vaig a fer.
I el metge es tragué la roba, pujà dalt la camilla i començà a fer-li la faena a Marieta, que no parava de sospirar i gemecar. Peret, esglaiat, mirava amb uns ulls com plats, però tenia ben clar que el senyor doctor no anava a fer-li cap mal a la seua dona, que els metges curen.
Quan acabà l'assumpte, es vestiren, passaren al despatx anterior, i el metge digué a Peret:
-Ho ha vist? S'ha fixat bé? Doncs això cal que ho faça, almenys, tres vegades a la setmana. És l'únic medicament que li recepte.
Peret es quedà cavil·lant. De sobte, decidit, sentencià, mirant alternativament el metge i la dona:
- Aleshores, senyor doctor, li sembla bé que li la porte dilluns, dimecres i divendres?

I conte contat, ja s'ha acabat. I aquell que no s'alce, té el cul foradat.