Blau

Un relat de: allan lee


En l’aresta soterrada, sota l’aigua,
he viscut, arrapada als esvorancs,
filtrada la llum per mil tels de gelatina,
en l’escalfor i la remor, a on tota forma
frega la ratlla del caos. Aquí, immersa
en la vella, estripada pàtria de l’abisme.
El soroll em travessa, com un gran oratge.

Com espines són els llargs laments
de la balena atrapada, i tinc el goig
per la dansa d’amor de les ratjades,
i tots els petits vivents lliurats al vent
de la marea, encara i adés sense nom,
que tremolen i es colpegen, em sotraguen
el pit pintat de blau i les parpelles.

I no hi ha enlloc sinó aquí on voldria
esmunyir-me cap avall, ben lentament,
quan l’inútil dolor vingui a buscar-me,
en l’ardent glopeig que dorm a l’aigua,
xuclant la darrera llum de cel enllà;
tal vegada, no sigui morir massa del tot,
si vetllen el meu son cruixits de barques.








































Comentaris

  • Sensacions[Ofensiu]
    Escandalós | 30-08-2012 | Valoració: 10

    Preciós poema, allan lee. Té una cadència fantàstica. A la primera estrofa, les imatges del mar et serveixen per expressar vivències i sentiments íntims, a la segona talment es diria que et deixas endur per la força de les pròpies imatges, com si tota tu t'esvaïsis dins el món submari que t'envolta, ple de vida i bellesa i a la tercera sembla que d'alguna manera recuperas la símbologia de la primera i la dilueixes dins la fluïdesa de la segona. Un mar de sensacions!

  • Com m'agradaria....[Ofensiu]
    llamp! | 08-02-2012


    ... escriure amb la naturalitat que ho fas tu. Amb personalitat, amb elegància i decisió. Sí senyora! Una poetessa de cap a peus ets!

    Com és que només tens relats des de mitjans del 2011? Vas tenir cap problema? Vas esborrar els antics? Em sembla recordar que tenies més relats o de feia més temps. Ja diras.

    Gràcies pel teu comentari al meu poema "non-non", em vaig inspirar en el terrorífic video dels "The Cure".

    Salut, molts records i abraçades. Abriga't que fa fred!





    fredorejant!

  • Com un gran oratge...[Ofensiu]
    Núria Niubó | 17-01-2012 | Valoració: 10


    Oh! Sílvia, jo també voldria morir així! Esmunyint-me dins un blau bressolada per onades fondes amb el so suau de cruixits profunds. Seria talment com tornar al ventre matern.

    Quina meravella de poema, és dolç i frapant alhora, és com anar-se encongint amb un desig intern de solitud.

    Ets única Sílvia! Llegir els teus poemes i relats és un regal per l'esperit!

    Una càlida i suau abraçada,
    Núria

  • Dansa interna[Ofensiu]
    Naiade | 17-01-2012

    Un poema que cal llegir i rellegir per intentar comprendre aquest món interior, descrit amb mestria i rics mots.
    Una abraçada

  • Bonic[Ofensiu]
    homefosc | 16-01-2012

    és poc, és molt bonic, i l'intueixo una personalitat profunda en els mots i en la composició. No sé que dir-te, però l'he viscut en les teves paraules i ell, vivint en aquestes pàgines, no morirà mai del tot.

    Gràcies per compartir aquests moments plens d'esculls.

    Ferran

  • L'aresta que m'aixopluga[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 16-01-2012 | Valoració: 10

    Poema bellíssim Silvia, per a llegir a poc a poc, amb voler i comprensió per un món de dificultats, crec. Paraules encertades per a descriure un paisatge submarí, un paisatge interior de sentiments efervescents. Una boirina de comprensió dins el meu cap, escampada per la bellesa d'un vocabulari sempre viu, sempre de vida, difícil i dura però plena de colors i bombolles. Un plaer remullat de sal viva. I una forta abraçada!

    Aleix

  • anarkal | 15-01-2012 | Valoració: 10

    Ui, Silvia, se m'ha posat així, vaja, XD. El franz em deixa confós, sincerament, se'm fa difícil d'entendre'l, amb tot el perdó, franz. Penso que la Fredia té tota la raó. Amb el comentari del T. Cargol, realment també m'hi he fet un liu.

    De fet la mar, l'onatge, la marea, les llunes, són d'allò més tendre que hi ha.


    Sergi

  • anarkal | 15-01-2012

    una fortíssima abraçada!!!!!!!!!!!!!!!


    Sergi : ) XDDD!!!!!!!!!!!!

  • si, allan, però...[Ofensiu]
    anarkal | 15-01-2012

    jo em vaig desbocar amb el meu últim comentari que et vaig fer. sempre em passa el mateix i hauria de tenir una mica de prudència, ataco massa fort amb les paraules, almenys és una autocrítica que em faig per no ferir-te.

    i el relat... bé, és una cant a l'amor universal, no pas quotidià, la vida és una lluïta contínua, tu ho saps molt bé, allan, i perdona'm si t'he fallat amb alguna paraula... no sé... se'm fa difícil d'explicar, bé, no et dic més, ens seguim comentant? si et plau!!


    Sergi

  • Afegir[Ofensiu]
    T. Cargol | 15-01-2012

    del blau "i passar cap al groc! " Volia dir, o cap vermell

  • Un mon personal[Ofensiu]
    T. Cargol | 15-01-2012

    però transferible, ja que l'entenem en part els que et llegim.Sota l'aigua, en un ambient fred, en criautures aparentment allunyades d'allò humà hi apareix la persona bàsica de la que tots formem part, sense que hi hagi criteris morals o socials, sino naturals. Un mon fred, en el sentit de que no hi pot haver passió pel canvi, pel demà; previsió, ànisa de futur,...de sortir del blau i passar cap al blau.
    Llenguatge i mon propi molt depurat. Felicitats!

  • Qui vetlla el son etern?[Ofensiu]
    Frèdia | 14-01-2012

    Ningú vol morir del tot, diguem el que diguem. I busquem consol imaginant-nos qui vetllarà el nostre son. Tu dius que si és el cruixir de les barques qui et vetlla el son no és morir del tot. Jo m’atreveixo a dir que són les paraules les que viuen i les que ens permeten no morir del tot. Que allò que hàgim pensat, dit, escrit es recordi quan no hi siguem és el que fa que no morim del tot. Un poema com aquest és el que ens arrela a la vida, un escut contra el dolor inútil, una espasa per defensar-nos en aquesta vella i estripada pàtria de l’abisme, un llaüt bressolat per les ones. Admirada allan, blaus com el mar i com el cel són els teus poemes.

  • ENCARA I ADÉS[Ofensiu]
    franz appa | 14-01-2012

    "Immersa en la vella, estripada pàtria de l’abisme", la poeta que des de foscúries profundes, en una regió que ens parla de caos i d'esvorans terribles on la vida es debat a l'escassa lum filtrada, ens fa observar l'espectacle dels "petits vivents", éssers minúsculs, alguns encara per descobrir, encara i adés, sense el nom que ens doni la sensació ingènua tal vegada de conèixer-los.
    La darrera estrofa és una aproximació a la pròpia fi, el cant fúnbre anticipat de la mateix veu submergida, que aspira al repòs, que se sap consolada pel so de la superfície, la vida que representen les barques que cuixen al batre de l'oneig del mar.
    Serà un dolor inútil, serà passatger i finalment engolit. però el dolor d'entrellucar-lo és també el que ens fa viure, llegir, escriure i somiar.
    Busquem el nom, encara i adés. La poesia és com el cruixit d'aquelles barques que ja no ens albiraran.
    Una abraçda,
    franz

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

58 Relats

781 Comentaris

153159 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com