Blanqueig de neu

Feia lleig, de veure com li variaven el primigeni color.

-La neu no és blanca!- la deessa cridava des d'allà on era.

La dinàmica bancària, però, era fer semblar aquella capa bruta -al·legaven- immaculadíssima, 'puríssima neu' i fins i tot aconsellaven d'anar a missa per afegir-hi un 'amen'.

Des de les alçades -escasses- de la neu rentable i eterna, la deessa de la neu, suportant el congelat i sortosament callat Bald Dhisney -qui s'hi havia enquistat a canvi dels drets d'ella de fornicació amb el ratolí Wickey que ella trobava graciós i satisfactori- malmirava el vell americà que no emetia pas la simpàtica i sensual atracció que 'my Wicky', com al final ja anomenava al rosegador que aquell home fet un glaçó en un fèretre amb el qual s'havia sex-compenetrat i assolit cotes de plaer superiors a cap nevada del color que fos.

El Cosmos va castigar la líbido cartoonzoofílica de la sagrada fèmina, ocasionant aquella neu d'un portentós to rata de clavaguera i així tots aquells rosegadors estigmatitzats passaren a confondre-s'hi campant-hi lliurement i segura entre cada vegada més espai. Camuflades sense esperar-s'ho van poder fugir dels humans que feia segles que les extreminaven i experimentaven amb elles. Aquell cromatisme titllat de color del pecat i de la corrupció calia esvair-lo. Algú va tenir la idea -ni brillant ni rutilant sinó mercantilíssima- de tintar la neu-tacarra-que-no-marxava fes el clima que fes...cobrant per usuaris. Els reis i reines, gratis, per qüestions de subjugada tradició i mentalitat idiota-patriarcalitzada.

La gent pagava, pagava per blanquejar la porció de neu marrana que deien ells, la porció que els tocava.

'Blanqueig de neu' va ser el nom de l'impost.