Blanc.

Notava una suau brisa que li amanyagava la galta, veia una llum al final d'on era. Però on era? Estava perdut.
Creia que havia arribat la fi dels seus dies però ara sentia, ara notava el que l'envoltava. El xoc que li havia provocat l'accident l'havia deixat sense sentits. I ara, que començava a tornar, es trobava en algun lloc desconegut per a ell. No hi havia ningú, no hi havia res a que poder aferrar-se.
Sota els seus peus notava roques i sentia dolor. Va intentar caminar però una punxada li ho va impedir. Sentia cada cop més intens aquell dolor. Es va tocar els peus amb una mà. Després la va acostar a la llum que hi havia al fons. La tenia vermella, plena d'un líquid llefiscós: sang.
Tot i amb allò, va seguir intentant avançar. Volia arribar a la llum, ho veia com la sortida d'allà on era. Necessitava fugir. Volia sentir, volia veure, poder parlar. I caminar sense desgarrar-se els peus.
Sentia el terra sota seu desfer-se però les roques seguient clavant-se-li. Va començar a córrer. Les ferides, les esquerdes dels peus, van crèixer rapidíssimament. Cada cop més mal, cada cop més intens, cada vegada més patiment. A cada pas, una ferida més.
Va arribar a la llum quan ja tenia la vora dels pantalons ben roja. Llavors va sortir. Va caure de sobte en un forat blanc. Van córrer imatges davant seu. Els colors daquelles imatges, que es va adonar que formaven la seva vida, van anar barrejant-se amb el blanc del forat.
Li van portar lliris blancs, el seu nínxol va ser un dels més bonics del cementiri i a l'enterrament hi va assistir molta gent.