Blanc trencat

És un dissabte de primavera a mitja tarda, i a Barcelona en Quim i en Pau passegen agafats pel raval. A 170 quilòmetres al nord-est, la Maria camina amb una motxilla a l'esquena i un ram de lliris a la mà.

El camí fins al cementiri és costerut i estret. A mesura que ella anava pujant es feien visibles els camps, els camins, els pujols erms, Port-lligat i el mar, estàtics i majestuosos com en una postal.
Ja a dalt, va obrir la porta de ferro rovellat i va anar decidida cap a la seva làpida, al terra, entre flors i herbes, xiprers i oliveres.
La mare sempre li deia que almenys morta descansaria en un dels racons més bonics del mediterrani, protegida per Sant Baldiri, i que les primeres llums de l'albada serien per a ella.
Es quedà dreta parlant i explicant-li la seva pena, plorosa, trista, sanglotant.
- Hola, mama...no sé ni com començar...ni què serà de mi... em manquen forces... estic desolada, perduda, no penso en una altra cosa. He vingut aquí al poble per posar-hi distància i relaxar-me, però no puc...si fos tan valenta com tu!...tu si que erets una dona decidida i amb empenta... i això que ha passat... per què mare? A una setmana del casament els trobo aquella tarda...el meu germà petit, mama, i en... es veu que no era la primera vegada... que ja feia temps que..
La Maria s'eixugà les llàgrimes, i mostrant el vestit , preguntà amb veu més alegre:
- T'agrada? És bonic, oi? Va ser veure'l i enamorar-me'n. No me'n vaig voler provar cap més...volia venir a ensenyar-te'l...es clar que si ho hagués sabut...

El cel es tenyia de tons ataronjats, rogencs, lilosos i rosats i la tramuntana arremolinava les fulles seques, les branques i els pètals dels parterres, com el seu cor ho feia amb el dolor, i la raó amb aquella visió traumàtica que l'anava consumint a poc a poc.

- Amb la il·lusió que em feia casar-me... tu saps que des de petita parlava d'aquest dia... ens hauríem casat al jardí de la masia d ' aquí a Cadaqués, ben enramat i guarnit per l'ocasió. Amb les taules i cadires folrades amb tela blanca. Llums de colors penjant dels arbres per ballar tota la nit...sempre havíem dit que aniríem amb en Quim, ja casats, a veure la nostra primera sortida de sol, com a marit i muller, al Cap de Creus... però res...ni casori, ni festa, ni fins que la mort ens separi...tot s'ha esfumat, convertint-se en un mal son, i jo em sento una ànima en pena, una morta en vida, o una viva massa morta.
Desà el vestit tot rebregant-lo amb ràbia, deixà el ram nupcial sobre el marbre fred, i s'acomiadà dient: "Fins ara, mama".

Amb la darrera claror del dia va deixar enrere els carrers empedrats, la gent, el poble blanc, el xivarri, es port, la riba, el casino, el passeig, el soroll dels cotxes, les finestres blaves, l'església de Sta. Maria. Passejava a poc a poc perquè no se li escapés cap detall del que veia, volent immortalitzar-ho tot a les seves retines. Va arribar a la seva caleta preferida, la que tants cops havia enyorat i desitjat en l'atrafegada vida urbana, quan el sol es començava a apagar dins l'immensitat salada. Va mirar al seu voltant i només hi trobà quietud, silenci, solitud.
Es despullà lentament, es posà el vestit nou, blanc trencat, brodat amb seda salvatge, i es calçà les sabates de xarol del mateix color. Es recollí els cabells, es pintà els llavis d'un color cirera, i es tornà a posar l'anell de promesa que set dies abans s'havia tret. S'assegué a la platja, va destapar una ampolla de cava cerimoniosament, i l'assaborí.
-És afruitat però amb regust amarg, com ho ha estat la meva vida - va pensar, i els llagrimals se li ompliren.
Les estrelles s'encenien i una lluna plena es reflectia en l'aigua calma com fanal de barca a la llunyania.
- Ara m'hauria d'estar casant, i estic asseguda a la sorra on vam fer l'amor per primer cop, vestida de núvia i sola- va cridar als quatre vents, plorant .
Com en una pel·lícula en blanc i negre, visualitzà imatges, instantànies sentimentals, fotografies d'un temps passat, vivències dels seus trenta anys. Totes navegaven per la seva ment com ho feia l'alcohol per la seva sang.
Es descalçà. Es posà els auriculars amb la marxa nupcial de Mendelsshon sonant, s'aixecà i començà a caminar lentament cap a l'aigua mirant a dreta i a esquerra, somrient i saludant als convidats invisibles, bevent. Pocs minuts després, com si hagués arribat a l'altar, deixant a la sorra l'empremta de la cua del vestit de núvia, s'endinsà al mar.

Un pescador de bon matí veu a la cala unes gavines esquinçant unes sabates. Hores més tard troben el cadàver d'una núvia surant a l'aigua.