ARQUITECTURA VISUAL

aquests són els que a mi m'agraden!
mmmmm!


gyps

(oi que m'entens?)

Estimat rnbonet!
ja veus pel que diuen la resta de companys que no em vaig equivocar tant en comentar-te aquest poema quan el vas presentar al repte poètic ;-)))

Et deixo aquí el comentari que et vaig fer llavors. Salut i rebolica de la bona!!!

El teu poema és més profund del que sembla. Segueix una mica l'estil de l'amic T.Cargol, però tu has atacat un aspecte més temporal. El teu personatge fa un repàs de la vida apel·lant a d'altres (vindreu? Seran? Sereu? Entens?) i s'adona que és vell, que està sol i que potser tant sols li queda el record. M'ha agradat molt el vers ‘ m'assec al principi del record' perquè és com el seu crit de rebel·lió: no és que recordi sinó que es situa al principi del record com provant de tornar a viure la vida en l'intent de no quedar-se quiet i perdre, potser, la vida que li queda. El teu personatge veu que la fi és propera, que tant sols li queda un vol, una alba i ens ho vol fer saber a tots nosaltres. Ens vol fer saber que tots acabarem sentint la remor del no res trucant a la nostra porta.
M'agradat molt el teu poema perquè amb paraules ben planeres has sabut mostrar una cosa molt complicada: la fi dels nostres dies i el sentiment que ens provoca ser conscients de que aquesta fi és propera.
Nota: a la romana? Nuet com els calamars??
;-)))

Els tens a tots enganyats, dient-los que això de la Poesia no va amb tu, que tu el que fas són renglons curts...
Jo sé ben bé que no és així, que ets un gran poeta i un gran artista de "ploma i pinzell", i així ho has demostrat una altra vegada amb aquest "Homenot a la romana", (com els calamars...), un poema gens covencional, però d'una gran qualitat com tot el que fas.
Una abraçada des de l'Horta!!!
FRANCESC

Doncs que m'encanta aquesta poesia que tu fas, tan anàrquica, tan poc convencional, tan lliberal! Suposo que correspond a la teva manera de pensar que deu de ser tan anàrquica, tan poc convencional, tan lliberal...!
God bless you!

goronelles o goronetes o orenetes, dels pardals ací en diuem totrodants.
Un detallet que arriba amb força igual que la resta del poema, té força.

tan rítmic i viu alhora! Transmet moltes coses, com el ritme de la vida que no s'atura mai, en poca extensió. A més, aquestes frases amb tres verbs que hi apareixen en dues ocasions li donen molta lleugeresa i vivacitat. Moltes gràcies pel teu comentari, que ha fet que descobrís una petita joia com aquesta!
(molts cops, les joies més petites són les més valuoses)
Una abraçada

...quan el vaig llegir al repte.
Els verbs com a estaca referent del ser o del no ser, per acabar demanant si aquella solitud, aquell no ser, ha traspassat les mirades i és escoltat i comprès. El final contundent amb un despertar inexistent "la remor de res colpeja l'alba".
Vaja, un gran poema, profund en la senzillesa. Poques paraules que encomanen sentiments i sensacions complexes, evidencien un do per transmetre.
Tot això és el que m'has fet sentir, que no vol dir que sigui el que has escrit. Perdona que et posi un 10, no ho puc fer d'altra manera (i, si us plau, no me'l tornis, no en soc mereixedora)

Moltes felicitats!!! Una abraçada.

ritme i, he vist la imatge, molta sensibilitat

Trasllueix una solitud immensa, de fet, la mateixa que ens acompanya a tots, que ens fa companyia. Em va agradar molt quan el vaig llegir al repte, company.

Una abraçada,
Xantalam

Uua company saps què té aquest poema? Sembla la dansa d'una barqueta, com les que dibuixes! La veritat és que l'estava llegint i m'ha vingut la sensació, el tambaleig i l'olor a salat. Segurament ja no et puc llegir sense estar influenciada per l'altre do que tens...
El joc de verbs talment com els cops rígids d'un rem que avancen lentament per la fi del poema i el soroll atormentat i dolç d'una gavina, la més blanca, la més bonica, la que, a diferència de les altres, a viscut més batalles i ha escoltat més secrets...ja està, ja estic veien més coses de les que toca, jaja!
Un gran petó company!!!!

Que no es poc. Bernard Shawn deia que acomplir anys, es una bona cosa...considerant l'alternativa.

M'agrada pendrem-ho així. Avui agraeixo ser de tornada de l'escapada, o retrobada vacacinal, i tornar a ser aquí, entre poetes, llegint poemes com el teu, d'avui, d'ací, d'ara...

Ep, i bon dia.

Fer anys permet ajustar el valor del temps des d'un punt de vista quantitatiu: si un home viu 80 anys i en tinc 55 el que em queda per recórrer és el mateix que he fet des dels 30. Tens una mesura del temps i un horitzó més definit de la pròpia vida.
Però desprès hi ha la qualitat del temps, mentre nosaltres movem un peu algú més jove ha fet el parit sencer,...
No hi ha dubte però que també hi ha una qualitat que ve donada per la perspectiva que donen els anys: aquella claredat amb que llegeixes les actituds, gairebé com la del nadó!
Una cosa només fa que la roda giri a la vellesa, la nostra voluntat de continuar; quan falla això, fallà el motor que ens porta, cosa que a aquestes alçades pot ser fatal. I tornem al principi la visió del temps finit ens pot fer trontollar,...

Aleshores,
el millor és, què? Continuar tan tranquil front l'inevitable, continuar descobrint per no donar-li peixet a aquest enemic que guaita si ens ve la son, si ens adormim, per a complir la seva missió: tornar-nos a no-res desprès d'una breu excursió pel mon dels vius.
Aleshores