Bèsties i gegants

-Vine, Pau. Seu aquí. T'he d'explicar una llarga història
-Però, iaia…! Farem tard...!
No et preocupis, Pau. Hi haurà temps per a tot... Au, vine...

ELLA

Fa molt i molt de temps, quan el temps amb prou feines havia après a passar, a la Terra només hi havia terra i pedra. No hi havia cap planta, ni cap animal ni, molt menys encara, cap home.

Un dia (en aquells temps dels principis els dies eren molt més llargs que no pas ara), de dins d'una cova molt i molt fonda, en va sortir una dona. Jove i morena. Més morena que la terra humida. Tan morena que era quasi bé negra. Quasi tan negra com la cova d'on havia vingut..

Ningú ho va veure, és clar, perquè aquella dona va ser el primer ésser viu que va trepitjar la Terra. Ni tampoc ningú va saber (ni ningú ho ha sabut mai) com havia anat a parar a dins d'aquella cova. Ningú va saber si tenia pare, si tenia mare, si tenia germans…. Ni tan sols ella mateixa ho va arribar a saber mai. Per molt que s'esforcés en recordar, el més antic que recordava era que ella havia obert els ulls dins d'aquella cova tan fosca (de fet, quan s'hi va trobar ni tan sols sabia que era una cova), que havia caminat molt i molt i molt, sense parar, sempre rodejada per aquella foscor i aquell fred que li gelava el moll dels ossos, fins que va arribar un moment en que va veure una mica de claror. Una claror com la que faria una cuqueta de llum i encara de les més petitones.

Però, malgrat ser una claror tan fluixeta, es va espantar d'allò més. Ho has d'entendre, Pau! Era la primera vegada que veia la llum malgrat que, encara jove, ja era tota una dona. Ella no havia pogut descobrir-la i començar a acostumar-s'hi com hem pogut fer-ho tots nosaltres: des del mateix moment de nèixer.

Però tot i tenir por, no va ser poruga i va continuar caminant. Perquè era curiosa i va voler veure què era allò nou que acabava de descobrir. Era la primera cosa que descobria a part de la negra negror que era tot el que havia vist des del primer moment en que havia obert els ulls.

A mesura que va anar caminant, la claror, poc a poc, es va anar fent més forta fins que va poder veure les parets de roca que l'envoltaven.

Abans no les pogués veure bé, però, va haver de caminar força ja que les roques que l'envoltaven eren negres del tot, tan fosques com la mateixa foscor on s'havia trobat de bon començament. Així que quan la claror va ser prou forta, va adonar-se que es trobava en una gran cova, com una mena de gran túnel. O potser seria més exacte dir com una mena de gran pou ja que, sense ser del tot vertical, sí que feia un fort pendent cap amunt.

En veure les roques que formaven aquella gran balma, va sentir-se reconfortada doncs no es va sentir tan sola. Després es va veure ella mateixa, els seus peus, les seves cames, el seu ventre, els seus pits… Eren tan foscos com les roques. I llavors se'n va adonar que estava equivocada en sentir-se acompanyada per les roques. No pas perquè no les hi pogués parlar ni elles la poguessin sentir sinó perquè se'n va adonar que de les roques venia i, per tant, que les roques i ella eren la mateixa cosa. I ja saps, Pau, com n'és de difícil que un se senti acompanyat només per ell mateix.

Tot i això, es va estirar de panxa a terra damunt la roca que trepitjava i així es va estar llatga estona, desitjant fondre's de nou en ella, desaparèixer, haver de deixar de caminar, d'avançar, d'haver de sortir d'aquella cova. Però finalment, quan va poder comprovar que allò no passava per molt que ho desitgés, es va aixecar i va continuar caminant fins que va sortir d'aquell pou immens. I al fer-ho, no va veure ni la platja ni el mar. No va veure ni les roques ni els codadells ni les sorres, ni les muntanyes ni les planes. El primer que va veure, l'únic que va veure, va ser aquella intensa i aclaparadora llum que tot ho abastava. I per damunt d'ella, aquell Sol que allà dalt s'estava, mirant-la.



SOLA I SOL

I després de la llum, va sentir l'esclafor. Si la llum d'entrada li havia resutat desagradable, fins i tot dolorosa, l'escalfor li va agradar des del primer moment. Què agradable que era i quina força li donava! Era com si se la mengés, com si se la begués, talment com si fos l'únic aliment que necessités!

Es va asseure al costat de l'entrada de la balma, de cara a la gran bola brillant de la qual semblava venir aquella escalfor que tant de bo li donava i tanta companyia li feia, els ulls tancats, i va deixar que el temps fes el seu camí, assaborint aquella escalfor, arreplegant-la tota. Fins que va sentir una esgarrifança de fred. Llavors va obrir els ulls i va veure que aquella bola brillant estava a punt d'amagar-se darrera de la muntanya més alta que podia veure a la seva esquena.

No va poder pensar que s'havia mort perquè la mort, com la vida, fins llavors encara no havia existit i, per tant, poc que la coneixia, la mort. Però sí que va entristir-se en veure desaparèixer aquell amic que li havia donat claror, escalfor i companyia. El fred no va tardar gaire estona a endinsar-se-li de nou fins el moll dels ossos. Més, fins i tot, que quan estava dins la cova. Per això va pensar que potser seria millor de tornar-hi a entrar i provar de refugiar-se d'aquell fred que la mossegava per tot arreu. Però per molt que ho va intentar, li va ser impossible de tornar a endinsar-se dins la balma. Una estranya i invisible força li hi ho impedia. Així que va anar fins la platja de sorres negres i es va colgar en elles. D'aquesta manera va passar una nit que no sabia que era nit perquè no sabia que aniria seguida d'un altre dia.

Ja et pots imaginar amb quina alegria va veure que aquella bola de llum i escalfor tornava a treure el nas per damunt d'aquella immensa plana d'aigua! Va sortir de sota la sorra i es va endinsar dins l'aigua per anar a rebre-la. Quan va comprovar que no podia seguir avanaçant al seu encontre perquè l'aigua estava a punt de colgar-la, va tornar enrera refent el camí que havia fet però sense donar l'esquena al seu amic. Va sortir de l'aigua i es va estirar damunt el terra obrint braços i cames tan com va poder per tal d'absorbir per cada porus de la seva pell aquella escalfor tan benaurada.

Després de llarga estona d'estar-se així estirada, es va aixecar. I va veure que al lloc on el seu pubis havia estat en contacte amb el terra, hi havien sortit uns petits filets verds. Ella no ho va saber però els primers brins d'herba començaven a crèixer damunt la Terra. Com tampoc va saber que havien nascut d'Ella. D'Ella i del Sol.

Aquell ritual de benvinguda es va anar repetint dia rera dia. I cada dia, quan s'aixecava del terra després d'estar-hi estirada una llarga estona, descobria nous éssers, Així la Terra es va anar poblant de tota mena d'espècies de plantes i animals. I cada espècie d'aquelles plantes es va reproduir. I cada mena d'aquells animals es va multipicar tenint fills. Aquests també van tenir més fills i tots havien sorgit d'Ella i d'aquell Sol que cada matí sortia del mar per donar-li escalfor, ànim i vida.

Fins que va arribar un dia en que van engendrar l'Home.



L'HOME

I els homes, com tots els altres animals i tota la mena de plantes, també es van multiplicar i van poblar aquella Terra d'on havien sorgit. Durant molt i molts anys els homes es van acostumar a viure només amb els seus. Els pares amb els fills i els fills dels seus fills formant petits clans que rodamondejaven per arreu d'aquella terra i sota aquell Sol buscant el que necessitaven per a viure. I tant l'una com l'altre es preocupaven de donar-los-hi tot allò que necessitaven per a poder-ho fer. Quan una cosa que els era necessària escasejava, deixaven el lloc on estaven i vagarejaven fins a trobar-la de bell nou en un altre lloc. Els hi podia costar més o menys però sempre l'acabaven trobant. Els seus dos ancestres primordials eren generosos i mai es cansaven de donar-los-hi tot allò que els feia falta.

Quan ja feia moltes i moltes generacions que ningú havia vist aquella dona que havia donat la vida a tot allò que vivia, el seu record encara perdurava perquè els pares n'explicaven la història als fills. Ningú tampoc sabia què se n'havia fet però era creença comuna i estesa arreu que se n'havia tornat cap a les fondes entranyes de la Terra. Si d'elles havia vingut, forçós era que, si ja no es trobava entre ells, a elles hagués tornat. És per això que qualsevol gruta, balma, cova o avenc era tingut per sagrat. Però encara ho eren més les fonts i, sobretot, els pous, puix que havien après que tant important per a la vida com el Sol i Ella n'era l'Aigua. Sense ella tampoc podien viure i no oblidaven que la vida només naixia de la mare primordial quan s'estirava damunt el terra amarada d'aigua.

No sabien què se n'havia fet d'Ella però tenien clar què li devien. Tot. A Ella i al Sol que cada dia encara els acompanyava. I malgrat que creien que Ella se n'havia tornat al si de la Terra i en ella viva enclaustrada, també creien que Ella no els havia oblidat i amb tots ells, humans i no humans, es comunicava mitjançant les aigües que brollaven dels pous i de les fonts. Era a través d'aquestes aigües que Ella els parlava i se'ls feia present, de manera semblant a com el Sol els parlava a través de les aigües de la pluja.

I per això ells també li parlaven. Li expicaven les seves joies i les seves fatigues. I li imploraven el seu ajut o protecció quan es trobaven en algun tort, perill o malpàs. Però no coneixien el seu nom, així que cada clan li va donar el seu i amb ell se li adreçaven.



EL VILATGE DEL SOL

Els homes eren una mica diferents als altres animals. Naixien com tots ells. I creixien, i s'estimaven, i es morien com tota la resta. Però no era pas en això en el que es diferenciaven. Les diferències estaven en dos petits detalls. El primer era que els homes, cosa rara, sempre i davant de tot no paraven de preguntar-se per què? i per què no?. I el segon, potser com a fruit del primer, consistia en que eren inconformistes i de mal
contentar. I fou a causa d'aquest dos detalls que aprengueren a aprendre. I ho van fer ràpidament i molt. Perquè aviat aprengueren a parlar i aprengueren a entendre's. I també aprengueren a fer. I com que havien après a parlar i a entendre's, també aprengueren a ensenyar als seus fills allò que havien après a fer.

I així fou com aviat aprengueren que per a poder fer més, havien de ser més. Va ser per això que els petits clans primitius s'ajuntaren i van fer vilatges.

N'hi hagué un que els homes i les dones que el van aixecar el dedicaren al Sol. I a la Mare primigènia dels mils noms la nomenaren la seva protectora.

Però tan bon el varen haver construït, a més de descobrir el munt de coses que podien fer plegats, també van descobrir que al seu vilatge hi compareixien unes bèsties que fins llavors no havien mai vist ni conegut.



EL BESTIAM

El primer que van conèixer va ser el Bou. No era un bou com la resta de bous. A banda de que era força més gros, també era salvatge, indomable i perillós. I també bramulava diferent; un horríson, irat i persistent meuuuuuu brollava de la seva gola mentre corria tussint pels carrers de la vila, apropiant-se de tot el que trobava al seu pas sense fer distinció entre objectes, animals ni persones. Tot ho volia seu. Totes les coses i el béns dels altres els volia per a ell. I les dones, i les filles, i les riqueses, i la fama, i els mèrits… Fins i tot la vida de l'altre volia per a ell...!

Darrera el Bou va venir la Mulassa. També descomunal i tan guita com grossa. Com totes les mules, no podia afillar. Ni fills ni res. Potser era per això que no suportava res parit pels altres i cavalcava desbocada per carrers i places fent miques tot el que arribava a l'encalç de les seves rabioses dentellades escumejades per la felosa enveja i esbombant el seu penetrant i esfereïdor renill que, després de rebotar per parets, balcons i cantonades, semblava talment com un inacabable cant amb una única ensolta: si jo no, ningú; si jo no, ningú; si jo no, ningú…

I, finalment van descobrir el Drac. Com serpent prenyada de supèrbia, proveïda de llargues ales de rat-penat bord i amb la boca armada d'afilats ullals tan llargs com els punyals de l'estultícia, no parava de sobrevolar la vila. Res prenia ni res destruïa. Tan sols hi abocava, constant, el seu esgarrifós bram d'annegadora pluja encesa amb les flames de la seva amenaçadora admonició: però jo, més que tu; però jo, més que tu; però jo, més que tu…

I els homes i dones d'aquell vilatge es van sentir incapaços de suportar ni de vèncer aqull bestiam. Els va passar pel cap d'abandonar la vila que acabaven de fer però havien aprés massa bé els avantatges que podien obtenir si vivien plegats, així que tots i cada un d'ells va desestimar de fer-ho i van aprendre a fer coses junts tot mirant d'esquivar tan com podien i sabien els efectes nocius d'aquelles bèsties que els havien vingut a portar una fosca tristesa a l'ànima. I només van aprendre una manera d'aconseguir-ho: embolcallant les seves ànimes dins closques de malfiança. Però en fer-ho, una part d'ells, de cada un d'ells, va quedar enclaustrada en un catau que cadascú va trobar dins el seu cor. I així fou com aquell vilatge va tirar endavant però l'harmonia es va apagar i el vel d'un estrany silenci va cobrir-lo.



EL FLABIOLAIRE SILENT

Les llunes van anar naixent i morint una rera l'altra molts i molts cops. Els freds van donar pas a les calors i aquestes van ser foragitades de nou pels freds, una vegada i una altra i una altra. I la vila va anar fent però aquell estrany silenci continuava cobrint-la.Ja t'hauràs adonat, Pau, que els silencis se senten molt i molt quan apareixen subtadament i de ple en un lloc que el moment abans estava amarat de xivarri. Quan el silenci es fa només en un dels molts sons que conformen aquell brogit, en canvi, costa més però també es pot arribar a sentir. Però tampoc et costarà d'imaginar que el silenci d'un so que mai s'ha tingut l'oportunitat de copsar, costa molt de sentir-lo. I això era el que els passava als habitants d'aquella vila. No sentien el silenci que els embolcallava perquè, de fet, mai havien tingut l'oportunitat de sentir aquell subtil so de l'harmonia absent. Per això era un silenci estrany, perquè era un so que trobaven a faltar sense adonar-se'n.

Fins que va arribar el dia en que un flabiolaire va entrar a la vila pel portal del Sol Ixent. Sí, sí, ja saps de quin portal parlo… Val a dir que la cosa en sí, poc que n'era d'excepcional. No es pot pas dir que fos cosa que passés sovint però sí que, de tant en tant, algun flabiolaire dotat amb al rar do de fer florir belles melodies d'un humil tros de canya fotadada arribava al vilatge en el seu inacabable rodamondejar d'un lloc a l'altre sense fita prefixada. I quan això passava, ves a saber com, la nova corria de boca a orelles i, en arribar el capvespre, la gent s'aplegava a la plaça per escoltar la música que feia el flabiolaire recent vingut i, fins i tot, ballar amb ella.

I així fou també aquell dia. O, millor dit, aquell dia la gent també es va reunir a la plaça en arribar el capvespre. Però malgrat que el flabiolaire allà era, palplantat al lloc habitual, malgrat que tots podien veure com es duia el flalbiol als llavis, i bufava dins seu, i com els seus dits, ràpids, es movien per damunt d'aquella fila de foradets, van anar passant les estones sense que se sentís cap so, talment com si aquell flabiol mut s'hagués tornat. Així que res bellament melodiós va onejar pel la plaça ni va fer tirabuixons al voltant dels pilars de les porxades.

No va caler que ningú li preguntés amb paraules els motiu de la seva silenciosa persistència; el posat de tots ells bé clarament que ho feia. Així que, tot d'una, el flabiolaire els va parlar a tots alhora per igual.

-No vol. No sent la música dels vostres cors. No teniu cap himne que us faci un. I si el meu flabiol no sent l'himne que us aplega, no vol cantar. Podria però no vol. Perquè sap que les seves serien cançons malaguanyades.

I dit això, va deixar el seu lloc i va sortir de la plaça sense mirar ningú al fons dels ulls. I tots els vilatans van sentir que els havia abandonat perquè havia menyspreat l'escadusser caliu de la companyonia que serien capaços de donar-li. I va ser llavors quan aquell silenci estrany es va fer palès per a tots i cada un d'ells.



BASTONERS

I a cada lluna que passava aquell silenci se'ls feia més tangible i corpori, més present i més audible dins de cada un d'ells. I també més i més insuportable. Per això van començar a fer-li rogatives a Ella. I després de molt i molt insistir i persistir, en veure que no esdevenia res efectiu, van comissionar els nens. Al cap i a la fi, els nens rieu o ploreu, giscleu o somiqueu, però sou inocents i els silencis estranys encara no han pres posada en els vostres cors. Així que els grans van explicar als petits la seva comesa. Aquests, com sempre, van preguntar per què. I també com sempre sol passar quan els menuts feu preguntes senzilles però importants, no van rebre dels grans cap resposta que poguessin entendre, així que van deixar estar-se dels per quès i van passar a la taula dels com.

-Això és cosa vostra. És ben clar que la nostra manera no és la bona. Feu-ho com us surti de dins de fer-ho -els van contestar.

Com tots els nens d'arreu i de tots els temps, als nens d'aquella vila tampoc els importava gaire que les coses fossin lògiques, però com sempre han fet tots els nens també, quan decidien aplicar-la ho feien d'una manera incontestable, així que van decidir fer xivarri. "Ens han dit no sé què d'un silenci estrany que s'havia de trencar, no?" va dir-ne un que, pel que es diu, no era pas ni de bon tros el més murri de tots.

De primer van començar només amb crits, però no van estar gaire a afegir-hi la xerinola de les palmellades i dels cops de peus. Cada dia, de bon matí, al migdia i al capvespre, feien un passa-carrers fent gatzara i en total desordre. Això va durar més o menys una mitja lluna, però en veure que Ella no donava cap senyal d'haver-los sentit, es van dir: "I si hi afegíssim cassoles?" Dit i fet; l'endemà cada un d'ells va comparèixer amb una cassola vella o una paella foradada i per percutir-les, bastons, mans de morters, culleres i, fins i tot per part dels més despistats que no havien pensat en el detall, algun pedrot.

La lluna va acabar de donar la volta i aquella processó de gatzara va continuar cada dia sense defallença. Res extraordinari va esdevenir però és que tampoc sabien pas massa què era allò que havia d'esdevenir-se. Simplement, s'ho passaven bé tots junts fent temperi, i més sense que cap gran els escridassés. Va ser més o menys llavors quan el Constant, el fill del baster, un dia va comparéixer amb els camals farcits de picarols que s'havia agenciat agafant-los de la capsa on el seu pare en tenia un bon grapat per habillar els corretjams de les cavalleries. No cal dir que amb aquell complement, les petjades del Constant resultaven més dringadores que les de tots els altres junts, així que al cap d'un parell de dies tota aquella patuleia ja desfilava per carrers i places empicarolada d'allò més.

Tu, Pau, ja ets prou gran com per haver-te adonat que poques són les vegades en que us aplegueu un estol de quitxalla i al cap d'una estona encara no estigueu fent res; de seguida comenceu a jugar. Podeu començar a jugar sols, cada un pel vostre compte, cert, però tampoc passarà gaire estona que no comenceu a jugar plegats. És llei de vida. I tan inevitable com això ho és que, si us reuniu una colla i cada un de vosaltres porta un bastó a la mà, no passi gaire estona sense que un bastó vagi a l'encontre d'un altre. La vibració del bastó a la mà després del cop us omple de joia. I la vibració del so del cop a les orelles, també. Ja et pots imaginar, doncs, que durant la marxa de la comitiva, els cops a les caçoles i paelles s'alternaven amb els cops als bastons que es donaven recíprocament.


No és gens estrany, doncs, que arribés un dia en que un parell de sagalets d'aquella comparsa es van desentendre les les caçoles (o, millor dit, cada un se la va penjar a l'esquena) i van començar a ballar repiquetejant els seus bastons. La resta de companys i companyes no van estar gaire estona a imitar-los. I l'endemà tots ells van comparèixer amb un parell de bastos. Havien nascut els bastoners.



EL POU

Però Ella continuava sense donar cap senyal de que els hagués sentit. Així que un dia una de les nenes de la colla va dir: "Potser és que no ens sent perquè som massa lluny. Perquè no 'nem a cridar-la a un lloc des d'on estiguem segurs que ens pot sentir?". A la resta de companys aquella observació els va semblar del tot assenyada, així que se'n van anar a fer els seus picaroleigs i les seves bastonejades al voltant del pou que tenien més a prop. I allà mateix van anar la propera vegada que és van aplegar. I la següent, i la de l'endemà…Ben mirat, tampoc era cosa tan estranya. Havien estat tants i tants els cops que havien fet tabola pel poble sense que ningú els ho recriminés que la cosa ja habia perdut molta part de la seva gràcia i, per tant, ja havien arribat al punt en que el que realment els interessava era que Ella els sentís i, d'alguna manera, els ho fes saber. I és que, com tu ja saps molt bé, Pau, tots els nens trobeu a faltar la vostra mare quan sentiu el calfred de pensar que potser l'heu perduda.

Així que van estar un pilot de tongades batibullant al voltant del pou però tampoc van notar cap senyal. Diuen que si la muntanya no va cap al Mahoma, el més pràctic i efectiu és que sigui el propi Mahoma qui comenci a caminar cap a la muntanya perquè si no, per molt Mahoma que siguis, et quedes sense allò que t'interessa de la muntanya i l'únic que tens és les butxaques plenes d'orgull i tossuderia. Potser alguna cosa així devia pensar un xicotet que, bé perquè ja n'estava una mica fart de tant rebombori per res i va decidir anar per la via ràpida, bé perquè realment es pensava que encara xivarraven massa lluny per a que Ella els pogués sentír i confiava cegament que Ella, com a bona mare, cuidaria d'ell, de sobte un dia va deixar la formació de bastonaires i, enfilant-se d'un bot damunt de la barana de pedra, es va llançar cap a dins el pou amb bastons, picarols i paella emmascarada penjant-li a l'esquena.



ELL

Els seus companys no es van pas esperar per veure si arribava al fons del pou viu o mort i es van posar a córrer tant com podien ca p a la vila cridant "El Jepet de cal Vullipuc ha caigut al pou! El Jepet de cal Vullipuc ha caigut al pou!" Entre la cridòria i el batibull que aixecaven els seus picarols en aquella corredissa, la meitat dels vilatans ja els havien sentit abans que arribessin a la plaça. I també abans d'arribar-hi ja hi ha havia una corrua de vilatans que corria tan com podia cap al pou per mirar de prestar auxili al Jepet abans no fos massa tard.

Però no els va caler arribar fins el pou per a veure que el Jepet seia, xop i amb l'esquena repenjada a la barana de pedra, al costat del pou. Al seu costat hi seia un home, també xop, que ningú va dubtar que era qui havia salvat el Jepet de morir ofegat dins el pou. Malgrat tenir la pell intensament bruna, el seu cabell era ros com l'ordi cerveser a punt de sega.

-Per molt que correu, la sorra no s'escolarà més lentament. Calmeu-vos, doncs, companys de fatigues -va dir-los-hi a mode de salutació.

-D'on has sortit, tu?

-Del pou. D'on, sinó?

-Què hi feies, dins el pou?

-Rumiar.

-Com et dius?

-Com em diuen.

Ningú va sentir la necessitat de preguntar-li qui era… La circumstància de la seva arribada afegit al color del seu cabell i de la seva pell explicaven palesament de qui era fill i tots van creure que Ella havia donat resposta a la persistent crida de la canalla.



L'ÀLIGA

Van parlar-li del Bou, de la Mulassa i del Drac. Van explicar-li de l'estrany silenci que els constrenyia. Després d'escoltar-los, els digué "Hi pensaré". I aquella mateixa tarda va sortir del poble.

No va tornar fins al cap d'una setmana. Els va reunir al seu voltant i els hi va dir:

-Jo només hi veig una solució. De la mateixa manera que heu donat vida al Bou, a la Mulassa i al Drac, heu de fer per manera de donal vida a l'Àliga.

-Però què dius? Que nosaltres hem donat vida al bestiam? I damunt ens proposes que ara donem vida a una altra bestiolassa més?

-No podeu matar el Bou, la Mulassa i el Drac. Són fills de l'egoïsme, l'enveja i l'orgull que tots els homes portem dins. Només aconseguiríeu destruir-los si deixéssiu de viure plegats i tornéssiu a vagarejar en clans com els vells temps. Ara be, que no pugueu destruir-los no significa que no pogueu sotmetre'ls. Però això només ho podreu fer amb l'Àliga. Perquè només si entre tots doneu vida a l'Àliga que es capaç de volar prou amunt com per veure la vila com una unitat amb entitat pròpia, ho aconseguireu.

-Però com podem aconseguir donar vida a l'Àliga?

-Acatant la voluntat de la majoria en els assumptes que us afecten com a poble, la majpria expressada des del lliure consentiment de cada un de vosaltres. Només així, només si aconseguiu niuar això en els vostres cors aconseguireu donar vida a l'Àliga i que aquesta voli prou amunt per fer-vos un. I només així aconseguireu reduir les bèsties. Sempre seran entre vosaltres però només així les tindreu dominades.

L'endemà Ell va sortir pel portal del Sol Ixent i no el van veure mai més.



LA CIUTAT

Li van fer cas i aviat van poder comprovar que Ell havia dit veritats. L'Àliga va aixecar el vol i el Bestiam, tot i no foragitar-lo del tot, va quedar arraulit. No pas per sempre; a vegades hi havia èpoques que revifaven. Però ara ja savien què havien de fer per tornar-les a derrotar.

És per això que des d'aquella primera ocasió en que varen aconseguir dominar el bestiam, la vila va esdevenir ciutat i tots ells, ciutadans lliures. Llavors van enlairar les muralles que ja rodejaven l'antiga vila, però no ho van fer per a sentir-se més protegits sinó per sentir-se més abraçats i junts, fent pinya. En defintivia, per sentir-se egregaris.



ELS GEGANTS

Els anys van anar escolant-se un rera l'altre però el record d'aquell que els havia mostrat la via per sotmetre el bestiam i trencar el silenci estrany no va esfumar-se. Tot i això, van voler donar forma corpòria a aquell record puix que van voler deixar representació al·legòrica per a les generacions venidores d'aquell sotmetiment del bestiam que hom podia aconseguir si plegats continuaven donant vida a l'Àguila egregadora. I així fou com crearen el gegants.

No tingueren cap interés en reflectir en cap d'ells la fesomia ni cap tret característic d'Ell doncs no consideraven que això fos important. No els importava qui, com i què era Ell sinó què havien après a ser gràcies als consells d'Ell i com aconseguir-ho.

Van sentir que abans que Ell arribés, els grans, malgrat ser grans de cos, tenien encara l'ànima empetitida. Per això van crear els gegants, Perquè els gegants només són la plasmació plàstica del record incoscient que a les persones, quan ja som grans, ens queda de com vèiem el pare, la mare i les persones de la seva edat quan érem infants: molt alts i totpoderosos; gegantins.

I és que això és el que esdevenim quan som capaços d'esdevenir lliures i senyors del nostre destí quan, plegats, som capaços de donar vida a l'Àliga capaç de sotmetre el Bestiam. Ciutadans. És a dir, gegants.



LA REMEMBRANÇA

I això és tot el que jo en sé, Pau -va dir la iaia- I ara 'nem, que si no, farem tard.

A mesura que s'acostaven a la plaça, la munió de gent es feia més gran. Des del fons del carrer els arribava la música; la comitiva, ja devia haver sortit de la catedral i devia començar a baixar cap el portal del Sol Ixent. Quan arribessin davant el monument que, just trapassat el portal, s'havia bastit en honor a tots els conciutadans del passat (a tots perquè tots amb els seus actes, tots, tant els bons com els dolents, havien anat construin la Ciutat tal com ara era i en gaudien) començaria el senzill acte d'homenatge als avantpassats. La plaça, doncs, devia estar a punt d'esclatar de foc, fum i retrunys esberladors.

I així va ser. Quatre passes més endavant van sentir l'espetec del primer tro de la tronada. Van avivar el pas mentre el bruel de la llarga corrua d'esclats els colpejava el pit. Van entrar a la plaça just quan acavaba de rebentar el tro gros final. Aquell estrany silenci amarat amb l'espès vel de boira de la pólvora cobria altra volta la plaça. Només va ser durant un moment, però, doncs de seguida tot l'aire de la plaça -i amb ell, tots els pits del presents- va començar a vibrar amb el profund bruel de la timbalada amb el so persistent i monòton, quasi hipnòtic

I de sobte, per entre les boires de fum que encara cobrien la plaça, s'hi va poder veure circumvalar-hi el Bou, la Mulassa i el Drac. Com en els temps pretèrits, giragonsejant frenètics, s'havien tornart a fer presents; omnipresents.

No va passar gaire estona, però, que, com si sorgís de dins el brogit, es va sentir una música llunyana. Venia de la banda del portal del Sol Ixent. Paulatinament va anar augmentant de volum. Era talment com si s'hagués plantejat una batalla per veure qui s'acabaria imposant, el brogit monocorde de la timbalada trencat repetida i successivament per l'esclat del bestiam o la melodia que pujava pel carrer del portal. El lentíssim però continu augment de volum d'aquesta darrera feia néixer la intuïció de que s'acabaria imposant.

Sobtadament i també entre les boires, a la part baixa de la plaça es va poder endevinar la presènca de l'Àliga. Dansava al ritme de la melodia que ja, ara sí, havia entrat de ple a la plaça. Immediatament al seu darrera, ballant també al mateix sire, el gegant Vell. I darrera seu, tota la comitiva que pujava d'honorar els avantpassats, lentament va anar entrant també a la plaça. Fin
s que les tres bèsties se'n van acabar retirant. Un cop més, any rera any, Apol·lo s'acabava d'imposar a Dionís.

Els diversos membres de la comitiva triomfant van anar ocupant els seus llocs de sempre. La gentada va dibuixar un cercle (un Sol) al bell mig de la plaça i la celebració per la nova victòria va començar. En arribar el moment, quan les primeres notes del Ball de l'Àliga van sonar, les autoritats es van aixecar i van romandre dretes durant tot el ball. En acabar, Àliga i prebosts es van saludar mútuament amb una inclinació de cap, aquests renovant el seu jurament de la diada de Sant Andreu, aquella reconeixent-los-hi i reconeixent-los, acceptant-los-hi i acceptant-los.

La voluntat de ser un, un any més, havia estat segellada. La Ciutat continuaria viva.



METÀFORES

Acabada la cerimònia, la comitiva va continuar camí cap a la Casa de la Ciutat. La guernació de ciutadans que havia omplert la plaça de gom a gom va acompanyar-la i la plaça va quedar pràcticament buida.

-Iaia, me'n vaig amb ells! T'esperaré a l'Ajuntament.

La iaia no va poder evitar que un quasi imperceptible traç d'aprensió i temor li contorbés els ulls. Malgrat això, la seva fesomia va fer un tènue però inequívoc signe d'assentiment. Suficient perquè la Pau, les faldilles volejant juganeres amb els raigs d'aquell Sol de migdia, travessés corrents la plaça i es perdés carrer amunt.

La iaia va restar sola. Però només uns pocs instants ja que el Janot de can Vullipuc se li va acostar.

-Noia, em va l'efecte que avui has explicat una llarga història.

-Així és, Janot. Així és…

-A vegades em pregunto si fem bé de continuar explicant-los-hi. Només són mentides… O, si ho prefereixes, fal·lòrnies…

-No són fal·lòrnie, Janot; són metàfores. I només si l'esperit d'aquestes metàfores nia al cor dels nostres néts, aprendran a creure que poden arribar també a ser gegants, només així aprendran a voler-ho i només així la Ciutat continuarà sent-ho.

-No fotis! Tinc entès que Felip II va signar…

-Deixa'l estar en pau, el Felip II. Per molts pergamins que signin emperadors, reis o virreis, només les col·lectivitats que hagin estat capaces d'inventar la seva història (o, si ho prefereixes, la seva mitologia) originària (i si ho han fet només pot haver estat perquè han sentit la necessitat de fer-ho), esdevindran de veritat autèntiques Ciutats, és a dir, comunitats de persones lliures amb voluntat de continuar-ho sent. Lliures i comunitats. Diuen que només les Ciutats poden tenir Àliga. Jo no crec que sigui ben bé aixi. Jo crec que les Àligues van sempre allà on les volen i necessiten i, per tant, allà on les criden. I quan senten que ja no les volen ni les necessiten, se'n van. I els reis, davant d'això, poden dir missa…

-Bé, suposo que tens raó. Jo no acabo de veure-ho clar però és cert que quan anàvem plegats a estudi, tu ja eres sempre la que allargava més lluny de tots nosaltres… Sia com sia, jo començo a tirar. Ja va arribant l'hora d'anar a buscar el plat a taula. Cuida't aquesta esquena i guarda't dels freds que s'acosten…

I com sempre feia en Janot des que eren canalla, abans de girar cua es va fregar per uns intants el lòbul de l'orella amb l'índex de la mà dreta i li va picar l'ullet.



EPÍLEG

Els freds encara van tardar uns quants anys a embolcallar el cor de la iaia. No tants, però, com per a que pogués assistir a la boda de la Pau. La Pau tampoc va poder ser al costat de la iaia el dia que aquesta, sobtadament, es va acomiadar del Sol i va tornar a les entranyes de la Terra; un Erasmus a una ciutat llunyana van impedir que la Pau, 20 anys acabats de complir, li pogués dir adéu abans no tanqués els ulls per última vegada.

El dia de la seva boda la Pau va deixar que pares, sogres i, sobretot, el Genís fessin les coses com desitjaven. Ella només va imposar dos detalls als quals no va claudicar malgrat que els seus no van acabar d'entendre i, segurament per això, van provocar-los-hi més d'una arrufada de celles.

El primer va ser que va voler que a la taula que presidiria l'àpat de celebració, al lloc d'honor, entre ella i el Genís, hi quedés una cadira buida. Els cambrers van anar servint davant d'aquella cadira els plats com si estigués ocupada per un comensal i, en el seu moment, els van anar retirant tan plens com els havien dut. També van anar omplint les copes amb els distints vins que es van servir. Aquestes, però, no van quedar plenes; la Pau va beure d'elles i amb elles va brindar pel seu futur.

El segon detall va ser que la Pau, malgrat la persistent insistència del sogre que argüia que era una tradició familiar, es va negar de totes totes a obrir el ball de noces amb el Danubi Blau. Ho va fer amb un Ball de Gegants . Abraçada pel Genís i amarada per la cadència d'aquella melodia que, malgrat la seva senzillesa, dibuixava totes les joies i alhora totes les tristors de la vida, va gronxar-se giravolejant tot donant gràcies a la iaia per tot allò que li havia sabut transmetre però especialment per haver-li explicat aquella història que l'havia ajudat a entendre que ella també podia arribar a ser una geganta. En acabar la dansa, va deixar que la resta de convidats continuessin el ball i ella va anar a seure al costat de la iaia. Allà, mentre els altres ballaven, li va prometre que faria tot allò que estigués a les seves mans per tal de tenir néts i que, arribat el moment, a cada un d'ells li contaria la història que ella li havia explicat aquell matí de finals d'estiu en el qual li va ensenyar com començar a deixar enrera la màgia i la poesia del món de la infantesa sense haver de foragitar-les mai, però, de dins de la seva ànima.

Pau Siureny i Capblanc
Aubert, estiu de 2006