Bèstia, La venjança de la

No vull morir així, oh bon Déu. No d'aquesta manera, en mans de La Bèstia, com ja han mort mossèn Joan, o mossèn Lluís de Gràcia.

Sé que en que prendre els hàbits ens demanes coratge i fe. I jo les he tingudes, oh bon Déu, les he tingudes. Però ara tinc por. Sé que el camí no és el del diumenge de Rams, sé que en aquest món, i amb aquests vots ens poses a prova. I ara, en dos dies, i després de vuit de sacerdoci, tinc por de la Bèstia. Fins hi tot penso que es tracta, oh bon Déu, d'una venjança divina... perquè hem pecat. I això encara em fa més por.

Porto tot el dia amagant-me, primer a casa dels pares, després en la d'una amic, més tard em cal el pis d'un conegut. I és que la Bèstia ho acaba sabent tot.

Potser la venjança és de la Bèstia. Una venjança d'anys, potser de segles de sotmetiment. No és nova Senyor, tot i que se'ns presenti amb vestidures modernes. Té el mateix odi del segle passat, i la mateixa brutalitat amb la que ens sacsejà a l'edat mitjana.

La Bèstia no té rostre perquè pot presentar-se amb la fesomia de qualsevol: fins i tot amb la cara d'algú que creies conegut i amic. La Bèstia no té cos, perquè pot agafar el de qualsevol. Del primer transeünt que et reconegui i et delati. La Bèstia no és ningú i, malgrat tot, són molts, masses. Masses per tenir esperances de salvar-me en aquest holocaust, massa lluny del refugi on la Bèstia no pot arribar... encara!

Maleïts siguin els aprenents de bruixot que l'han despertada... I què es pensaven! Que amb un bàndol arreglarien l'anarquia i el desgovern? Que tot seria com al 23! Il·lusos! La Bèstia és ara més forta que abans! Més forta que mai! Massa... per sortir-ne viu.

No vull morir, oh bon Déu. No així, en aquest sec i calorós dia de 20 de juliol de l'any del senyor de 1936.