BESSONADA AL BANC DEL PARC

Un relat de: pillopillo
Des de l'habitació 408 de l'hospital, es comencen a percebre les primeres clarors del dia; mirant per la finestra s'intueixen ja els detalls d'aquell parc que custodia l'edifici per la banda nord com si fos el fossar d'un castell.

Ahir a la tarda, com un turista més dels milers que visiten diàriament aquesta ciutat mediterrània, formava part d'un grup nombrós en visita a l'església de Santa Maria del Mar, quan la calor, el cansament, o senzillament l'atzar, va voler que el cor se'm desmarxés fins al punt de fer recomanable una visita urgent al metge. En poca estona la visita guiada a l'antic barri mariner es convertí en visita obligada al servei d'urgències d'aquest hospital on en poca estona em van estabilitzar aquell òrgan desbocat que semblava voler-me sortir del tòrax.

La nit en aquesta habitació ha estat tranquil•la; he pogut dormir força bé tot i les periòdiques visites de les infermeres. Ara, amb el nas enganxat al vidre d'aquesta finestra immensa, contemplo la serenor que respira el parc que envolta l'edifici. El dia creix poc a poc i va endreçant el llençol negre d'una nit sense lluna. Davant meu, va emergint un tapís fet majoritàriament de tons verds amb pinzellades grises i ocres. L'intens verd de l'alzina es combina amb el del pi roig, el ginjoler, l'acàcia, el lledoner, el pebrer i fins i tot del margalló, que amb la seva poca alçada connecta amb els arbustos que creixen més a prop del terra. Caminets de sorra ben delimitats, dibuixen una xarxa asimètrica per on comença a circular gent amb aire poc apressat.

La gran varietat d'arbres conformen un conjunt harmoniós. La combinació d'espècies autòctones amb altres de foranies fa que fins i tot els ocells semblin sentir-se més a gust que de costum. Una piuladissa de pardals, mallerengues, tallarols i merles, conversen animadament anant d'un arbre a l'altre com qui canvia d'edifici en aquesta ciutat de gratacels vegetals. Una parella de cotorres cridaneres reivindica el seu espai en el pi més alt del parc, foragitant tudons i tórtores. La rotonda central voltada de bancs de fusta custodia l'ombra d'un arbre centenari de fulles semblants a les del llorer. Des de la talaia que suposa la meva habitació no aconsegueixo saber de quin arbre es tracta, només veig com en poca estona, els bancs situats a la seva base s'han omplert de gent diversa que defensa el seu dret a posar el cul en aquells vells taulons de color verd.

La tristor del dinar que m'han portat a l'habitació contrasta amb l'alegria que es respira en el parc. Fins i tot el personal de jardineria, que feineja prop de l'entrada, gaudeix coquetejant amb els rosers que hi ha vora la reixa. Entretant, els bancs de sota l'arbre desconegut continuen ocupats, els propietaris han anat canviant però en cap moment han deixat un sol espai lliure. Mentre em preguntava perquè no passa el mateix amb la resta de bancs del parc, m'acaben de donar d'alta i em conviden a deixar l'habitació. Recullo les poques coses que porto i enfilo cap a l'ascensor amb la idea de tornar cap a l'hotel per mirar de recuperar el programa de visita a la ciutat. Quan soc al carrer, un magnetisme especial em fa desistir d'agafar el taxi, prefereixo entrar en aquell espai de natura que m'ha tingut entretingut tot un matí rere la finestra de l'habitació; hi entro per sentir, respirar i deixar-me atrapar per aquella atmosfera tan especial.

Aviat m'assalta la curiositat per l'arbre monumental i pels bancs atapeïts de gent com viatgers del metro en hora punta i, enfilo cap a aquella zona amb el cor lleugerament alterat. Tan bon punt hi arribo, veig com una parella de iaies abandonen el seu banc, cosa insòlita a l'hora que som; beneeixo la meva sort: podré ocupar el seu lloc. Quan vaig per seure, el meu intent coincideix amb el d'una parella jove amb una bessonada plorant dins el cotxet que empenyen. Els he hagut de cedir el lloc i sense massa preàmbuls s'han posat a fer de dides modernes descarregant sengles biberons dins aquells becs famolencs. Els pares tot i estar ben asseguts, feien una cara de rendits que clamava al cel, només hagués calgut que jo els hagués pres el lloc per seure!

Era normal fer-se la pregunta de perquè hi havia tanta gent en aquells bancs sota aquell arbre i tan poca en la resta del parc. Alguna cosa especial havia de tenir aquell lloc; tothom feia cara de saber-ho excepte jo.
No ho podia preguntar als atrafegats pares de la bessonada que ara maniobraven per silenciar un harmoniós duet de plors, he preferit dirigir-me a l’avi solitari que feia estona que em seguia amb una mirada de murri.

- Escolteu avi: quin és el secret d' aquest lloc, perquè hi seu tanta gent aquí?

- Ai noi, ben bé, ben bé, no ho sé, jo només sé el que he sentit dir. Tot sembla venir de les propietats que te la càmfora, perquè aquest arbre es un camforer saps? La càmfora va bé com a repel•lent de mosquits, analgèsic, antiinflamatori i per descongestionar el nas i els pulmons. Jo hi vinc per això dels pulmons i em sembla que aquesta parella per alguna cosa semblant: fa cinc dies que treuen mocs d'aquest parell de criatures repetides. En qualsevol cas, encara que no fos veritat, no hi perdem res venint aquí. A més, és un lloc extraordinari perquè, que jo sàpiga, no hi ha en tot el país cap altre camforer: és un arbre propi del Japó. Pots triar seure aquí vora l'escorça del camforer o anar-te'n a la farmàcia a comprar Vicksvaporub que també porta càmfora, però pagant! La pensió que cobro m'aconsella seure vora el camforer, posar-me a llegir i deixar que flueixi lentament el tractament com si fos un gota a gota hospitalari. No dec estar boig del tot perquè aquests bancs estan a petar de camforaires.











Comentaris

  • Tendre i curiós relat [Ofensiu]
    rfito | 15-09-2018 | Valoració: 9

    Bé, pillo pillo. M'has fet passar una bona estona i m has fet descobrir una varietat d'arbre que no coneixia. Tot plegat en un ambient encantador. Anima't i segueix per aquest camí.